La col·lecció de Ramon Marull guarda un segell històric: el d’Isabel II de 6 quarts de real, litografiat en tinta de color negre.

Sota el regnat d’Isabel II, l’Estat espanyol se sumà als països que des de feia una dècada havien anat realitzant la reforma del seu sistema postal.

El gran canvi que significà en la història postal la introducció del segell  es va iniciar a la Gran Bretanya i Irlanda de la mà de Rowland Hill, qui proposà una reforma del sistema per fer-lo més eficient , popular i rendible, en un moment en què això era necessari per continuar amb el creixement econòmic del país.

Abans de la introducció del segell postal, el receptor pagava la carta. El preu, que depenia de la distància -el cost del transport-, i del pes de la carta, era, generalment, elevat i poc assequible per a una part de la població, de manera que la majoria de correspondència no era acceptada pel receptor, causant un greu perjudici econòmic a l’Administració i afectant la capacitat de comunicació – comercial, social, etc.-  del país.

Hill projectà la introducció d’un sistema de franqueig de prepagament amb valors estandarditzats i l’ús del segell adhesiu, tal com ho coneixem avui en dia. Així, estipulà que, per a una carta senzilla d’un pes estàndard, el preu era d’un penny. Per demostrar que la carta ja estava pagada s’hi adheria una mena d’etiqueta: el segell.

Segell del Brasil, 1843. Col·lecció Ramon Marull

Segell de Maurici, 1848-1858. Col·lecció Ramon Marull.

Aquesta proposta trigà tres anys a ser acceptada per l’administració de la Gran Bretanya (1840), ja que comportava una major complexitat en la recaptació i la distribució comptables. Però, aviat, ningú dubtà dels seus beneficis i eficàcia. La millor prova és que, progressivament, es va anant implantant a tots els països. Entre els primers, els cantons suïssos de Zuric i Ginebra, i Brasil (1843), el cantó de Basilea (1845), Estats Units d’Amèrica i Maurici – aleshores part de l’Imperi britànic – (1847), França i Bèlgica (1849).

L’1 de gener del 1850 es va fer la primera emissió de segells. I, com a bona part dels països abans citats, el motiu triat per a figurar-hi fou l’efígie de la màxima representació de l’Estat, la reina Isabel II coronada i de perfil.

L’autor d’aquest segell fou Bartolomé Coromina Subirà (Barcelona, 1808 – Madrid, 1867) que era professor de l’Academia de San Fernando de Madrid i, des del 1864, director de la Fábrica Nacional del Sello, i, com a tal, empleat de la hisenda pública estatal.

L’emissió de la primera sèrie de segells constà de cinc valors, cadascun d’ells diferenciats per un color: el de 6 quarts en negre, el de 12 quarts en lila, el de 5 reals en vermell, el de 6 reals en blau i el de 10 reals en verd.

En un inici, aquest tipus de franqueig de prepagament amb segell adhesiu només era vàlid per al correu interior, és a dir, la Península i les Illes Balears. No incloïa ni les Illes Canàries, ni Puerto Rico, ni Cuba, ni les Filipines, les tres darreres encara aleshores colònies espanyoles.