Si pensem en un territori misteriós, de difícil accés i supervivència, aquest és l’Antàrtida. Situada al pol Sud de la Terra, és el sisè continent, l’últim que es va descobrir. La pràctica totalitat de la seva superfície està coberta de gel i està sotmès a un clima extrem que dificulta l’existència  de  la biodiversitat. No obstant, és l’hàbitat de determinades espècies d’animals, vegetals i fongs que han aconseguit adaptar-se a les dures condicions de vida. Seria el cas dels pingüins, les balenes, el krill o cogombres de mar, entre moltes d’altres.

Tot i haver testimonis de la presència de l’Antàrtida des de principis del segle XVII, no és fins l’arribada del segle XIX que aquesta es pot documentar. Els primers visitants d’aquestes terres foren els caçadors de foques i balenes, que només hi romanien el temps necessari per a la captura.

Els caçadors van ajudar a situar el continent al globus terraqüi. Poc després es van començar a realitzar expedicions subvencionades per diferents estats. Russos, suecs, noruecs i argentins van internar-se dins la superfície glaçada de l’Antàrtida. Tot i que les campanyes d’aquests països van assolir grans fites, avui ens interessa parlar de les missions subvencionades i dirigides des del Regne Unit, ja que figuren entre les més destacades quant a la importància dels descobriments realitzats, i més específicament, per la vinculació d’aquestes expedicions amb alguns segells de la col·lecció Marull.

Un dels primers i més influents exploradors britànics fou el navegant Sir James Clark Ross (1800-1862), pioner en la cartografia dels territoris polars. Abans d’aventurar-se cap al pol Sud, Sir James, juntament amb el seu oncle John Ross, va dirigir diverses expedicions a l’Àrtic, aconseguint èxits tan destacats com la localització del pol magnètic o el descobriment de l’illa de Somerset.

El seu prestigi professional afavorí que entre el 1839 i el 1843 fos escollit per comandar una expedició a l’Antàrtida amb els vaixells Erebus i Terror. Fruits d’aquest viatge van ser els descobriments del mar i barrera de Ross, els volcans Erebus i Terror i també, de la Terra Victòria, denominada així en honor de la reina Victòria del Regne Unit.

HMS Erebus i HMS Terror, 1840. Font: National Oceanic and Atmospheric Administration (NOAA)

Les notes dels seus viatges van ser publicades a Voyages of Discovery and Research to Southern and Antartic Regions (1847) i poc després, l’any 1848, fou reconegut com a membre de la Royal Society, en honor a la seva exitosa trajectòria professional.

Il·lustració procedent de “The zoology of the voyage of the H.M.S. Erebus & Terror”. Font: Biodiversity Heritage Library

Més enllà dels descobriments geogràfics, en el seu honor es van nominar noves espècies animals, com ara la foca de Ross (Ommatophoca rossii) o la gavina Ross (Rhodostethia rosea).

L’Expedició Discovery (1901-1904), sota el comandament del capità Robert Falcon Scott i amb una tripulació formada per noms tan il·lustres com el doctor Edward Alan Wilson i l’Ernest Shackleton, va arribar a l’extrem més meridional de la terra, al punt mai trepitjat per cap home fins aleshores. Arran d’aquest notable esdeveniment, l’imperi britànic va arrogar-se com a responsabilitat de caràcter nacional conquerir el casquet polar.

Per aquest motiu, les expedicions van ser cada vegada més ambicioses, amb més personal especialitzat en disciplines més diverses. Els investigadors científics havien d’afrontar llargues campanyes durant mesos i, fins i tot, anys. En aquestes circumstàncies era necessari mantenir el contacte amb la resta de la comunitat científica i amb els organismes de finançament, per tal d’informar dels avenços aconseguits. La principal forma de comunicació era el correu postal, enviant-se les cartes amb segells sobreimpresos per a tal ocasió.

Segell d’un penic de la Península d’Eduard VII, 1908. MGPB 064671

La primera experiència d’usar segells sobreimpresos es va dur a terme durant la British Imperial Antarctic Expedition, més coneguda com l’expedició Nimrod (1907-1909), liderada per Ernest Shackleton. Durant l’expedició, Shackleton va ser designat com a responsable de Correus pel govern de Nova Zelanda (país, aleshores, sota domini britànic). Aquest càrrec li permetia gestionar l’ús dels segells que portaven a la nau, necessaris per mantenir les comunicacions amb el Regne Unit. Els segells emprats corresponien als d’un penic amb la imatge de l’Al·legoria del comerç, emesos per primera vegada el 1900 i reemesos el 1908 amb la sobrecàrrega “King Edward VII Land” per circular a la base britànica de la península d’Eduard VII. Vegeu l’exemplar que us adjuntem de la col·lecció filatèlica Ramon Marull.

Robert Falcon Scott va capitanejar una expedició al pol Sud per segona vegada, seguint la deixant de la primera Expedició Discovery. Malauradament, tampoc aquesta Expedició de Terra Nova, oficialment coneguda com a British Antarctic Expedition (1910 – 1913), va aconseguir els objectius marcats i va tenir un funest final. Formada per un equip de seixanta-cinc persones, la campanya comprenia professionals de disciplines científiques diverses, com ara geòlegs, biòlegs o zoòlegs. L’Expedició de Terra Nova va tenir un cost total de 40.000 lliures, sufragats amb fons públics i amb donacions de patrocinadors privats. Només la compra del vaixell va suposar una quarta part de la despesa total pressupostada. A més d’això, encara calia afegir la compra d’animals de transport i les provisions necessàries per sobreviure durant tota la campanya.

Fotografia de la darrera expedició de Robert Falcon Scott. Apareixen Wilson, Scott i Oates (drets) i Bowers i Evans (asseguts). Autor: Henry Bowers.

Igual com al seu dia ja havia passat amb Ernest Shackleton, el capità Robert Falcon Scott va ser designat Cap de Correus pel Govern de Nova Zelanda durant el període de l’expedició. Els segells en circulació foren els d’un penic il·lustrats amb el vaixell Dominion i els de mig penic d’Edward VII, ambdós sobreimpresos amb la llegenda “VICTORIA LAND” (en català, Terra de Victòria). En el cas dels segells amb l’efígie d’Eduard VII, com el que podeu veure de la col·lecció Marull, es va editar una tirada de 2.400 exemplars.

L’expedició va partir de la costa de Gal·les el 15 de Juliol de 1910 i va arribar al pol Sud el 5 de gener de 1912, passant per Austràlia i Nova Zelanda. Però, en arribar-hi van advertir que l’explorador noruec Roald Amundsen se’ls havia avançat el mes de desembre de 1911. L’itinerari a seguir comprenia la recerca a la barrera de gel Ross, al glaciar Beardmore i al pol Sud. Les condicions climatològiques extremes i els problemes d’organització són els motius que, generalment, s’atribueixen al fracàs de l’expedició. Durant el camí de retorn cap dels membres va aconseguir sobreviure.

La gesta heroica de Scott i els seus homes quedaria a l’ombra de l’èxit d’Amundsen i amagada sota les veus crítiques que qüestionaven les decisions preses per Falcon Scott.

Cartell de la pel·lícula, 1948. Font: Wikipedia

Anys més tard, es va dur a terme una revisió dels fets i un intent de valorització de la figura de Scott. L’Expedició Terra Nova va inspirar la pel·lícula Scott of the Antàrtic (1948), protagonitzada per Christopher Lee, John Mills o James Robertson Justice, entre d’altres. La història mostra l’intent de conquesta del pol Sud a través d’un Scott heroic que lluita en un medi hostil.

Terra Victòria i bona part de la Península d’Eduard VII pertanyen a l’anomenada Dependència Ross, sota administració de Nova Zelanda des de que el govern britànic va constituir el territori per una ordre imperial del 30 de juliol de 1923. Aquesta àrea de l’Antàrtida està definida per un sector amb vèrtex en el pol Sud, entre les longituds 160° a l’est i 150° a l’oest, i fins a la latitud 60° al sud.

El descobriment i exploració de l’Antàrtida va promoure l’interès de les potències mundials, tant pel seu alt valor científic com per motius geoestratègics. Les dues guerres mundials van intensificar les expedicions científiques que van obrir un llarg diàleg sobre les reclamacions territorials. Finalment, per posar ordre a la situació, l’any 1959 es va establir el Tractat Antàrtic que disposava que Nova Zelanda exercia l’administració, la legislació i tindria la sobirania sobre el territori, sense interferir en les activitats que s’hi realitzin per part d’altres països. Malgrat això, la reclamació de Nova Zelanda només seria reconeguda per 4 països: Austràlia, França, Noruega, i el Regne Unit, que s’han reconegut mútuament llurs respectives reclamacions.

Bandera no oficial de la Depedència Ross, Nova Zelanda.