Avinguda 42 de Nova York, 1910. Library of Congress

Des de finals del segle XIX fins inicis del XX moltes capitals europees presenten una característica comuna, el ràpid creixement del teixit urbà. L’auge de les indústries i del comerç promou l’arribada a les ciutats de molts nouvinguts a la recerca d’una nova oportunitat. Aquesta transformació socioeconòmica obligaria a repensar els esquemes urbanístics existents. Un dels exemples més propers i familiars el trobem amb el Pla Cerdà (1860), un desplegament urbanístic en forma de quadrícula que redibuixaria l’imaginari existent de la ciutat de Barcelona.

L’expansió de les urbs creix proporcionalment amb la necessitat de garantir unes bones condicions de vida als ciutadans, el control de la salubritat i també, unes bones xarxes de transport urbà.

L’increment massiu del nombre d’habitants de capitals van acabar afectant la qualitat de vida de la ciutadania. El transport de persones i mercaderies circulant pels mateixos llocs van generar col·lapses importants i també, atropellaments de vianants.

Els continus embussos de les vies principals obligaven a cercar vies secundàries, que amb el mateix temps, acabaven per dibuixar nous espais de trànsit poc eficients, sense cap mena de planificació.

No és d’estranyar que a inicis del segle XX, en endavant,  l’intent de millora del transport de la informació, de les persones i de les mercaderies esdevingués una prioritat.

Però a grans mals grans remeis. En el cas de les tramesses postals, la invenció del correu pneumàtic esdevindria un sistema analògic de transport de la informació. Podria ser considerat com una primera versió dels actuals sistemes de missatgeria. Aquest sistema permetria superar la massificació de carruatges, tramvies i vianants.

Il·lustració del folletó Pneumatic Dispatch amb un servei de recollida i enviaments de correu.

El correu pneumàtic va ser un invent de l’escocès William Murdoch, posteriorment seria desenvolupat a través del London Pneumatic Despatch Company. L’enginy consistia en la distribució a través de tot el subsòl, d’una xarxa de tubs cilíndrics que propulsaven contenidors mitjançant aire comprimit.

Els receptacles amb els enviaments viatjaven a una velocitat aproximada de 5 km/h. Potser avui dia aquesta velocitat ens sembla ridícula, però en un moment amb tants problemes de comunicació interurbana, suposaria una alternativa creativa al correu de carrer.

Tub metàl·lic on cabien fins a 600 cartes, inicis segle XX. Smithsonian National Postal Museum

Molts de vosaltres us deveu preguntar què s’hi podia enviar, existiria alguna limitació? Doncs sí. La proporció de les canonades d’acer i la pressió que s’hi havia d’exercir exigia que només es poguessin enviar cartes o paquets de mida petita, amb caràcter urgent. El transport no podia anar més enllà de la comunicació entre departaments d’una empresa o bé, entre les oficines postals d’una mateixa ciutat.

Com anècdota, la mateixa London Pneumatic Despatch Company projectaria el 1861 la primera experiència de transport de viatgers pel subsòl, seguint el mateix sistema d’aire a pressió. Posteriorment, l’inventor americà Alfred Ely Beach en milloraria el sistema i seria el precursor del primer metro de Nova York. Curiosament, Beach va ser l’inventor de la màquina d’escriure per a cecs.

Reprenent el tema del correu pneumàtic, el franqueig a la majoria de ciutats es feia a través dels segells d’ús ordinari. Les excepcions van ser països com Àustria, França o Alemanya que van emetre enteropostals i targetes postals per aquest ús.

Itàlia va ser l’únic país en emetre segells exclusivament per a ús pneumàtic, entre el 1913 i el 1966. Les  ciutats de Roma, Milà i Nàpols eren les principals beneficiàries del servei. El primer exemplar editat per aquesta ocasió fou un segell de 10 cèntims de color marró amb l’efígie de Víctor Manuel III. El segell va entrar en circulació a l’abril del 1913, abans que els de correu aeri. Durant el temps que Itàlia va mantenir el servei pneumàtic es van realitzar fins a deu emissions, amb un total de vint-i-un segells. A la col·lecció Ramon Marull trobem alguns d’aquests primerencs exemples de la Posta Pneumatica. Vegeu la selecció del final de l’article.

Progressivament el correu pneumàtic va desaparèixer de la majoria de ciutats. L’augment del volum del correu i les necessitats urbanístiques canviants van ser els principals factors de la seva extinció. Els avenços imparables dels nous sistemes de telecomunicacions acabarien substituint aquesta forma d’enviaments. L’ordinador i el fax esdevindrien eines més efectives de tramesa d’informació.

Per finalitzar, caldria destacar els casos de París i Praga. París va iniciar aquest servei l’any 1866 i mantindria la seva vigència fins a l’any 1984, per tant una desaparició força recent. En aquest cas, es van arribar a construir més de 400 quilòmetres de canonades. En canvi, encara més curiós és el cas de Praga, va ser el darrer lloc en retirar el transport per tub pneumàtic. La seva xarxa de canonades pneumàtiques va arribar fins als 60 quilòmetres de distància. Una sèrie d’inundacions produïdes l’any 2002 malmetrien greument les xarxes, obligant a suprimir l’ús del sistema.

Actualment, encara trobem alguna reminiscència d’aquest sistema en alguns supermercats de la nostra ciutat (s’envien feixos de bitllets dintre d’envasos de plàstic), bancs, etc.