Com a Europa, els serveis postals oficials es coneixien a la Xina des d’abans de la nostra era. Els despatxos governamentals són tan antics com el mateix imperi i el seu perfeccionament i la seva consolidació van discórrer paral·lels als...
Segell commemoratiu especial del 60è aniversari de l’emperadriu vídua Cixi, 1896. Col·lecció Ramon Marull
Com a Europa, els serveis postals oficials es coneixien a la Xina des d’abans de la nostra era. Els despatxos governamentals són tan antics com el mateix imperi i el seu perfeccionament i la seva consolidació van discórrer paral·lels als esforços de les dinasties successives per aconseguir un sistema administratiu centralitzat i amb uns mecanismes de control prou potents per abastar un territori d’enormes dimensions. De la importància vital d’una xarxa de comunicacions eficaç entre la capital i els racons més allunyats de l’imperi, en donen testimoni les fonts escrites i el fet que, des del segle VII, existís una cancelleria destinada exclusivament a exercir el control i la transmissió dels edictes imperials. Al segle XIII, amb l’adveniment de la dinastia mongola dels Yuan, el servei postal regular s’aferma amb l’adopció del sistema mongol de relleu de postes instaurat per Genguis Khan, l’avi de Khublai Khan, fundador de la dinastia. Aquest servei oficial romandrà pràcticament inalterable fins al final de la Xina imperial, el 1912. Pel que fa al correu privat, a banda de la correspondència tramesa a través de viatges d’amics i contactes de negocis, existien a la Xina, des de començaments del segle XV, agències privades, –min xin ju (民信局)– que van funcionar també fins ben entrat el segle XX. El remitent es feia càrrec de la meitat de la tarifa d’enviament i la resta era satisfeta pel destinatari. El sistema min xin ju va viure el seu auge durant el segle XIX a les ciutats costaneres del sud, quan esdevingué el mitjà més habitual de contacte entre els xinesos enviats a Amèrica com a mà d’obra barata i els seus familiars a la Xina.
Passi per a despatxos oficials urgents de la dinastia Yuan (s. XII -XIV). Font: History – China culture
Dibuix d’un portador de correu privat, s. XIX. Font: Wikipedia
A principis del segle XIX la irrupció de les potències occidentals en el territori xinès modificarà substancialment aquest panorama. Després de la Primera Guerra de l’Opi (1839-1842), el Tractat de Nanquín obliga el govern imperial a cedir Hong Kong a la Gran Bretanya i el força a obrir quatre ports (Xangai, Amoy, Fuzhou i Ningbo) al comerç amb Europa i els Estat Units. Les companyies comercials estrangeres que s’estableixen en els ports del tractat utilitzaran les agències postals que els seus països d’origen aniran creant progressivament en aquestes ciutats. El primer a fer-ho és el britànic: la Royal Mail obre la seva primera oficina el 1841 a Hong Kong i tres anys més tard als quatre ports del tractat i una a Canton.
La Segona Guerra de l’Opi (1856-1860) consolidarà la penetració colonial de l’Europa occidental i els Estats Units a la Xina. L’obertura de deu nous ports al comerç internacional, la lliure navegació dels bucs estrangers pel riu Iang-Tsé i l’establiment de legacions diplomàtiques estrangeres a Pequín, comporta, a nivell postal, la incorporació del model occidental amb la implantació d’oficines per part de cada potència en aquelles ciutats on té interessos comercials.
Així doncs, a la segona meitat del segle XIX, trobem un escenari particularment complex en què coexisteixen, d’una banda, els serveis postals xinesos -el governamental i els de les companyies privades- i, de l’altra, els de les nacions estrangeres en la seva imparable expansió pel territori xinès. Un panorama enrevessat que no és més que el reflex d’un país que viu una de seves èpoques més convulses, immers en el saqueig d’Occident, els conflictes bèl·lics interns i l’agonia del seu sistema polític.
Pel que fa als segells, comencen a utilitzar-se cap als anys seixanta del segle XIX. Els residents estrangers seran els primers a fer-ho – amb segells dels seus països d’origen amb sobrecàrregues– i dues dècades després per la població autòctona amb segells xinesos pròpiament nacionals, els anomenats candarins, que el govern imperial comença a emetre als anys setanta. La Col·lecció Ramon Marull té una seqüència força il·lustrativa d’aquest període: s’inicia amb els exemplars anglesos de Hong Kong quan esdevingué una possessió britànica, segueix amb els primers segells xinesos i els de cada una de les agències postals dels diferents països colonitzadors (Gran Bretanya, Alemanya, França, Rússia, els Estats Units, Itàlia i Japó) i finalitza amb els segells de la República de la Xina, proclamada el 1912.
Eulàlia Jardí
