El Congo va ser administrat per Leopold II, a títol personal, entre els anys 1885 i 1908. Aquest període ha passat a la història del país per l’explotació sistemàtica dels seus recursos naturals, especialment l’ivori i el cautxú.

Tot i que la gestió del territori es feia des de Brussel·les, la capital administrativa estava situada a la ciutat portuària de Boma, des d’on també partien les exportacions massives de matèries primeres. Boma era la residència del Governador General del Congo, representant directe del rei (cal dir que Leopold II no va viatjar mai a l’Àfrica). L’Estat estava dividit en 14 districtes i de l’autoritat del Governador General en depenien els comissionats, nomenats directament pel rei, encarregats de l’administració dels diferents districtes. Aquests funcionaris actuaven, a la vegada, com administradors colonials i agents comercials, la seva tasca principal consistia en aconseguir la major quantitat d’ivori i cautxú amb la menor despesa possible.

L’administració colonial exercia el control sobre la població nativa instaurant un règim de terror, resultaven freqüents els assassinats en massa i les mutilacions. La violència i el terrorisme van ser els recursos emprats per imposar la voluntat del monarca belga i dels agents comercials contra la població africana.

Leopold II es va veure obligat a contractar mercenaris europeus que servissin als seus interessos. Van quedar organitzats en un exèrcit privat anomenat Force Publique (Força Pública), que va arribar a comptar amb 19.000 efectius. Tots els oficials eren blancs i tots els soldats rasos, negres, contractats a la força i obligats a servir a la Force Publique un mínim de set anys. Els reclutes eren de vegades comprats als caps tribals; en altres ocasions, eren simplement segrestats.

La Force Publique actuava al mateix temps com a exèrcit d’ocupació i policia al servei de les empreses comercials. Va haver de fer front a diverses rebel·lions que van ser sufocades amb un esgarrifós salvatgisme. A la pràctica, l’Estat Lliure del Congo era un immens camp de concentració.

Durant la dècada de 1890 i gràcies a l’àmplia utilització d’esclaus, es va construir una xarxa de transports més sòlida que va possibilitar una major explotació dels recursos naturals del Congo. La construcció d’aquestes infraestructures, orientades exclusivament a l’interès personal, va suposar el decés d’un gran nombre de treballadors de totes les edats, les jornades laborals eren implacables i exigien un enorme esforç físic. La documentació històrica situa entre els cinc i els deu milions de morts a causa de l’explotació colonial dirigida i executada pel rei Leopold II i els seus funcionaris.

Els testimonis directes que ens han arribat, i en particular el dels missioners protestants, escriptors i diplomàtics desplaçats fins al Congo, van descriure i denunciar l’horror que s’hi vivia. Esdevenen d’una importància cabdal els relats i les dades obtingudes pel missioner americà G.W. Williams, i pels escriptors Mark Twain – King Leopold’s Soliloquy– i Joseph Conrad, o també personalitats com ara el missioner Williams Sephard, el diplomàtic britànic Casement, i el periodista Edmund Dene Morel, tots ells testimonis claus per desemmascarar una de les realitats més fosques de finals del segle XIX. Aquestes veus crítiques i delatores de les atrocitats infringides sobre els congolesos van tenir el seu ressò a la premsa internacional, provocant així una resposta d’alerta i un toc d’atenció sobre el respecte als drets humans.

L’any 1905 després de diversos mesos d’investigació, una comissió va publicar un informe que corroborava els abusos que havien estat denunciats. Leopold II no va poder evitar que l’opinió pública d’arreu del món, inclosa la de Bèlgica, mostrés una clara oposició al fet que es mantingués sota el seu domini al país africà. Les maniobres diplomàtiques i la pressió de l’opinió pública van aconseguir que el rei belga renunciés a l’Estat Lliure del Congo, que va passar a convertir-se en una colònia de Bèlgica, sota el nom de Congo Belga.