Lili’uokalani I de Hawaii fou la darrera monarca de l’extingit Regne de Hawaii. L’any 1893 fou derrocada i amb ella la independència política d’un arxipèlag polinesi al bell mig de l’oceà pacífic.

Quan el britànic James Cook, explorador i capità, va desembarcar l’any 1778 de manera fortuïta o de manera intencionada a la badia de Honululu –segons fonts cartogràfiques espanyoles ja es coneixia l’existència d’aquestes illes– va trobar-se amb un arxipèlag, que va anomenar Illes Sandwich, en plena ebullició política i social. La població nativa d’origen polinesi, estava dividida en petits nuclis de poder polític organitzats en clans o tribus de manera independent uns amb els altres, però aquesta situació va acabar quan l’any 1882, el cap del clan més poderós de l’illa de Hawaii, Kamehameha va iniciar una campanya de conquesta de les altres tribus amb l’objectiu d’unificar políticament totes les illes fins que va establir formalment l’any 1810, el Regne de Hawaii.

Visita dels oficials navals francesos a l’Illa Sandwich de Hawaii. Jacques Arago i N. Maurin, c. 1819.

Kamehameha el Gran, com s’anomenaria a partir d’aquell moment, va iniciar una dinastia reial que duraria fins al 1873, data en la qual els nobles hawaians van proclamar un nou rei, d’una altra dinastia, David Kalakaua I. Durant gairebé tot aquest segle de sobirans natius, l’estat hawaià va romandre políticament independent de les potències mundials, signant tractats internacionals amb països de tot tipus, des del Regne Unit, fins a les noves repúbliques sorgides a Sud-amèrica, com les Províncies Unides del Riu de la Plata (Argentina).

Els monarques hawaians van assimilar les normes de vestimenta de les monarquies europees. Van introduir reformes econòmiques, polítiques i socials que mica en mica substituïren les normes i costums ancestrals, al mateix temps que augmentaven el grau de dependència amb una de les potències amb més tractes comercials i diplomàtics, els Estats Units d’Amèrica.

La presència nord-americana a l’arxipèlag va començar amb l’arribada de missioners protestants.  El proselitisme va gaudir d’un fort auge gràcies a la conversió total de l’aristocràcia autòctona, facilitant d’aquesta manera la conversió de gairebé tota la població. Aquest factor és clau per entendre la influència i el poder exercida sobre la família reial de Hawaii, educats i formats en escoles fundades pels missioners continentals.

Els monarques hawaians van cercar una aproximació amb els EUA per l’amenaça d’una invasió britànica o francesa, motiu que explica les contínues concessions als nord-americans en tractats d’exclusivitat comercial, o reformes sobre la propietat de la terra, per exemple. Aquesta situació s’acabaria l’any 1875, arran del Tractat de Reciprocitat signat entre el Regne de Hawaii i els Estats Units d’Amèrica. La importació, lliure d’impostos, de la canya de sucre hawaiana, entre d’altres acords, va resultar definitiva en el canvi del paisatge natural i social d’aquest petit estat del pacífic. La producció agrícola va multiplicar-se a nivell industrial ocupant milers de terres i portant com a conseqüència de la necessitat de mà d’obra, centenars de milers d’immigrants provinents de la Xina i el Japó. L’arribada de la nova població a l’illa també suposaria l’arribada de noves malalties que afectarien greument la població autòctona, provocant-ne un descens important.

Membres de la comissió del Tractat de reciprocitat i el rei Kalakaua I. Bradley & Rulofson, 1874. San Francisco – Hawaii State Archives

L’explotació del territori per part dels terratinents americans aviat tindria el seu impacte en els afers polítics i econòmics de l’illa. Les continues ingerències en el govern acabarien provocant que l’any 1887 s’intentés produir un trencament de relacions amb la nova oligarquia. El rei Kalakaua I va decidir no renovar el Tractat de Reciprocitat, amb la intenció de reduir la dependència del seu regne amb els americans. Aquest fet va tenir una ràpida resposta per part dels americans nascuts a Hawaii, organitzats en l’anomenada Lliga Hawaiana, amb un cop d’estat. Van obligar al monarca a signar una constitució que el desposseïa de tota facultat legislativa i executiva i afavoria el sufragi dels blancs en l’elecció dels nous governs, i que ha passat a la història com la Constitució de les baionetes.

Kalakaua I va morir sense descendència l’any 1891, va heretar el tron reial la seva germana Lili’uokalani, regent del regne durant els viatges del rei per tot el món. L’ascens al tron de Lili’uokalani I, l’any 1891, va ser concebut per les elits americanes de l’illa com una greu amenaça al seu statu quo, la tendència nacionalista de la flamant monarca suposaria una amenaça als interessos comercials americans.

La reina Lili’uokalani I de Hawaii, va actuar ben aviat amb l’elaboració d’una nova constitució que retornés el poder a la monarquia i el pes electoral dels hawaians natius derogant al mateix temps la Constitució de les baionetes, però el gener de 1893, els americans hawaians van crear un Comitè de Seguretat amb l’objectiu de derrocar la reina i amb ella, els plans que amenaçaven la seva posició de poder.

Les pressions rebudes acabarien amb l’abdicació forçosa de la reina l’any 1893, seria l’últim reducte de sobirania i cultura política pròpia dels hawaians. La substituiria un govern provisional amb ple suport dels Estats Units d’Amèrica, que duraria fins a la proclamació de la República de Hawaii, l’any 1895. Tres anys després però, com era de preveure, l’annexió de l’arxipèlag als EUA va esdevenir una realitat. Però no seria fins a l’any 1959, que el Congrés dels Estats Units aprovaria la incorporació de Hawaii com a 50è estat de la Unió.

Líder política, compositora, escriptora i amb un fort caràcter, l’última reina de Hawaii no va tenir una jubilació daurada, el seu final va estar marcat per la lluita condemnada al fracàs, amb un empresonament convertit en un arrest domiciliari i un escàs reconeixement personal i polític.

Estàtua de Lili’uokalani I a Honolulu. Michael Coghlan, 2012.