Amb la pandèmia del COVID-19, una de les grans preocupacions és el mitjà de transmissió del virus, i, un altre el temps de permanència en les superfícies que poden estar infectades. Això no és nou. Segles enrere es creia que algunes malalties infeccioses es podien transmetre al tenir contacte amb algun objecte infectat. No es coneixien els microorganismes que provoquen el contagi. Es tractava d’un enemic invisible. Però s’havia constatat que el contacte amb els objectes d’una persona infectada podia significar la mort, ja que probablement portava la llavor de la malaltia.

Al cine hem vist moltes vegades que per intentar combatre els brots infecciosos, els objectes dels morts o malalts es cremaven. Però les cartes, amb les que es tenia un contacte directe, encara que poguessin estar contaminades, no es podien destruir degut a la importància que podia tenir la informació que portaven a dins. Així doncs, s’havia de trobar una manera de desinfectar-les abans d’entregar-les al destinatari.

A partir del segle XVIII es va imposar l’obligació de desinfectar les cartes procedents de zones afectades per alguna epidèmia. Al 1720 la pesta va causar milers de morts a Marsella. Davant d’això, el capità general del Principat, Francisco Pío de Saboya, marquès de Castel Rodrigo, va fer publicar un edicte a Catalunya amb les primeres instruccions per tal desinfectar el correu procedent de la Provença.

El primer procediment per la desinfecció del correu va ser molt elemental i rudimentari. Consistia en remullar les cartes en aigua de mar i després guardar-les en sacs untats de brea, substància que té propietats antisèptiques. Aquest mètode es va deixar de fer servir perquè tenia un greu inconvenient: alterava la tinta de la carta i la feia il·legible, amb el que deixava de tenir la seva funció de comunicació.

El van seguir d’altres mètodes, com la immersió de les cartes en un recipient amb vinagre. Prèviament se’ls feien uns talls per tal que el vinagre penetrés i l’àcid acètic actués de desinfectant. Però també tenia l’inconvenient que sovint es corria la tinta o s’encartonava el paper, amb el que es feia difícil la lectura.

Finalment, un mètode que es va imposar va ser mitjançant la fumigació. Les cartes es posaven, subjectades amb unes tenalles, damunt del fum que desprenia una foguera, a la qual s’havien afegit plantes aromàtiques i medicinals.  Per preservar la confidencialitat de les cartes  i poder desinfectar el seu interior sense necessitat d’obrir-les, prèviament se’ls feia uns talls o forats que facilitaven l’entrada dels vapors al seu interior. Atès el gran nombre de cartes que s’havien de desinfectar, es van crear eines especials per facilitar-ne la tasca.

Un dels instruments utilitzats per perforar les cartes va ser l’anomenat rastel, molt utilitzat a Àustria i Alemanya. Consistia en una mena de graella amb dues plaques de metall unides per una frontissa, amb un mànec a l’altre extrem. En una de les plaques hi havia una mena de petites punxes molts esmolades, que quan les plaques s’ajuntaven encaixaven en els forats que tenia l’altre placa. La carta es posava al entremig de la graella, de manera que, en tancar-se, produïa un gran nombre de forats en el paper, a través dels quals penetraven els vapors.

A la majoria d’aquestes cartes desinfectades pel fet de provenir d’indrets amb brots infecciosos, se’ls posava una marca a la coberta, de manera que el destinatari tingués la seguretat que no li transmetrien cap malaltia indesitjable. Una de les marques més antigues és la que utilitzà el Consell Sanitari de Venècia, el qual marcava les cartes amb la lletra S, que significava Sanites.