Abans d’iniciar el nostre viatge cal explorar una mica més la figura de Sant Jordi. La hagiografia –estudia les vides dels sants– explica que va ser un militar romà d’origen grec convertit al cristianisme i mort l’any 303, per contradir les ordres de Dioclecià de donar caça als cristians. Des de llavors, ha esdevingut un dels sants més populars, especialment durant l’Edat Mitjana.

Sant Jordi i el drac, Rogier van der Weyden, c. 1432 – 1435. National Gallery of Art

La història més popular de Sant Jordi no es correspon amb el que acabem d’explicar, ans al contrari, té més a veure amb la novel·la cavalleresca i la fantasia. Concretament, amb la història escrita pel frare dominic Iacopo da Varazze o Jaume de Voràgine (Varazze, ca. 1230 – Gènova, 1298), “La Llegenda Àuria“. L’obra va fascinar al públic occidental i en poc temps la febre del Sant Jordi va estendre’s per tota Europa, arribant també a Catalunya que en aquells moments formava part de la Corona d’Aragó.

Tal i com nosaltres la coneixem, la història està protagonitzada per un drac que obliga a una població a subministrar-li bestiar per atipar-se. Quan acaba amb tots els animals comença el torn de les donzelles, fins que un bon dia li toca a l’única filla del rei. Aquest, que evidentment no vol que el drac se li cruspeixi la filla, fa una crida anunciant que qui mati el drac tindrà la mà de la princesa. En aquell moment, entre en escena un cavaller ben plantat i –segons la Llegenda Àuria– exigeix que tant el rei com els seus vassalls es converteixin i es bategin si ell mata el drac. El cavaller entra en combat amb el drac i d’un cop d’espasa el degolla.

La proesa literària no és nova, de fet, s’inspira en una mitologia d’època antiga. Tres mil anys abans de Crist, els sumeris expliquen com el drac Kur rapta la deessa Ereshkigal i com el déu Enki lluita contra ell per alliberar-la. La llegenda gaudirà de tan bona acceptació social que s’anirà transmetent de generació en generació al llarg dels segles, passant per les successives cultures mesopotàmiques de l’antiguitat (hitites, babilonis, assiris, etc.) i reinterpretant-se canviant-ne els noms i la localització.

Sigui com sigui, aquesta acceptació cultural del personatge fa que Sant Jordi sigui el patró protector de moltes ciutats i països. Hem sortit d’exploració i n’hem localitzat uns quants.

Geòrgia, situada entre Rússia i Turquia, pren el seu nom del sant. La seva bandera representa una creu de Sant Jordi vermella sobre un fons blanc. El geògraf i historiador georgià Vakhushti Bagrationi va documentar l’existència de 365 esglésies sota la seva advocació durant el segle XVIII, una per cada dia de l’any. En aquest país s’apunta que el nom de Sant Jordi té l’origen en la paraula persa Gurj, que derivaria en l’anglesa George, a partir de l’adaptació feta pels cronistes medievals. Gurj era el terme que designava a tots aquells homes i dones valents i lluitadors.

Bandera de Geòrgia, coneguda popularment com la de les cinc creus. Font: Wikipedia

Gurj deriva en el topònim anglès George, extret de l’adaptació feta pels cronistes medievals. I, aprofitant l’avinentesa, viatgem al país del te de les cinc. La bandera d’Anglaterra oneja la creu del seu patró, Sant Jordi, en cada cop de vent que hi ha. Segons la documentació històrica, des del segle IX es té constància de la seva presència en la litúrgia de la catedral de Durham. Però no és fins al segle XII, amb les creuades a Terra Santa, que la devoció pel sant s’estén per tot el país.

La bandera d’Anglaterra integra la creu de Sant Jordi sobre fons blanc. Quan aquesta es fusiona amb la bandera d’Escòcia i la creu de Sant Patrici (Irlanda) formen la bandera del Regne Unit o Union Jack. Font: Wikipedia

Sense moure’ns d’Europa, Sant Jordi és particularment estimat a Grècia. Nombroses ciutats i pobles l’han adoptat com a sant patró, és el cas de: Arákhova, Eratyra, Gouménissa, Ierapetra, Nemea, Nigrita, Sidirokastro, Soufli, Vevi, etc. I també és el patró de l’exèrcit del país.

A Romania també exerceix de patró Sant Jordi, i com a curiositat, el kilòmetre zero de Romania es localitza davant de l’església del municipi Sfântu Gheorghe (en català Sant Jordi), al districte de Covasna, Transsilvània. El monument que assenyala el punt fou creat per Constantin Baraski l’any 1938, a partir d’ell es mesura la distància de la resta de poblacions i municipis del país.

L’esfera té vuit seccions amb els noms de les províncies romaneses. Imatge extreta de: http://www.sfantulgheorghenou.ro

Sant Jordi també està molt present a les ciutats i municipis alemanys, així com també en els escuts d’armes, el podem trobar a: Friburg, Hannover, Bamberg, Bürgel, Dießen am Ammersee, Eisenach, Mengeringhausen, Schwarzenberg i St. Georgen.

Fixant-nos en els segells dedicats a Sant Jordi de la col·lecció Ramon Marull trobem una sèrie emesa a la ciutat lliure de Danzig (1920-1939) –actualment s’anomena Gdansk i forma part de Polònia– que correspon al període de separació amb Alemanya, i la tutela per part de la Societat de Nacions. En aquest cas, els segells tenen la finalitat de recaptar fons per sufragar les despeses de la lluita contra la tuberculosi, una imatge molt ben trobada.

A Rússia, l’estat més gran del món, el culte de Sant Jordi va arribar al segle xi durant el regnat de Yaroslav el Savi (1010-1019). La seva veneració substituí la d’una deïtat pagana: Dazhbog, déu del sol i protector dels pastors i els ramats. Sant Jordi a més, és el sant patró de Moscou i per tant, està present en l’escut d’armes vestit de cavaller. Curiosament, dues de les més altes condecoracions que un ciutadà pot rebre de l’estat rus són: la Creu de Sant Jordi i la de l’Ordre de Sant Jordi. Per cert, no busqueu cap Jordi a Rússia, s’anomenen Yuri, i sí, n’hi ha un bon grapat.

Escut d’armes de Moscou. Font: Wikipedia

Acabem el nostre particular viatge a Etiòpia, on també trobem al cavaller honrat com a sant patró. Etiòpia va adoptar la religió cristiana des de molt antic, quan encara era el Regne d’Aksum al segle iv. Actualment, més d’un 60% de la seva població professa aquesta religió. L’origen exacte del culte a Sant Jordi al país no està clar: alguns creuen que prové de l’adaptació de la llegenda grega de Perseu, que pot tenir el seu origen a Etiòpia, i que, com el cavaller, va matar una criatura malèfica per salvar una dona. Altres creuen que va ser l’Església copta d’Egipte la que va fer arribar el mite a terres etíops. En tot cas va ser al segle xv, quan la seva història va ser traduïda a l’amhàric, i el culte va estendre’s àmpliament pel país.

Queda demostrat que no tenim l’exclusiva del sant patró, però en tot cas, que no ens faltin les roses i els llibres cada 23 d’abril. Moltes felicitats als Jordis i a les Jordines!