Amèlia Riera (Barcelona, 1928-2019) va ser una artista inclassificable i, alhora, una autora pionera pel que fa a la seva pràctica des d’una perspectiva de gènere, un surrealisme clarament allunyat dels seus coetanis i un treball sobre el fetitxe i la teatralització que s’anticipa al temps present.

Aquesta exposició gira principalment entorn de la seva obra més contestatària, la produïda entre mitjan anys seixanta i finals dels setanta, un període que coincideix amb els anys del tardofranquisme i la Transició, quan la denúncia impregna totes les facetes del seu treball i crea dues de les seves principals sèries, la dels Ex-voto i la Serie Sade, claus en la seva trajectòria, i que li van valer la fama de necròfila i sàdica.

Si bé la seva obra comprèn des de la pintura fins a les instal·lacions, passant pel dibuix, l’obra gràfica i fins i tot la creació del seu propi personatge, aquesta exposició posa el focus en els seus «objectes cruels», que és on es fa més evident la seva crítica permanent. Una lluita que no és només antifranquista, sinó que dispara contra tot, i que requereix noves lectures, ja des del present, que en demostrin la plena vigència: la subversió dels arquetips utilitzats per representar les dones i la seva sexualitat, la reflexió sobre el problema de la incomunicació en la parella heterosexual, la visibilització de les relacions de poder, el disciplinament del cos, governat, sotmès i fins i tot expropiat, la subjectivitat. Tot tenyit d’un existencialisme que és al fons de l’obra de l’Amèlia des de l’inici i que aquí emergeix a la superfície en  recuperar part del seu últim projecte expositiu no realitzat, un clamor per la fugacitat de la vida, el pas veloç del temps, el «vertigen fúnebre».