Fotografia inexistent

John Berger

La fotografia que hi ha davant meu sobre la taula ha esdevingut una prova incriminatòria. Val més no imprimir-la, ni tan sols a milers de quilòmetres de Turquia. Hi apareixen sis homes dempeus en fila, en una habitació folrada amb fusta en algun lloc dels afores d’Ankara. La foto es va fer fa dos anys, després d’una reunió del comitè polític. Cinc dels homes són treballadors. El més gran deu tenir uns cinquanta anys i el més jove voreja els trenta.

Cadascun és tan inconfusiblement ell com ho seria als ulls de la seva mare. Un és calb, un altre té els cabells arrissats, dos són prims i eixuts, un altre és ample d’espatlles i apersonat. Tots porten pantalons i jaquetes barats i que els van una mica petits. La roba que porten té la mateixa relació amb la roba dels burgesos que la que tenen els suburbis de la capital, on viuen tots cinc, amb les vil·les amb mobles francesos on viuen els patrons i els comerciants.

Encara que no anessin vestits, en un lavabo públic, ni a un policia ni a un oficial de l’Exèrcit els costaria gaire identificar-los com a treballadors. Inclús si tots cinc mig acluquessin els ulls per dissimular la seva expressió, per fingir una encomiable indiferència, la seva classe social continuaria essent evident. Fins i tot si amb l’ajuda màgica d’uns djinns assumissin amb summa habilitat l’expressió facial típica de l’amant d’un especulador —una expressió d’encant ensucrat, d’indiferència ensucrada i cobdícia—, la manera com sostenen el cap els continuaria traint.

És com si en el moment de la seva concepció un jurat els hagués condemnat a tots a tallar-los el cap als quinze anys. Arribat el moment, s’hi van resistir, com s’hi resisteixen tots els treballadors, i van conservar el cap damunt les espatlles. Tanmateix, la tensió i l’obstinació d’aquella resistència han romàs visibles —i encara hi romanen—, entre el clatell i els omòplats. La majoria dels treballadors d’arreu del món arrosseguen el mateix estigma físic: un signe de com la força de treball dels seus cossos els ha estat arrencada del cap, que continua pensant, imaginant, però ara privat de la possessió dels dies que li pertanyen i de la seva energia de treball.

Per als cinc homes de l’habitació folrada de fusta, la resistència és més que un reflex, més que el rebuig primitiu dels músculs a allò que el cos sap que és una injustícia, perquè allò que el seu esforç crea contínuament li és arrabassat immediatament i de manera irremissible. La seva resistència ha augmentat i s’ha introduït en els seus pensaments, les seves esperances, les seves visions del món.