Them, the Water and Me

Mònica Rovira

Per on començo. Pel desig o per la necessitat. Pels buits o per les imatges ferides. En la fractura, entre tots dos moviments.

Hi ha un moment en què imatges llunyanes, abandonades, tornen. Apareixen com ferides obertes, vives, contradictòries. Les escoltes, les toques, t’hi abismes. Què recordem? Com construïm memòria? Com podem expressar l’experiència transitòria entre llocs i temps diferents? Com podem treballar amb la pèrdua? Com podem resignificar imatges? Com podem fer món amb les imatges i donar espai a les que encara no existeixen?

Hi ha un altre moviment, cap endavant, de salt a cegues, amb la càmera. Quan hi ets, quan busques i et perds. Entre fer i no fer. Quan dius, quan calles. En històries diferents, en moments diferents. Quan mires curiosa, amb desig, amb violència, o quan et quedes encantada amb algú. Els afectes i la mirada, a través del cos. Quan, des d’allà, tot és possible.

I en aquesta cruïlla, hi ets. En la tensió entre el desig i l’escriptura. Quan obres buits, abraces les imatges ferides, les perdudes o les que estan a punt de perdre’s, i balbuceges. La recerca i el dubte t’acompanyen en la travessia: com es va fent la veu?

RECERCA

L’acte d’escriure un diari: desprendre’s, desdoblar-se, estranyar-se, constel·lar-se, imitar-se. Ficcionar-se. El diari com a registre de la mutació d’un mateix

Roland Barthes

Des de fa anys, incorporo la càmera en els processos de recerca. Em serveix per obrir espais de tensió i de relació, que puguin ser sostinguts en el temps. Llavors hi ha les imatges latents, que graviten, registres d’altres moments. Com a cineasta, agafo la idea de l’assaig ―la prova i l’error― com a eina per construir un diari íntim, des de l’experiència. Com podem estar amb les coses que ens travessen i com ens hem de deixar afectar per les situacions? Com podem escriure des d’aquest lloc en què els vincles i les fractures, els anhels i els efectes, s’activen? Dins i fora. En moviment constant. 

En aquest present dens, m’acosto al meu arxiu personal. Parèntesi. Si miro enrere m’adono que la càmera també ha estat refugi des del qual transitar vivències emocionalment intenses. Ver a una mujer va néixer com a resposta a un desbordament, amb l’abandonament d’un projecte, davant la impossibilitat d’una comprensió profunda, amb el dol d’una relació. Ve del fracàs. Vaig començar a prendre notes per necessitat i en la desesperació, gargots com estrèpits al mig del no-res que, amb el temps, es convertirien en el fil vermell que articula el relat, un nus que es desfà, una veu que es fa, en el trànsit.

Tanco parèntesi. 

Tinc desada a l’ordinador una carpeta titulada «Londres_2022», els apunts de vídeo d’un viatge-fugida en solitari: un pols que tremola, visceral, que recorre insistent l’esquerda, cap a fora, a la recerca de llum. Els arbres, l’aigua. Vagar errant, sospirs i respiracions. El que sigui que tinc a dins cou i m’ho vull arrencar, tot: que difícil, anar pel món. Un diari en la ruptura, una ferida oberta, el cor trencat. 

He necessitat distància, moure’m, per poder estar amb aquestes imatges (i el que no s’entén, el que s’escapa, el que s’ha perdut). Mentre estic en repòs, em pregunto per les narratives autobiogràfiques i amb temporalitats no progressives. Hi ha Woolf, Duras, Lorde, Anzaldúa, sempre. Revisito Chantal Akerman, Barbara Hammer, Su Friedrich. Llegeixo Annie Ernaux, Moyra Davey, Kate Zambreno, Angélica Liddell, Begoña Méndez. 

I aleshores, un dia, pujo a les golfes. Busco una caixa. Trobo les cintes. La primera vegada que filmava en vídeo, el procés d’una pel·lícula mentre es fa. Juliol de dos mil cinc. Marc Recha em convida al rodatge de Dies d’agost. Vine i escriu el que vegis. Algú em deixa una càmera. Soc estudiant de màster de documental de creació, i aquesta aventura, tota nova per a mi. Quatre setmanes a la carretera seguint el riu, a la intempèrie. Em sento una intrusa, em moc àgil, silenciosa, entre escenes. Els miro, els toco amb la càmera. M’hi acosto, me’n vaig. Al vol. Els arbres, l’aigua. Va ser una experiència impactant. D’aprenentatge. Llavors, més endavant, ens distanciaríem. Lluny, res. Abandonaria les imatges. Vint anys després, hi torno. 

De les unes a les altres (d’un diari a l’altre), entre el 2005 i el 2022. Recupero, reviso, altres moments filmats. Els poso en joc i en relació. Tornen imatges i, amb les imatges, vivències que descobreixen línies de tensió al cos, impactes a la pell, tatuatges emocionals, preguntes sense resposta. De què parlen, aquestes imatges, avui? Com hi podem entrar? Com podem transitar entre llocs i temps diferents? Com s’apropen, com es connecten, des d’aquesta insularitat? Què les travessa? Què es repeteix? Com podem originar el que es va perdre? Com podem significar els buits? I llavors, ara, què?

Només podem mostrar el sacrifici, i la incomprensibilitat del sacrifici. És a dir, el misteri de l’angoixa. L’experiència de la bellesa comença quan el que es pot comprendre, mesurar, explicar, queda en suspens. L’experiència de la bellesa comença quan la tècnica és expulsada pel miracle. La inefabilitat és la mesura de la bellesa.

Angélica Liddell

Quina escriptura entotsolada no fulmina el miratge de ser primera persona immutable i singular? Quin rostre no es deforma i comença a ser aliè si es mira molta estona en un riu o en un mirall?

Begoña Méndez

Mònica Rovira és cineasta i investigadora. És llicenciada en Comunicació Audiovisual i té un màster en Documental de Creació per la Universitat Pompeu Fabra (Barcelona). És diplomada en Direcció de Cinema per la FAMU (Academy of Performing Arts, Praga). A partir de Ver a una mujer (2017), investiga la tensió entre el desig i l’escriptura, el llenguatge fílmic com a lloc des del qual formular preguntes, les maneres de narrar el que ens passa. Amb una pulsió vinculant, estableix una relació triangular amb l’altra i amb la càmera. Una pràctica que posa al centre la vulnerabilitat i la temporalitat dels cossos, així com les relacions espectrals que fereixen, travessen i desborden les imatges. Assaja l’escriptura del jo en el cinema, i construeix una veu en trànsit que qüestiona el que és identitari. Them, the Water and Me (2024) és la recerca per a una nova pel·lícula.