Enfrontats per l’origen de les croquetes
Quan es parla de les croquetes sovint ens ve al cap un plat molt comú que sempre ha estat present a la nostra cuina, però i si us diguéssim que el seu origen no és clar que tingui les nostres arrels gastronòmiques?
Sovint se les considera un plat senzill i poc consistent. Moltes generacions de famílies han vist les croquetes com un menjar ràpid de cuinar i, sobretot, econòmic. De fet, en molts casos es diu que “són menjar de pobres”. En temps complicats la majoria de famílies feien croquetes de les sobres del caldo i l’escudella. Però el naixement d’aquest fregit va molt més enllà. Tot i que sembla que els romans ja menjaven un plat similar, els impulsors de la recepta actual són els francesos. D’aquí ve la paraula: “croquant”, que en francès significa cruixent.
És un plat molt comú a casa nostra, sobretot per fer d’acompanyament amb altres menjars. Cada família té la seva pròpia recepta i n’hi ha de moltes gammes. Fins i tot hi ha qui diu que la qualitat de l’oli influeix notablement en el seu gust final. Se’n poden trobar a preus molt assequibles en qualsevol superfície comercial, encara que també a les millors carnisseries. Però que sigui un aliment tan comú no li fa perdre originalitat. Els cuiners apliquen la seva creativitat per a crear noves tendències. D’aquesta manera són comunes les croquetes de pollastre, pernil dolç, pernil salat, de bacallà... però no ho són tant les croquetes de formatge parmesà o idiazábal, de porc senglar, gintònic, beixamel amb llimona, salmó marinat, bolets o espinacs. Els qui també han trobat el seu negoci són els pastissers que fins i tot han creat la croqueta de xocolata. Un autèntic desafiament que posa en dubte el paladar dels més temeraris.
Els sectors més patriòtics de casa nostra també posen la croqueta com a símbol reivindicatiu. Tot i saber que la recepta actual la van inventar els francesos, n’hi ha que insisteixen en què és un plat propi de les terres de la Mediterrània. Ho justifiquen dient que el pollastre, la farina, la llet, la mantega i el pa són característics del territori mediterrani.
Aquests comensals més conservadors apunten que les primeres croquetes eren de patata i ho relacionen amb la bomba de la Barceloneta, un puré de patata farcit de carn picada i posteriorment arrebossat i fregit. Però la realitat els mostra que la croqueta a base de beixamel no té indicis de consum a la península fins a principis del segle XX.
En sentir això és quan aquests sectors partidaris de la croqueta mediterrània conclouen que ni per origen ni per història és exactament pròpia de casa nostra. Però sigui quin sigui el veritable origen, el que tenen en comú els dos corrents de pensament sobre aquest deliciós menjar allargat és que el costum de consumir-la, amb un plat al centre i per compartir, i si pot ser amb una bona conversa.