CRISTIANISME | "A Barcelona, la multidimensionalitat del pessebre permet l’adaptació i promoure els principis de pluralisme, inclusió i neutralitat", Avi Astor
L’activitat “Pessebres a Barcelona: patrimoni cultural i religiós a l’espai públic”, organitzada per l’Oficina d’Afers Religiosos en col·laboració amb el Museu Etnològic i de Cultures del Món (MUEC), va tenir lloc el 21 de desembre en el marc de la celebració dels 800 anys de la tradició dels pessebres. Va consistir en un col·loqui on es va reflexionar sobre la simbologia cultural i religiosa d’aquesta tradició, que es va complementar amb una visita guiada a l’exposició permanent de pessebres del MUEC.
El 1223, Sant Francesc d’Assís va promoure una representació del naixement de Jesús en una cova de Greccio, Itàlia. 800 anys més tard, l’Ajuntament de Barcelona, com a integrant del Comitè organitzador a Catalunya dels 800 anys del Pessebre, ha organitzat a la ciutat diverses activitats per commemorar aquesta efemèride. En aquest context, el dijous 21 de desembre, la seu del parc de Montjuïc del Museu Etnològic de Cultures del Món (MUEC) presentava l’activitat “Pessebres a Barcelona: patrimoni cultural i religiós a l’espai públic”, organitzada per l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR) en col·laboració amb el MUEC.
La part central de l’activitat va ser un col·loqui que va reflexionar entorn del pessebre com a pràctica religiosa en una societat laica, i les alternatives que s’han obert i s’obren pel que fa a la seva adaptació a nous contextos en l’espai públic. Lluís Garcia Petit, director general de l’Institut del Patrimoni Cultural Immaterial (IPACIM), va moderar les tres ponències i el debat posterior. Hi va haver les intervencions d’Avi Astor, sociòleg i membre del grup de recerca Investigacions en Sociologia de la Religió de la UAB; Núria Garcia Múrcia, membre de la Federació Catalana de Pessebristes; i Esteve Caramés, director de Programes Culturals de l’Institut de Cultura de Barcelona (ICUB). Així mateix, per preparar el col·loqui es va comptar amb l’assessorament d’Enric Benavent, antropòleg i investigador expert en simbolisme religiós a l’espai públic i en el món del pessebrisme a Catalunya.
El col·loqui va començar amb unes paraules de la comissionada de Relacions Ciutadanes i Diversitat Cultural i Religiosa de l’Ajuntament de Barcelona, Sara Belbeida. Va subratllar la importància del pessebre a Barcelona, on aquests dies s’exhibeixen nombroses i molt diverses representacions d’aquesta manifestació cultural, que demostren “la diversitat dels pessebres en tots els sentits, i això és Barcelona, diversitat en tots els sentits. I el pessebre a Barcelona és religió, cultura, creativitat, tradició, associacionisme, pluralitat, valors, i moltes coses més”.
Seguidament, Lluís Garcia va donar pas a les diferents ponències. Esteve Caramés, seguint la línia presa per Sara Belbeida, va definir el pessebre com un agent rellevant del cicle festiu de Barcelona: “no es pot entendre Nadal sense pessebre, com a element propi i tradicional”. Però també com una “aproximació molt vinculada a la realitat de la ciutat”. Això vol dir que no només beu d’una tradició sobre la qual es fonamenta tot el fet festiu, sinó també que és sobre aquesta mateixa tradició que “hi ha d’haver una interpretació vinculada a la realitat de la ciutat de Barcelona”. Es tracta, apuntava, de “traduir la realitat cultural de la ciutat en una programació festiva”, i fer-ho en un moviment doble. D’una banda, amb la tradició més clàssica del pessebrisme amb representacions com les que l’Associació de Pessebristes de Barcelona fa al Museu Frederic Marès, i alhora amb exhibicions que beguin de la riquesa cultural de Barcelona aprofitant les seves arts de carrer, la il·lustració, l’escenografia o la fotografia. “La tradició no mana com fer el pessebre, sinó el fet de ‘fer el pessebre’. L’important és que la ciutadania en prengui part”, va continuar el director de programes culturals de l’ICUB. Va posar com a exemple el pessebre de la Plaça Sant Jaume, que, any rere any, és instal·lat per l’ICUB “i si genera polèmica, contribueix a fer més viva la ciutat, perquè totes les tradicions culturals són dinàmiques”.
Núria Garcia, membre fundadora de l’Associació Catalana de Pessebristes, va agafar el relleu fent un repàs de diferents qüestions relacionades amb el pessebrisme, la seva història i el seu arrelament a la ciutat. Va descriure el fet de fer el pessebre com “una manifestació artística i cultural, preferiblement localitzada a l’espai públic, que té molts vessants, però que vol crear un diàleg amb la persona que l’observa, i que, a més, és una cosa efímera”. En aquest marc, explicava, es configuren tres tipologies de pessebre: el tradicional o popular, que es munta a les cases; l’artístic o diorama, nascut a Barcelona el 1912 de la mà d’Antoni Moliné, i nous formats i llenguatges. Núria Garcia també va subratllar la importància de l’associacionisme pessebrista, inaugurat el 1864 amb l’aparició de l’Associació de Pessebristes de Barcelona. Per últim, va concloure amb una reflexió sobre el vincle entre el pessebre i el seu origen religiós i les perspectives de futur de la pràctica: “La religió és l’origen del pessebre, però la religió no salvarà el pessebre, sinó que el salvarà la gent practicant la tradició, de manera transversal. Perquè no cal ser catòlic. El pessebre forma part del nostre costumari català, de la nostra tradició”.
El torn de ponències el va tancar Avi Astor, amb una intervenció intitulada “El pessebre i l’espai públic: una perspectiva comparativa”. Hi va oferir un contrast entre els diferents abordatges que els Estats Units i Barcelona fan de la instal·lació pública de pessebres. Als Estats Units, des dels anys setanta que el pessebre a l’espai públic és objecte de debat i litigi en la mesura que és un camp de batalla en el debat sobre la separació entre estat i església. En l’àmbit legal, una de les solucions passa per entendre “els espais governamentals com a fòrums públics on qualsevol persona podia expressar-se lliurement”. Així, avui en dia, quasi tots els capitolis dels Estats Units exposen un pessebre, cosa que al seu torn ha aixecat respostes dels sectors de la població de tarannà laic i ateu. Aquests, per la seva banda, han començat a instal·lar pessebres contestataris reclamant més pluralisme i secularitat en la presència pública del que es consideren elements religiosos, fins al punt que “els espais públics del govern han esdevingut llocs de disputa a favor i en contra de la religió”. Per contra, a Barcelona s’ha pres un camí diferent que passa per un model adaptatiu: “La complexitat i la multidimensionalitat del pessebre permet moltes possibilitats d’adaptació creativa i, per tant, reflectir i promoure els principis de pluralisme, inclusió i neutralitat”.
Aquesta qüestió sobre el vincle entre religió i pessebrisme que Avi Astor va posar sobre la taula va ser el punt de partida d’un petit intercanvi entre els ponents i amb el públic, on Esteve Caramés va subratllar la capacitat del pessebre d’aixecar preguntes en aquest sentit: “La laïcitat al pessebre no és una qüestió central en el debat a Catalunya, però sí que crec que és una reflexió important”. En canvi, per Núria Garcia, la religiositat en el pessebre i en el món del pessebrisme es troba en un segon pla: “Crec que molts pessebristes, si ens preguntéssim sobre la religiositat del pessebre, deixaríem de practicar-lo. El cert és que és un camp molt ampli on tothom es pot identificar, que va més enllà d’una creença”. Aquestes visions van motivar també algunes intervencions del públic. La primera persona del públic a intervenir va assenyalar com “la cultura catalana prové d’un vessant catòlic innegable: a la Patum hi ha àngels, als correfocs tenim dimonis, a Barcelona celebrem Santa Eulàlia… I no ens preguntem per la religiositat d’aquestes festes, no ho vinculem. És curiós com no és així amb el pessebre”.
En certa manera, aquest qüestionament és justament el que permet dialogar sobre l’adaptació de les tradicions com la pessebrista en nous contextos. En relació amb això, Esteve Caramés va insistir en la importància de preguntar-se per la laïcitat: “No podem obviar que totes les tradicions culturals provenen d’una espiritualitat. Crec que ens hem de plantejar això, dur-ho a debat, reflexionar-hi, arribar a un consens, i aquí introduir en el debat les tradicions de comunitats més minoritàries”. En la mateixa línia, una altra persona del públic es preguntava: “Potser té sentit reforçar altres representacions, en festes, religioses o no, d’altres cosmovisions, pensant la cultura popular més enllà de la tradició catalana”. Una tercera intervenció del públic reforçava aquest punt insistint en el fet que: “Nosaltres no som un estat laic, som un estat aconfessional. Tenim un model plural, així que crec que no cal fer una adaptació com a tal. Deixem que Barcelona s’inundi de símbols cristians per Nadal, i fem-ho igual en les dates marcades de les altres comunitats i religions”. Cal dir que la plaça Sant Jaume, des de fa anys, ja és escenari de manifestacions religioses o espirituals d’altres tradicions. La més destacada per la seva trajectòria seria la celebració de la Hanukkà. Tot i això, és cert que sovint disten encara de tenir la presència pública que tenen elements vinculats a celebracions del calendari catòlic, com és el pessebre.
El col·loqui es va complementar amb una visita guiada a l’exposició permanent de pessebres del MUEC, de la mà de Lluís Ramoneda, cap del Departament de Col·leccions del museu. Es va iniciar davant una vitrina del vestíbul dedicada als pessebres andins, que justament fa palesa l’adaptació cultural en el sentit contrari del que s’havia estat discutint al col·loqui: “L’arribada del cristianisme al Perú va suposar l’adaptació de tècniques i tradicions andines al calendari i les pràctiques cristianes. D’aquí, per exemple, els Tres Reis allargassats dels seus pessebres”, explicava Lluís Ramoneda. Després es va passar a les sales de l’exposició i a la reserva visitable, un espai d’emmagatzematge obert al públic i en què es poden apreciar una gran diversitat d’objectes disposats en un total de 46 vitrines. Set d’aquestes vitrines reuneixen gran quantitat de figures de pessebre i alguns motlles. Quatre més es dediquen als pessebres d’autor, i tres més, als pessebres populars de Portugal, Múrcia, Alemanya, Provença, Guatemala, Mèxic, Perú, Catalunya i Mallorca. La majoria d’aquestes peces provenen d’expedicions on el Museu recollia no només artefactes quotidians, sinó també artesania. Totes elles, va concloure Lluís Ramoneda, “mostren la unió d’aquesta pràctica amb la vida quotidiana”.
