[NOTES DEL PROGRAMA, EXTRETES DEL WEB DE L'AUDITORI]

El Fandango com a llar simbòlica: una resposta a la Societat del Rendiment

El concepte de llar simbòlica, tal com l’entén l’antropologia social i cultural, va més enllà de la ubicació geogràfica. És un espai psicosocial de pertinença i seguretat, teixit a partir de pràctiques culturals i rituals compartits. És un lloc on la comunitat es reconeix i s’arrela atemporalment.

Antonio García de León, en els seus estudis sobre el sotavento veracruzà, mostra com el fandango a més d’una celebració musical, és un ritual que estructura i dona sentit a la vida col·lectiva. És a dir que forma part de la quotidianitat religiosa i sincrètica de les comunitats com ara un bateig o la “passejada” del sant del poble. Dues de les expressions més destacables serien les festes de “la rama” a Santiago Tuxtla (vinculades al naixement de Crist) que comencen el 25 de desembre i culminen el dia 2 de febrer a les festes de la Candelaria, celebrant un fandango diari. Aquell dia, juntament amb músics d’arreu de la regió es congreguen per celebrar el que seria la festa més gran del fandango i del son Jarocho al Poble de Tlacotalpan.

Aquesta ritualitat es contraposa de manera gairebé perfecta a les patologies de la modernitat. Segons Byung-Chul Han, la nostra societat ha patit un “esvaïment dels rituals” que ha conduït a una pèrdua de sentit, a l’acceleració i a la fragmentació del temps. En la societat del rendiment, l’individu es converteix en un projecte autoexplotat, perdent el sentit de la comunitat i la capacitat d’habitar el temps de forma significativa.

El Fandango ofereix un espai de resistència ritual. La tarima, com a cor comunitari, simbolitza el sòl i l’arrelament. El zapateado rítmic dels participants és una dansa i una percussió col·lectiva que fon les individualitats en una sola veu rítmica i harmònica. És una connexió que no depèn de dogmes, sinó de l’experiència viscuda i sentida en el cos que genera una espiritualitat de la terra i la pertinença, de la comunitat i la identitat.

Dins del fandango són necessaris diferents rols, que no són estàtics, però alguns sí que estan definits per responsabilitat i que recauen en els amfitrions i les persones d’edat més avençada. Les músiques, les balladores, les cuineres, les encarregades de l’ordre i cura de l’espai. Totes les persones son part del ritual. La tarima vincula tots els participants sense separar en públic i realitzadors.

A diferència de la de la societat de la transparència, el fandango genera un sentit de comunitat mitjançant la repetició, la memòria i la tradició oral. “La Versada” tradicional que es canta i

s’improvisa, actua com a fil conductor que lliga el present amb el passat, reforçant la memòria col·lectiva i proporcionant una narrativa compartida. Aquest ritual allibera l’individu de la càrrega del narcisisme i el situa en un context de pertinença, creant un “habitar el temps” que esdevé un refugi davant la fugacitat i la constant demanda de rendiment.

Destaca la idea que l’espiritualitat del fandango no és un concepte abstracte o un exercici mental, sinó una pràctica concreta. És una forma de sentir-se part d’alguna cosa més gran que un mateix, de trobar un sentit sagrat en què és quotidià a través del ritme, el so i el moviment. És un exemple viu de com la música i el ritual poden construir una llar simbòlica, un espai on l’ésser humà troba sentit i arrelament en un món que, cada cop més, tendeix a desmaterialitzar els lligams i a diluir les fronteres entre l’individu i la comunitat.

La tarima reunió al sol
Junto a la luna en un son.
A mi abuelo dio razón
En un jarocho crisol.
El fandango sigue el rol
De espantar a todo mal
Con un verso o un tamal
E incluso se ríe del mundo
Siendo el suelo más fecundo
De música espiritual.

Simao Hernández Carrillo

Antropòleg i músic