Oficina d'Afers Religiosos

L’Oficina d’Afers Religiosos (OAR) col·labora amb el cicle Trànsits, organitzat pel Museu de la Música de Barcelona. En aquest cicle de converses, concerts i litúrgies s’explora el paper que té la música en la pràctica religiosa i la vida espiritual de diverses comunitats religioses presents a la ciutat de Barcelona. El cicle continua el 2023.

L’OAR va començar la col·laboració amb el Museu de la Música de Barcelona, com fa des del 2019 amb altres institucions culturals de la ciutat, a través de cicles sobre temes que afecten transversalment diverses tradicions religioses. Aquest cicle, “Trànsits, la música de l’esperit”, no es tracta només d’una programació de concerts, sinó que també vol facilitar l’assistència, la participació i la compartició d’un conjunt de pràctiques vives.

LO JORN DEL JUDICI. EL CANT DE LA SIBIL·LA

El musicòleg Francesc Vicens Vidal va conversar sobre el fet social, cultural i musical de la tradició del cant de la sibil·la a Mallorca amb mossèn Pere Carulla, rector de les parròquies de la comunitat pastoral del Poble-sec i docent de religió i història de l’art. La conversa va unir l’expertesa musical i històrica i la significació espiritual d’aquest cant, i va tenir lloc a la mateixa església parroquial de Santa Madrona.

QUÈ ÉS EL CANT DE LA SIBIL·LA?

Segons Francesc Vicens, “el cant de la Sibil·la és una tradició viva, que en molts indrets de parla catalana s’està recuperant, i es pot considerar un fenomen emergent”. És una activitat humana en què es canten els versos relacionats amb el judici final, que s’acota originàriament en un context litúrgic, tot i que avui en dia podem trobar-la, també, fora d’aquests contextos. Té lloc a l’entorn de Nadal, concretament des del Concili Vaticà II es fa durant la missa de la nit de Nadal, que a Mallorca s’anomena missa de Matines. I també és concretament en aquest moment que el cant s’acota després de la primera lectura de l’Antic Testament, que sol ser Joel o Joan, i es destaca perquè és una lectura apocalíptica. Francesc matisa que a l’illa “és indissociable de l’experiència de Nadal i es troba dins de l’imaginari nadalenc col·lectiu, però antigament no només es feia la nit de Nadal, sinó que tenia lloc en les festes litúrgiques importants de l’any i, a més, es feia arreu d’Europa”.

I Francesc Vicens es pregunta: “Qui és la Sibil·la? És una pitonissa, és una endevinadora, que té la capacitat de predir el futur”. És un personatge que es remunta dos mil anys enrere a la zona del mar Egeu. I els noms d’aquestes grans sibil·les que hem vist dibuixades a la Capella Sixtina de Miquel Àngel o al paviment de les catedrals italianes, per exemple a Siena, prenen el nom dels llocs geogràfics als quals estaven associades: Cumas, Egipciana, Eritrea, etc. Aquests personatges es van fer molt famosos perquè van predir o endevinar fets de gran transcendència històrica que després van ocórrer. Per exemple, la sibil·la Eritrea va predir la vinguda del fill de Déu.

COM PASSA AQUESTA FIGURA PAGANA AMB TANTA FORÇA AL CONTEXT RELIGIÓS? COM PASSA DE LES COVES DEL MAR EGEU A L’ESGLÉSIA AMB TANT PROTAGONISME?

Aquest pas es fa a través del teatre litúrgic medieval. Són espectacles teatrals, per exemple, la processó dels profetes, l’Ordo prophetarum, acabava amb el cant de la Sibil·la, i en Francesc explica que “era l’última intervenció, la més grandiloqüent, la més esperada, la més desitjada”. Per tant, aquesta representació final passa a ser una representació única, aïllada, es converteix en una representació al marge de tota la resta de l’espectacle. I és així com va adquirir aquesta presència i representativitat a tot Europa com a representació fixa.

QUÈ TÉ EL CANT DE LA SIBIL·LA QUE CAPTA TANTA ATENCIÓ?

Com argumenta en Francesc, “el cant de la Sibil·la parla en termes agredolços, ens interpel·la, és un llenguatge apocalíptic, on els condemnats seran judicats en el judici final. El text parla dels bons, dels dolents, de Jesucrist rei universal, que el sol perdrà la claredat, que el jorn del judici serà per a tothom, etc.” Històricament, els primers textos, fins al segle X i XI, són en llatí, i després en llengües vernacles. Els primers textos en català són dels segles XIII, XIV i XV (a Mallorca la primera referència és de final del segle XIV o principi del segle XV i les primeres versions en català antic arriben amb els leccionaris de les tropes dels conqueridors a partir del 1229). En Francesc comenta que “la versió del text que escoltarem avui la podem trobar íntegrament al Diccionari Alcover-Moll. És un text de consens que es va fixar a final del segle XIX i principi del segle XX en un moment de positivisme històric, en un intent d’organitzar la cultura”. Aquest és el text que es canta a totes les esglésies de Mallorca. I puntualitza que “les versions recuperades que podem trobar en altres llocs (la Seu d’Urgell, Ontinyent, Catedral de Barcelona, etc.) són textos de documents recuperats de l’arxiu parroquial”.

A més, tota aquesta realitat una mica apocalíptica, en què ens ha situat la realitat mateixa en els últims anys (pandèmia, canvi climàtic, etc.), segons explica mossèn Pere, “connectaria amb la literatura apocalíptica del Nou Testament i de l’Antic Testament, que connecta directament amb el llenguatge del cant de la Sibil·la. Això fa que se’ns recordi que no som immortals, i des del punt de vista espiritual el cant ens pot ajudar”. “El cant, per mi, és una crida urgent en aquest escenari apocalíptic”, diu en Francesc.

Mossèn Pere Carulla comenta que el cant “és una representació teatral que es troba emmarcada en un moment i un espai litúrgic, i s’hi afegeix que nosaltres com a cristians catòlics ens trobem en un temps de preparació per a un esdeveniment que és molt important: l’encarnació del fill de Déu fet home entre els homes” . I continua: “És aquí on el cant de la Sibil·la ens connecta, i igualment connecta amb el misteri de la mort i la resurrecció i el moment del judici final. Dos moments, dos misteris que connecten en el text del cant de la Sibil·la”.

I mossèn Pere comenta que “evidentment podem estar situats en un context apocalíptic però, segons creiem els cristians, ni la mort ha de tenir l’última paraula ni hem de viure desesperançats. L’anunci del naixement de Jesús, el que ha de ser l’esperat, ens fa renéixer en aquesta esperança”.

Cal destacar que l’última estrofa del cant de la Sibil·la fa referència a la Nativitat, és una estrofa que ens reconcilia amb l’esperit de Nadal i amb aquestes estrofes apocalíptiques. Va ser un afegit quan va quedar acotat a la nit de Matines (nit de Nadal), a principi del segle XX, per donar una forma de consens al que representa aquest dia.

Oh humil Verge! Vós qui heu parit
Jesús infant aquesta nit,
a vòstron fill vullau pregar
que de l’infern vulla’ns lliurar!

PER QUÈ S’HA MANTINGUT EL CANT DE LA SIBIL·LA A MALLORCA I A L’ALGUER DE MANERA ININTERROMPUDA?

El component d’espectacle que té el cant de la Sibil·la, segons en Francesc, “s’ha mantingut gairebé mil anys a Mallorca i també a l’Alguer de manera ininterrompuda, i ha esdevingut fins i tot un cant de resistència davant de totes les adversitats històriques sobrevingudes”. Mossèn Pere comenta des de la seva experiència a Barcelona que el cant de la Sibil·la “no havia arrelat tant i no formava part de l’imaginari col·lectiu catòlic”. En el context de les tradicions nadalenques sí que tenen solidesa la missa del Gall o les restolines (un àpat lleuger que es feia abans o després de la missa del Gall), per exemple. Però sí que reconeix que “el cant de la Sibil·la a poc a poc ha començat a recuperar-se, tot i que a vegades sembla més un reclam cultural que pròpiament un fet religiós o nascut d’un fet religiós”.

En Francesc explica que “precisament aquest component d’espectacle va fer silenciar el cant de la Sibil·la arreu d’Europa, en un intent de reformar les esglésies com a espais d’oració i no com a espais d’espectacle”. A Mallorca i a l’Alguer, el fet insular va fer que aquesta tradició continués. “El fet insular explicaria la idiosincràsia d’aquest cant i la seva permanència i continuïtat”. Mossèn Pere reflexiona sobre aquest fet de silenci del cant de la Sibil·la i explica que “el nivell religiós potser es veia minvat o perdia identitat davant de certes activitats, amb aquesta visió pagana d’una pitonissa o endevinadora. Potser ara s’està revalorant i ressituant en el context litúrgic”.

EL FUTUR DEL CANT DE LA SIBIL·LA SERÀ EXCLUSIVAMENT EN UN MARC CULTURAL?

“L’experiència de culte ha anat minvant, les persones fidels cada cop són menys. Aquestes tradicions que estan acotades en marcs litúrgics seran culturals, o no seran, o ens haurem de reinventar uns cultes específics?”, es pregunta en Francesc. I mossèn Pere reflexiona: “La realitat religiosa catòlica està present en la nostra cultura, fins i tot marca el nostre calendari anual. És veritat que en algunes ocasions la temptació ha estat mantenir la tradició i buidar-la de la significació religiosa, per això es fan alguns dels cants de la Sibil·la com a representació teatral. És veritat que cada cop més ens trobem en una societat molt secularitzada, i que en algunes ocasions no s’ha sabut transmetre el significat de viure religiosament. I tot això ens ha portat a un context plurireligiós que queda reflectit en el mapa religiós de Barcelona, per exemple. A més, la globalització ens ha portat a una multireligiositat”.

Precisament aquest fet resulta paradoxal, ja que el cant de la Sibil·la té una part de fet social molt important, perquè darrere de cada comunitat parroquial hi ha un grup humà que vetlla perquè pugui ser possible. En Francesc explica que molta de la gent que es vincula a aquesta tradició diu que “quan la sibil·la canta el món es para, s’atura. I moltes de les sibil·les verbalitzen que esdevé un moment transcendent. Cantar la sibil·la és una experiència diferent, i mentre aquesta experiència agafa cos i es fa present en un món globalitzat la participació en el ritus religiós sembla que minvi”.

QUÈ PODEM FER PER MANTENIR VIVA AQUESTA TRADICIÓ?

“Tota tradició es manté a força de practicar-la”, afirma en Francesc, i per això cal “continuar anant a la missa de Matines al voltant de mitjanit”. El cant de la Sibil·la s’ha adaptat a moltes circumstàncies adverses i s’està convertint “en un símbol identitari de catalanitat, tot i que antigament es feia arreu d’Europa”. Però hi ha una emergència que fa pensar en el cant de la Sibil·la com un símbol de “pancatalanitat”. I constata que “a principi dels segle XXI les sibil·les recuperades eren faves comptades i, avui en dia, en tenim una llista llarga i cal parlar d’aquesta emergència del cant de la Sibil·la. Per a uns pot ser un fenomen social, per a altres, un fenomen cultural, i per a altres, una barreja de quelcom espiritual amb una part social i també cultural. A Mallorca és una combinació d’aquests tres fenòmens”.

L’any 2010 el cant de la Sibil·la va ser inclòs en la llista de béns immaterials de la humanitat de la UNESCO, que va projectar-lo fora de Mallorca i el va donar a conèixer. Actualment els territoris de parla catalana que han recuperat el cant de la Sibil·la són Vic, Girona, Barcelona (diverses esglésies), Lleida, Ripoll, la Seu d’Urgell, Ponts, Banyoles, Cabrera de Mar, Sant Iscle d’Empordà, Sant Cugat del Vallès, Reus, Figueres, Puigcerdà, Santa Cristina d’Aro, Ontinyent, Gandia, l’Alguer o Mallorca (diverses esglésies), entre d’altres.

A continuació, a la mateixa parròquia de Santa Madrona, es va iniciar l’ofici litúrgic a càrrec de mossèn Pere Carulla, i després de la primera lectura de l’Antic Testament, Inès Mas, sibil·lera acompanyada de la música d’orgue amb Jordi Reguant en aquesta ocasió per als interludis, va delectar el públic amb un moment transcendent, sentit i profund. Així el cant de la Sibil·la del cicle Trànsits es va poder gaudir en el seu espai i moment originals.