Oficina d'Afers Religiosos

L’advent és el primer període de l’any litúrgic cristià, que consisteix en un temps de preparació espiritual per a la celebració del naixement de Jesús. La seva durada sol ser de 22 a 28 dies, atès que l’integren necessàriament els quatre diumenges més pròxims a la festivitat de la Nativitat (celebració litúrgica de Nadal) però, en el cas de l’Església ortodoxa, l’advent s’estén 40 dies, des del 28 de novembre fins al 6 de gener (l’Església ortodoxa, segons el calendari julià, celebra Nadal el 7 de gener). L’advent (en llatí, adventus Redemptoris, “vinguda del Redemptor”) marca l’inici de l’any litúrgic a gairebé totes les confessions cristianes. Durant aquest període les persones es comencen a preparar espiritualment per celebrar la commemoració del naixement de Jesucrist i per renovar l’esperança en la segona vinguda de Crist Jesús, al final dels temps.

Les persones fidels cristianes consideren l’advent com un temps de pregària i de reflexió caracteritzat per l’espera vigilant (és a dir, temps d’esperança i de vigília), de penediment, de perdó i d’alegria. A l’Església ortodoxa, l’Advent inclou com a nota particular una abstinència estricta de certs aliments, que es torna en un dejuni estricte (conegut com el dejuni de la Nativitat) en el cas de l’Església ortodoxa copta.

Amb particularitats litúrgiques pròpies, pràcticament totes les esglésies cristianes històriques celebren aquest temps: l’Església catòlica apostòlica romana, l’Església catòlica apostòlica ortodoxa, la Comunió Anglicana, les esglésies protestants (luterana, presbiteriana, metodista, etcètera), l’Església ortodoxa copta, entre altres.

LA CORONA D’ADVENT

Durant l’advent, es col·loca a les esglésies i també en algunes llars una corona de branques de pi o avet, anomenada ‘corona d’advent’, amb quatre espelmes, una per cada diumenge d’advent. Hi ha una petita tradició d’advent: a cadascuna d’aquestes quatre espelmes s’assigna una virtut que s’ha de millorar durant aquesta setmana, per exemple: la primera, l’amor; la segona, la pau; la tercera, la tolerància, i la quarta, la fe. Les quatre espelmes simbolitzen els quatre diumenges de l’advent. El color morat de tres de les espelmes significa que és un temps de penitència. Una espelma, però, porta un color atenuat, el rosat: representa el tercer diumenge d’advent, anomenat Diumenge de Gaudete o Diumenge de l’Alegria. Encara que es produeix durant l’època d’adveniment normalment penitencial, el Diumenge de Gaudete serveix com a descans de les pràctiques austeres per alegrar-se amb la proximitat de la tornada de Jesús.

La corona d’advent té el seu origen en una tradició pagana europea que consistia a encendre espelmes a l’hivern amb el foc del déu Sol, perquè tornés amb la seva llum i la seva calor durant l’hivern. Els primers missioners van aprofitar aquesta tradició per evangelitzar les persones. Partien dels seus costums per ensenyar-los la fe catòlica.

És un costum popularitzat a Alemanya després de la Primera Guerra Mundial, el qual s’ha estès posteriorment a alguns països de l’Europa occidental. Els diumenges d’advent la família o la comunitat es reuneix entorn de la corona d’advent. Després es llegeix la Bíblia i alguna pregària. La corona es pot portar al temple perquè la beneeixi el sacerdot.

La corona està formada per una gran varietat de símbols:

• La forma circular: El cercle no té ni principi ni final. És el senyal d’amor de Déu, que és etern, sense principi ni final; i també de l’amor a Déu i al proïsme, perquè no s’acabi mai.
• Les branques verdes: El verd és el color de l’esperança i de la vida. Déu vol que s’esperi el seu benefici, el perdó dels pecats i la glòria eterna al final de la vida. L’anhel més important de la vida de les persones creients ha de ser arribar a una unió més estreta amb Déu.
• Les quatre espelmes: Són quatre espelmes que es posen a la corona i que s’encenen d’una en una, durant els quatre diumenges d’advent, en fer l’oració en família. Així com les tenebres es dissipen amb cada espelma que s’encén, els segles es van il·luminant amb l’arribada de Crist al món, cada vegada més pròxima.
• Les pomes vermelles: Són pomes de color vermell que adornen la corona i representen els fruits del jardí de l’Edèn, amb Adam i Eva, que van portar el pecat al món, però van rebre també la promesa del Salvador universal. Ens fan pensar en la foscor provocada pel pecat que cega l’home i l’allunya de Déu. Després de la primera caiguda de l’home, Déu va anar donant, a poc a poc, una esperança de salvació que va il·luminar tot l’univers com les espelmes, la corona.
• El llistó vermell: representa l’amor a Déu i l’amor de Déu que embolcalla els creients.

EL CALENDARI D’ADVENT

Els orígens del calendari d’advent es remunten al segle XIX, al voltant del 1851, a l’Alemanya protestant. Advent significa ‘arribada’, és a dir, el temps en què els cristians esperen la vinguda de Crist al món i, segons explica la tradició, moltes famílies protestants alemanyes pintaven a la paret o a la porta de casa 24 ratlles amb guix, i cada dia les nenes i els nens podien esborrar-ne una per descomptar els dies que quedaven per a les festes o bé es feien 24 osques en una espelma i deixaven que l’espelma consumís una osca per dia. Però és un home anomenat Georg Lang, fill d’un pastor protestant, a qui molts atribueixen l’autoria del primer calendari de cartó el 1908, l’Adventskalender. La llegenda popular explica que quan era petit la seva mare va tenir l’enginyosa idea de subjectar a un cartó rígid 24 galetes en forma de cacauet, anomenades Wibele, que es gaudien dia a dia durant l’advent, fins a l’arribada de Nadal. Ja d’adult, el seu fill, inspirat per aquest costum, va recrear la idea en una impremta que dirigia a Múnic, usant dues làmines de cartó rígides. Una constava de 24 finestres, i l’altra de 24 imatges que es corresponien amb aquestes petites finestres.

Així va néixer el calendari d’advent modern, que a principis del segle XX va començar a estendre’s a poc a poc per tot Alemanya i després a Europa. Després de perdre’s la tradició durant la Segona Guerra Mundial —pel que sembla durant l’Alemanya nazi aquests calendaris van ser prohibits i substituïts per imatges del règim— i acabat el conflicte, Richard Sellmer la va recuperar amb caràcter comercial, i va ser un dels responsables principals que arribés a la popularitat actual.