“Ens hem de preguntar quina societat anhelem per explicar per què cal defensar el dret a la llibertat religiosa”, Hatim Azahri
La Casa Golferichs va oferir el passat 28 de febrer l’activitat “Per què hem de defensar el dret a la llibertat religiosa?”, organitzada per l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR) amb la col·laboració del Centre de Recursos en Drets Humans (CRDH). Va consistir en dos espais de diàleg consecutius, un amb persones representants de diferents comunitats religioses de Barcelona, i un altre amb acadèmics i acadèmiques del món de l’antropologia i la sociologia de la religió i el dret, on es van compartir experiències i reflexions sobre la garantia del dret a la llibertat religiosa a la ciutat i els espais on encara cal reivindicar-lo.
El dret a la llibertat religiosa és un dret fonamental recollit a l’article 18 de la Declaració Universal dels Drets Humans. Com a tal, és també reconegut en el marc normatiu espanyol i català. En la mateixa línia, el Pla Barcelona Interculturalitat 2021-2030 incorpora el reconeixement de les diferents creences i tradicions religioses i conviccionals com a part de la diversitat cultural de la ciutat. Així mateix, l’Oficina d’Afers Religiosos treballa precisament amb l’objectiu de garantir el dret a la llibertat religiosa i de conscienciar la ciutadania barcelonina, de facilitar el coneixement i el reconeixement de la pluralitat religiosa i de generar espais de participació, diàleg i interacció positiva entre les diverses comunitats i conviccions.
Tanmateix, la dificultat de definir aquest dret i de determinar els conceptes que s’hi vinculen, així com de garantir-lo de manera efectiva a la ciutadania, indica que es tracta d’un àmbit sobre el qual encara val la pena continuar reflexionant i treballant. Amb aquesta visió, l’Oficina d’Afers Religiosos (OAR), amb la col·laboració del Centre de Recursos en Drets Humans (CRDH), el passat dimecres 28 de febrer va organitzar a la Casa Golferichs l’activitat “Per què hem de defensar el dret a la llibertat religiosa?”, l’objectiu de la qual era suscitar un diàleg que contribueixi a avançar cap a una societat on no sigui necessari plantejar-se una qüestió com la que es formulava al seu propi títol.
La sessió la va inaugurar Sara Belbeida Bedoui, comissionada de Relacions Ciutadanes i Diversitat Cultural i Religiosa de l’Ajuntament de Barcelona, amb un parlament en què va posar de manifest que, tot i que a vegades el dret a la llibertat religiosa passa desapercebut en els debats socials, es tracta no només d’un aspecte fonamental per garantir la democràcia i la pau social, sinó també d’un pilar de la cohesió ciutadana. Perquè “és un dret que ens uneix com a éssers humans més enllà de les nostres creences i pràctiques individuals, i que permet enriquir la ciutat amb perspectives molt diferents”.
Dues taules rodones van donar contingut a la jornada. La primera va posar el focus en donar veu a diversos perfils de ciutadans i ciutadanes de Barcelona perquè reflexionessin i compartissin experiències sobre la realitat de la pràctica de la llibertat religiosa en el seu dia a dia a la ciutat. La va moderar Khalid Ghali Bada, coordinador de l’Oficina d’Afers Religiosos, i hi van participar Rafael Fajardo, tècnic del servei Transforma’t del Districte de Sant Andreu i pastor evangèlic de la Missió de Filadèlfia; Dharam Paul Singh Ackoo, membre del Gurdwara Guru Darshan Sahib de Barcelona; Maria Gassiot, responsable general de l’Àrea de la Dona a Catalunya de Sokka Gakkai Espanya; Hatim Azahri, fundador de Joves Units del Poble-sec, i Alicia Guidonet, antropòloga i responsable de l’Espai Interreligiós de la Fundació MigraStudium.
Aquesta taula d’experiències va arrencar amb la pregunta que titulava la jornada. Les respostes de les diferents persones participants van fer referència a les dues dimensions essencials de la religió: la individual i la social. Rafael Fajardo equilibrava així aquestes perspectives: “De la mateixa manera que ningú es qüestiona el dret a respirar o menjar, ningú hauria de qüestionar-se el dret a la llibertat religiosa, una necessitat impresa en el nostre ADN, perquè la persona necessita adorar, amb fe o sense. Alhora, una ciutat amb arrelament de fe és una ciutat amb valors i riquesa”. D’igual manera, per a Maria Gassiot la religió és una part molt profunda de la vida de les persones, d’aquí que defensar aquest dret “no sigui només imperatiu èticament, sinó també una necessitat fonamental de la societat, perquè l’espiritualitat pot aportar solucions per encarar els reptes socials que tenim”. També per a Alicia Guidonet la religió és una part diferencial dels éssers humans, i “és per aquestes diferències, però també gràcies als valors que comparteixen les diverses fes, que es nodreix la societat”. Hatim Azahri, tancava aquest apartat amb una altra pregunta: “quina societat anhelem?”, una qüestió, apuntava, que demana compartir espais i perspectives, cosa que “només és possible si es defensa un dret com aquest”.
En aquest sentit, la segona ronda d’aquesta primera taula va voler fer un retrat fidel de l’exercici real del dret a la llibertat religiosa, contrastant el marc jurídic reconegut amb l’experiència quotidiana de les persones i comunitats representades a la taula. En resum, totes les persones ponents van coincidir a afirmar que els prejudicis i el desconeixement sovint limiten la llibertat de practicar la pròpia religió. Un exemple el va posar Rafael Fajardo, que va expressar les dificultats que afronta la comunitat gitana per practicar les seves alabances, essencialment musicals i col·lectives, sobretot per la impossibilitat de trobar espais: “Quan els gitanos fem música religiosa als nostres locals, ho fem amb soroll i passió, i això porta el veïnat a fer pressió i a exigir-ne, i aconseguir-ne, el tancament. Per tant, sí que hi ha llibertat religiosa, però tenim enormes limitacions per poder expressar la nostra fe a causa dels prejudicis”. Aquest és un acostament semblant al de Hatim Azahri, que va posar com a exemple la impossibilitat de disposar d’un espai per resar a la universitat, una mostra de la “incongruència entre la laïcitat de l’estat i la llibertat religiosa, i la seva confluència en la nostra societat”. Una dinàmica que, segons Azahri, provoca que “una societat que suposadament és d’acollida deixi de ser-ho quan fas demandes a les institucions, i que els discursos del respecte, la llibertat i la benvinguda no siguin més que paper mullat”.
Segons Maria Gassiot, la raó d’aquest desequilibri és la por i el desconeixement, “una por que ens fa témer les multituds resant, però no les masses de persones en un concert, una por que es vincula a la capacitat que té la religió de subvertir les estructures i l’statu quo”. Dharam Paul Singh Ackoo va insistir en la qüestió tot posant com a exemple haver estat objecte de mofes per dur el turbant o no poder registrar legalment un matrimoni des del seu temple, així com la dificultat per aconseguir espais per a determinats actes. Alhora, però, agraïa l’evolució percebuda en comparació amb les problemàtiques que es va trobar en arribar a Barcelona i encoratjava a continuar el diàleg amb les institucions, la qual cosa “ha de sortir també de les comunitats religioses afectades, que han de ser capaces de traslladar els seus problemes i queixes, de fer-se veure”.
Per aquesta raó, el tancament de la primera taula va donar un espai a cada integrant per exposar iniciatives socials i divulgatives de les seves associacions. Maria Gassiot va esmentar el Festival de Cinema Budista de Catalunya que organitza la Coordinadora Catalana d’Entitats Budistes. Dharam Paul Singh Ackoo va convidar les persones assistents a participar en un dels dinars gratuïts que fan al Gurdwara Guru Darshan Sahib. Per la seva banda, Hatim Azahri va lloar el treball de “lluita informativa” de l’Associació de Joves del Poble-sec, des d’on s’impulsa el diàleg i la lluita contra l’estigmatització en un barri amb un 35% de persones d’origen divers. Una lluita compartida per l’Espai Interreligiós de la Fundació MigraStudium, del qual Alicia Guidonet esmentava els seus esforços d’incidència comunicativa i empàtica. D’igual manera, Rafael Fajardo va reivindicar la branca social de les esglésies evangèliques: “Això és el que hem de treure al carrer, i canviar la visió del soroll per les aportacions socials que fan totes les associacions de fe”, va afirmar.
La segona taula de la jornada va fer un acostament més especialitzat al dret a la llibertat religiosa, amb l’objectiu d’oferir una mirada més teòrica, divulgativa i històrica. La va moderar Esther Pardo Herrero, coordinadora del Centre de Recursos en Drets Humans, i hi van participar Francisca Pérez-Madrid, catedràtica de la Universitat de Barcelona especialitzada en Dret Eclesiàstic de l’Estat i investigadora principal del projecte “Igualdad de género y creencias en el marco de la Agenda 2030”; Rosa Martínez-Cuadros, investigadora postdoctoral Juan de la Cierva a la Universitat de Barcelona i membre dels grups ISOR (Investigacions en Sociologia de la Religió) i GENI (Grup de Recerca en Gènere, Identitat i Diversitat), i també Manuel Delgado Ruiz, catedràtic d’Antropologia Social a la Universitat de Barcelona especialitzat en violència religiosa i ritual i director del GRECS (Grup de Recerca sobre Exclusió i Control Socials). Malauradament, la intervenció prevista d’Oumaya Amghar Ait Moussa, politòloga i tècnica de gestió de l’IEMed (Institut Europeu de la Mediterrània) no va poder tenir lloc.
En les primeres intervencions, les tres persones ponents van respondre novament a la pregunta central de la jornada, en aquesta ocasió des del seu camp d’expertesa. En suma, es va afirmar que en una societat diversa cal contemplar la diversitat dins la normalitat. Com apuntava Rosa Martínez-Cuadros: “Aquest dret té una demanda real a la societat, i que s’hagi produït un procés de secularització no vol dir que la religió hagi deixat de tenir un rol important en la vida de les persones”. I és que, com va ressaltar Francisca Pérez-Madrid, “des del punt de vista legal tothom és igual, no hi ha unes persones i després les diverses”. Seguint l’argument, per a Manuel Delgado, que la laïcitat derivi en accions com ara negar espais de pregària a la universitat és contradictori i demostra que sovint la falta de reconeixement del dret a la llibertat religiosa prové precisament de perspectives laïcistes: “Hi ha una hostilitat absoluta cap a la religió des de la laïcitat, fins al punt que aquesta ha esdevingut una forma de dogmatisme”.
En aquesta línia va arrencar la segona ronda d’intervencions d’aquesta taula, on les persones ponents van reflexionar sobre quina és la definició de dret a la llibertat religiosa en un context en el qual es confina la fe a l’àmbit privat. Francisca Pérez-Madrid va començar amb una reflexió sobre la suposada neutralitat que sovint s’atribueix a l’espai públic: “Hi ha una aposta per la neutralitat, se suposa; però, què és més neutral, que s’elimini tota expressió religiosa de l’espai públic o que totes hi tinguin un lloc?”. Entroncant amb això, Delgado va qualificar la secularització com la redefinició, en l’actualitat, del fet religiós i espiritual com un aspecte privat, individual i reflexiu, que no té lloc a la vida social i pública.
Connectant amb la primera taula, les diferents intervencions d’aquest segon espai de debat van coincidir amb la conclusió que aquestes situacions de vulneració de la llibertat religiosa que es donen des d’esferes administratives estan directament relacionades amb l’estigmatització de les comunitats i la seva fe. Rosa Martínez-Cuadros va parlar, posant com a exemple el cas de l’islam, d’una articulació entre pràctica religiosa, discriminació i desconeixement, que duu a la societat a no entendre que la llibertat religiosa és una reclamació real “tot i que moltes vegades es miri des d’una superioritat no creient”.
Per salvar aquestes distàncies, Manuel Delgado va proposar una perspectiva de “laïcitat absoluta, és a dir, la indiferència total de l’àmbit públic” respecte del fet religiós, que ni tan sols determini què és la religió: “Quan intentem definir la religió, la contaminem des de perspectives sovint eurocèntriques”. Aquesta perspectiva suggerida per Delgado passaria per “encabir la llibertat religiosa en la llibertat de consciència, de manera que quan, per exemple, s’organitzin processons, es faci sota el mateix dret que una manifestació”. Un posicionament amb el qual no van coincidir les altres dues ponents. Rosa Martínez-Cuadros va exposar que “el model actua per compensar les vulnerabilitats, i l’especificitat de la religió permet justament posar aquestes vulnerabilitats sobre la taula”, d’aquí que des de l’Administració s’aposti, segons Francisca Pérez-Madrid, per una “laïcitat positiva”, de tipus col·laboratiu.
La jornada va encarar, doncs, dues perspectives, l’acadèmica i la que beu directament de les experiències ciutadanes, que van permetre fer un retrat de l’estat actual de la defensa i la garantia del dret a la llibertat religiosa a Barcelona, així com d’aspectes que s’hi vinculen i interconnecten, com ara la discriminació o l’estigmatització de la fe i de les comunitats que la practiquen. En conclusió, ambdues visions van posar sobre la taula la necessitat de continuar defensant el dret a la llibertat religiosa perquè aquest, a hores d’ara, encara no respon a les necessitats de les comunitats religioses, que si bé veuen els seus drets plasmats en un marc jurídic, no n’experimenten una aplicació real que protegeixi totes les seves expressions i pràctiques, o bé troben dificultats de diversa índole a l’hora d’exercir-los. Es tracta d’una incongruència que, segons la gran majoria de les persones participants, pot salvar-se mitjançant el diàleg social i la conjunció entre comunitats i institucions, el que era, al cap i a la fi, un dels objectius d’aquests espais de diàleg.
