ISLAM | #Barxiluna “Els museus són expressió de la nacionalitat, de la política, legitimen discursos de poder, però també són un camp de batalla”, Mostafà Shaimi
“Barxiluna برشلونة: (des)memòria del passat i present islàmic” és una línia d’activitats que vol destacar el llegat islàmic de Barcelona i el pes que té a la ciutat. La segona activitat d’aquesta línia, organitzada per l’Espai Avinyó - Llengua i Cultura, l’Oficina d’Afers Religiosos i el Museu d’Història de Catalunya, ha estat una nova sessió del cicle “Museus (im)possibles”, línia que treballa específicament l’Espai Avinyó. L’activitat va tenir lloc el dijous 9 de febrer de 2023 al Museu d’Història de Catalunya.
El Museu d’Història de Catalunya va obrir les portes el febrer del 1996. A diferència d’altres institucions museístiques, no va néixer per la necessitat d’exhibir una col·lecció prèviament existent, sinó amb la voluntat d’esdevenir un referent en la divulgació de la història i del patrimoni col·lectiu de Catalunya. Dins de les activitats emmarcades a “Barxiluna برشلونة: (des)memòria del passat i present islàmic” (#Barxiluna) i tenint en compte la naturalesa, els objectius i el relat museogràfic de la col·lecció d’aquest museu, es va establir un espai de reflexió i treball per analitzar de manera conjunta diferents aspectes al voltant de la divulgació, la història, el patrimoni, el tractament de l’“alteriat”, els relats, la museografia, les relacions, etcètera.
Aquesta activitat de #Barxiluna, emmarcada en el format i el contingut del cicle “Museus (im)possibles” (Espai Avinyó) ha generat diferents espais pedagògics i de reflexió en clau intercultural entre el públic assistent, repensant i ampliant la mirada en relació amb els imaginaris occidentals sobre la diversitat cultural, que són presents en les propostes expositives que ofereixen sales, centres culturals, equipaments de proximitat i museus de la ciutat.
La trobada “Museus (im)possibles: De les narratives històriques al relat museogràfic” ha estat un espai de reflexió, diàleg i treball conjunt per parlar de la transmissió de la memòria del passat i present islàmic al Museu d’Història de Catalunya. A l’activitat es va convidar el pensador i docent Mostafà Shaimi i el poeta i traductor Mohamad Bitari per reflexionar sobre la configuració del relat museogràfic d’aquest museu amb relació a com és narrat el llegat islàmic en la història de Catalunya.
La primera part de l’activitat va consistir a posar sobre la taula algunes qüestions clau sobre les dialèctiques que es van generar en la creació i els inicis del Museu d’Història de Catalunya: en relació amb, o en confrontació a què, es volia tenir un museu com aquest? Què ens diu això del contingut present en la seva museografia? Amb aquests interrogants, Mostafà Shaimi comentava que “els museus són l’expressió en majúscula de la nacionalitat, de la política, una institució que legitima discursos de poder, però també que esdevé un camp de batalla”.
A continuació van seguir altres qüestions que s’emmarcaven des d’un punt de vista filosòfic, historiogràfic i polític. Davant d’aquestes qüestions, Mostafà Shaimi, va proposar preguntar-se: 1) com la pàtria, la nació i l’Estat instrumentalitzen la religió i la raça per generar una alteritat inferioritzada? 2) Com podem repensar aquesta alteritat en relació amb la catalanitat o el catalanisme? És a dir, com podem desplaçar del centre la visió mítica, imaginada, de ser català?
Dit això, es va arribar a la conclusió que el racisme religiós, evidenciat en la deshumanització i l’expulsió de “l’altre musulmà” i “l’altre jueu” de la península Ibèrica, explica els conflictes simbòlics i materials que determinen la construcció identitària de la “raça” espanyola i catalana. Les retòriques de la Reconquesta, l’enemic, i la negació del fet islàmic o jueu expliquen el racisme present en les institucions polítiques i disciplines que s’encarreguen de la producció de coneixement en aquest àmbit.
Seguidament, en aquest marc de referència, es va fer una visita a l’exposició permanent del Museu d’Història de Catalunya, en la qual el poeta Mohamad Bitari va recitar el seu poema “Maledicció de la terra”:
Som nosaltres, els penjats, entre la terra i tu,
i el nostre enyor té arrels d’arbre, antigues,
com embull de núvols tremolegen
sobre el verdet del ciment.
Després d’aquests moments de reflexió i de consciència, va tenir lloc un debat posterior, en el qual es van plantejar algunes propostes, reformulacions i indicacions per repensar el relat del museu. En primer lloc, el museu pot aprendre de l’epistemologia feminista i el coneixement situat i d’aquesta manera, relatar i explicar històries que generin converses amb les persones que tenen aquestes històries més pròximes. I és per això que cal comptar amb persones referents i especialistes que tinguin una mirada més afinada i acurada sobre aquestes històries. En segon lloc, per tal que aquestes històries marginades del relat oficial formin part orgànicament del museu, caldria deixar de parlar d’“història” en singular i més aviat parlar d’“històries” en plural, i que el museu “lliuri diferents històries perquè les audiències coneguin i ponderin”. En tercer lloc, caldria pensar el museu com a receptacle de la història del racisme estructural a Catalunya i des d’allí accionar un antiracisme local i autocrític. En quart lloc, caldria reflexionar sobre la idea que la museografia és intocable, i això implica pensar en canvis molt concrets en els textos que no impliquin gaire pressupost, però també implica repensar la manera en què es prioritzen els pressupostos. I finalment, caldria obrir-se a la possibilitat de dissenyar museografies més versàtils i permeables a diversos relats que vagin sorgint.
