ISLAM | #Barxiluna “És necessari crear narratives per construir el futur que desitgem per Barcelona”, Fátima Charkaoui
El dijous 13 d’octubre de 2022 (districte d’Horta-Guinardó, Casa de les Altures) ha tingut lloc la taula rodona i debat “Història i patrimoni”, organitzada per l’Oficina d’Afers Religiosos i l’Espai Avinyó i emmarcada en la programació de la +Biennal de Pensament 2022. Aquesta activitat enceta i inaugura la nova línia de treball “Barxiluna برشلونة | (Des)memòria del passat i present islàmic”.
MIRA’T EL VÍDEO AQUÍ!
La taula rodona ha posat en relleu la necessitat i l’obligatorietat de valorar el passat i el present islàmic de la ciutat de Barcelona, i així donar compte de la seva realitat plural i diversa, no només en el llegat material, sinó també en com ha estat tractada la història de les persones musulmanes en la historiografia, la ciència, l’aportació en l’urbanisme, etc. Abdennur Prado (assagista, poeta i cineasta), Bilal Sarr (professor d’Història Medieval a la Universitat de Granada) i Camila Opazo-Sepúlveda (arqueòloga i Màster en gestió del patrimoni i museologia), amb la moderació de Fátima Charkaoui (professora i coordinadora de projectes de l’Asociación sobre los Márgenes) han transmès al públic assistent aquest valor poc difós de l’herència islàmica de la ciutat.
El comissionat de Diàleg Intercultural i Pluralisme Religiós, Khalid Ghali, va emmarcar l’activitat “dins d’una estratègia més àmplia amb diferents activitats”. Una estratègia que vol reflectir la pluralitat de la realitat de Barcelona, on “el 30% dels seus veïns i veïnes han nascut fora del territori espanyol, hi ha unes 28 confessions diferents a la nostra ciutat i més de 500 centres de culte de 1.000 comunitats religioses i de consciència, s’hi parlen unes 300 llengües, etc.”. Tot això fa que sigui “necessari repensar-nos des d’aquesta pluralitat i diversitat”. L’estratègia s’emmarca dins del Pla Barcelona interculturalitat 2021-2030, “que té la voluntat d’adaptar-se a aquesta nova realitat plurireligiosa, plurilingüística i de diferents orígens culturals de les veïnes i veïns de Barcelona”.
Fátima Charkaoui, moderadora, va iniciar la presentació dient: “Totes aquestes diversitats, pluralitats i bagatges componen la ciutat de Barcelona”, i va puntualitzar: “La taula rodona se centra molt més en el patrimoni i en la història, perquè la intenció és entendre el passat per poder entendre el present i saber com visualitzar el futur.” Barcelona va formar part d’al-Àndalus del 718 a l’any 801. En aquell temps la ciutat va ser coneguda com a برشلونة (Barshilūna o Barshaluna). Estem parlant, doncs, de gairebé un segle d’història, i malgrat que en queden pocs vestigis materials, no es pot negar que aquesta presència ha tingut molta influència i que és una part del nostre patrimoni històric. “Això es pot evidenciar en els noms dels carrers, algunes festivitats, etc., però, si en busquem una mica l’origen, és més divers del que nosaltres pensem.” Barcelona ha fet un esforç per recuperar i reivindicar com a pròpia la història de molts col·lectius que eren al marge, però, malgrat això, “la memòria del passat islàmic que ha configurat la història de la ciutat s’ha treballat poc o potser s’ha difós poc”. La intenció amb aquesta activitat és “debatre i parlar, posar al centre aquest passat islàmic”, guiats per tres persones expertes que des de diferents àmbits, no només contextuals sinó també territorials, han tractat el tema. Així doncs, la taula va començar en un àmbit més ampli, Espanya (Bilal Sarr); seguidament es va aterrar en el context català (Abdennur Prado), i es va acabar en “el punt central que és Barcelona, que és el que ens interessa” (Camila Opazo-Sepúlveda).
“La nostra tasca ara és desconstruir aquest procés de construcció identitària que hem fet en l’àmbit peninsular, i això val tant per a Espanya com per a Catalunya o Portugal”
Bilal Sarr va centrar la seva exposició en la zona del sud d’Espanya, recalcant la identitat, l’empremta, l’espai que ocupa al-Àndalus en la història global peninsular. Cal dir que, en més de cinc segles de presència islàmica al nord de la Península i set al sud, el passat islàmic ha deixat una empremta inesborrable en diferents àmbits: en el patrimoni, en la llengua, en la toponímia, en configuracions urbanes, en construccions, etc. Bilal Sarr va posar sobre la taula que, “malgrat tot aquest impacte cultural, paisatgístic i lingüístic, aquest impacte no es veu reflectit en molts àmbits, especialment en la transmissió de la història en l’àmbit educatiu”. Davant la invisibilització de la història islàmica, en contrast amb l’obsessió per la hipervisibilització de la història romana d’Espanya, ens convida a pensar que “som el resultat del tot, un conglomerat heretat i no solament l’última capa de negació de l’anterior”. Sarr va recalcar que, “malgrat el poc espai que ocupa als manuals i en l’ensenyament secundari, fins i tot universitari, es tracta d’un passat innegable i indeleble, present entre nosaltres. La pregunta és: per què se li dedica tan poc espai?”. Sarr va puntualitzar que “la idea de ‘reconquesta’ no és vàlida, ja que el poble que es reconquesta és el poble que ja era aquí abans de la presència fins i tot de les pròpies tropes reconquistadores”. Davant d’aquesta lectura de la història, “la nostra tasca ara es desconstruir aquest procés de construcció identitària que hem fet a nivell peninsular, i això val tant per a Espanya com per a Catalunya o Portugal”.
“La història de Catalunya hauria de ser la història de tot el que va passar en aquesta terra i no la història de les nissagues de poder”
Seguidament Abdennur Prado va exposar una part del seu treball al llibre El retorn de l’islam a Catalunya, en el qual identifica una sèrie de narratives que demostren que “els musulmans solament apareixen en la nostra historiografia com a comparses d’una història del poder, de la vindicació dels comtes de Barcelona”. Prado va situar la presència de l’islam i dels musulmans dins de la historiografia catalanista, “sobretot en la Renaixença, moment en el qual s’estableix el marc que s’anirà repetint al llarg dels anys”. Va continuar dient que “la intenció és posar de manifest quin ha estat tradicionalment el tractament de la presència de l’islam i dels musulmans, com a part de la tasca de repensar el catalanisme en el segle XXI, en el context d’una societat cada vegada més diversa”. Va ser durant la Renaixença que “es van establir les bases d’un cert model d’història nacional que encara configura el nostre imaginari com a poble. La intenció, no gens amagada, és la de dotar els catalans d’un repertori d’imatges, de noms i de fites amb les quals es puguin identificar”. Quin és el lloc que ocupen l’islam i els musulmans dins d’aquesta historiografia? Queda palès que a les obres “dels autors trobem expressions del tipus los secuaces de Mahoma, los sectarios del Alcorán, los enemigos de Cristo, la secta mahometana o el yugo sarraceno”. La terminologia emprada en aquests documents “denota el paper de l’islam com l’enemic al qual es veuen enfrontats els herois fundadors de Catalunya”. Prado va comentar que “és important destacar que en tot moment els musulmans que van viure a Catalunya són presentats com a estrangers”. I va afirmar que “això es vàlid per als que hi van entrar al segle VIII com per als que hi van viure al segle XII”. Així doncs, “els historiadors repeteixen tots els components del mite casticista de la reconquesta, és a dir: la idea que les lluites que es van produir durant l’edat mitjana a la península Ibèrica eren lluites religioses entre dos bàndols perfectament delimitats”. I va acabar afirmant que “els quatre segles que van durar les taifes de Lleida, Balaguer i Tortosa són part de la història de Catalunya”.
“És important no seguir parlant d’aquests llegats sense les persones que s’hi senten vinculades o afectades”
Finalment, la darrera intervenció va ser a càrrec de Camila Opazo-Sepúlveda, que va portar el debat cap al centre contextual de la taula rodona, Barxiluna (Barcelona) parlant dels dos jaciments arqueològics del Born. D’una banda, el que dona nom al Centre de Cultura i Memòria El Born, el jaciment del 1700, “un lloc de memòria imprescindible en la història i el nacionalisme català”, afirmant que els recursos destinats a aquest espai han estat molt nombrosos. D’altra banda, la necròpolis islàmica del segle XI (descoberta el 1991), de la qual “es constata un silenci sistemàtic, estès durant trenta anys”, ja que les accions de divulgació i els estudis sobre aquesta necròpolis han estat ínfims. Opazo-Sepúlveda va afirmar que “aquesta diferència abismal suggereix que, un cop descoberts els diferents components arqueològics del jaciment del Born, “un cert grup de persones van determinar quins elements eren d’interès col·lectiu i quins quedarien silenciats”. La necròpolis islàmica és única en el seu tipus en tota l’àrea urbana de la ciutat: són 21 individus* enterrats seguint el ritual islàmic, majoritàriament adults masculins, però també tres dones adultes, una jove i tres infants, que possiblement formaven part dels grups més empobrits de la societat. Un dels individus tenia als seus peus quelcom adherit, que ha estat interpretat com a grillons o subjeccions que en limitaven la mobilitat en vida, i es creu que la resta d’individus també els portaven, cosa que “suggereix que podien ser persones esclavitzades, presoneres o captives”. A més a més, els estudis van afirmar que “l’origen dels avantpassats d’aquests individus corresponen un 70% a Europa i un 30% a persones provinents d’Àfrica, i que no existeix cap relació de parentiu entre ells”. Això suggereix que “el component musulmà a la ciutat del segle XI era com al segle XXI: divers i nombrós”. La pregunta és “per què alguns patrimonis s’activen, com el de Barcelona de 1700, mentre altres s’ometen, com el del cementiri islàmic?”.
Opazo-Sepúlveda va afegir que “amb posterioritat a la Segona Guerra Mundial, comunitats històricament menyspreades van reclamar per l’absència en la història dels territoris que habiten i la seva falta de participació i autoritat sobre els llegats culturals que els representen”. És per això que va sorgir la ciència col·laborativa, que busca “la satisfacció de necessitats no només científiques, sinó també de les diverses parts interessades, emocionalment vinculades o, possiblement, afectades pels temes d’investigació”. Un dels temes més sensibles en el treball entre científics i comunitats és el tractament ètic de les restes humanes no occidentals patrimonialitzats en museus i centres d’investigació. Opazo-Sepúlveda va dir que “els especialistes en aquests temes han recomanat que s’entenguin les restes ancestrals més enllà de les lògiques eurocèntriques: les restes no han de ser considerades com a objectes arqueològics per a la investigació, sinó com a parents humans que mereixen respecte”. Així doncs, “acceptar des dels discursos oficials que ha existit un passat en comú entre grups culturalment diversos permet revalorar les identitats esborrades i donar-los un lloc de pertinença en la societat de la qual actualment formen part”. I “visibilitzar el seu paper com a agents actius del seu propi present i com a actors necessaris en la configuració de societats sanes i igualitàries”.
Després de diverses intervencions del públic, Fátima Charkaoui va finalitzar la taula rodona dient que “són necessaris i d’obligatorietat crear aquests espais per obrir moltes vies d’investigació, moltes narratives que són necessàries per construir el futur que nosaltres desitgem per Barcelona”.
