Oficina d'Afers Religiosos

* Iki Yoz Piña Narváez i Elisabeth. Copyright: Violeta Ospina.

Elizabeth és il·lustradora i Iki Yos Pinya Narváez és artista. Formen part de Periferia Cimarronas, que acollirà la primera activitat del cicle organitzat conjuntament per l’Oficina d’Afers Religiosos i l'Espai Avinyó: ‘Espiritualitats Afroatlàntiques‘.

Dissabte que ve 12 de març participeu en l’activitat ‘Ritual d’obertura de camins‘, que llança el cicle ‘Espiritualitats Afroatlàntiques‘. Com plantegeu aquesta activitat? Què els espera aquest dia a les persones assistents?

Elizabeth: Quan se’ns va plantejar aquesta temàtica, el primer que es va pensar és a sortir de l’àmbit acadèmic, perquè ja existeixen llibres i documentals, i anar a la pràctica ja que totes aquestes espiritualitats són molt properes, molt familiars, molt orgàniques, i de sentir.

Convidem a la gent a sentir, a què participin i a què s’observin des del respecte sobretot, perquè són sentirs molt íntims.

Iki Yos Pinya Narváez: Convidem a una experiència vivencial perquè quan es parla d’espiritualitat se sent des de la carn, des d’una dimensió metafísica, per sobre del físic, sensorial. Convidem al fet que les participants sumin la seva energia per viure l’experiència del que implica sentir, parlar, pensar i moure’s íntimament, amb unes espiritualitats que són ancestrals. Des d’un exercici col·lectiu de circulació de la paraula i dels sentirs, convidem a veure i sentir quins són aquests fils que connecten totes aquestes espiritualitats.

Marquem una distància amb l’àmbit acadèmic, particularment amb l’antropologia com a ciència fetitxista, que estudia, avalua, mesura i categoritza els cossos negres i racialitzats. Per tant, sentim que si li donem una orientació col·lectiva, sensitiva encarnada, podem escapar de la captura d’aquesta mirada.

Com s’interrelacionen les tres sessions del cicle? Quina és la idea/ concepte? Per exemple, la primera sessió convida al ritual, la segona parla de la sanació i la tercera del cos-espiritualitat, quina és la idea que es vol transmetre en el seu conjunt?

Iki Yos Pinya Narváez: Intentem teixir cada sessió d’aquest cicle no per separat, ni tampoc seqüencial. Quan parlem de l’espiritualitat és per submergir-se en un altre temps que no té a veure amb la linealitat, la seqüencialitat i el que ens interessa és transitar per moments i per experiències a partir de les espiritualitats afroatlàntiques transfrontereres. Quan parlem d’un exercici de circulació de la paraula, és la invocació col·lectiva, que no vingui d’un sol cos, sinó de molts cossos, de la pràctica, amb diferents experiències espirituals i amb diferents formes d’acostament, llunyania també d’aquestes espiritualitats. Quan parlem de sanació ens referim a com a partir d’aquestes espiritualitats vivim el dolor i anem autoreparant, com a partir d’aquesta espiritualitat, et refugies per trobar camins de fuga.

I aquesta relació amb el cos de fuga també la relacionem amb les dissidències sexuals com un lloc molt opac dins l’espiritualitat, és a dir, com a cossos fugitius de la cisheterosexualitat, trobem en les espiritualitats d’arrel afro, d’arrel indígena, un lloc per estar i per reivindicar altres cossos que religions hegemòniques han castigat històricament i que tenen a veure amb una pràctica colonial. Llavors, ens preguntem, com aquestes espiritualitats abrigallen també cossos dissidents sexuals?

Elizabeth: No es volia plantejar com un format de sèrie, en tant que si no veus la primera part, no entens la segona. Per exemple, una persona que no ve a la primera o a la segona, pot venir a la tercera i igualment sentirà l’ambient, l’energia que es va creant a l’espai. Cada moment té un sentir i cada moment es viu i s’aprèn d’una manera diferent, respectant el fet de sentir de cada persona.

Ens podeu avançar qui seran lxs invitadxs de les següents sessions?

Iki Yos Pinya Narváez: Estem pensant en cossos negres i de la diàspora, alhora que pensem aquesta diàspora amb molts camins, ja que de vegades es pensa de manera lineal, rectilínia cap a l’Atlàntic i el Carib, provinent d’una zona d’Àfrica.

En primer lloc, convidem a Alex Medina, La sudanesa, una companya trans de Sudan i Egipte, que realitzarà un ritual de convocatòria, també entenent la connexió dels cossos negres amb el “món àrab”. Després tindrem a Castiel Vitorino Brasileiro, travesti Macumbeira que ve de Brasil i treballa diferents espiritualitats com a camins per la sanació candomblé umbanta, també lligada amb la santeria. I en l’última sessió estarà Johan Mijail, travesti del Carib, abraça la santeria i totes les espiritualitats del Carib, específicament de República Dominicana, i amb les connexions que pot haver-hi en el Carib, des d’un cos travesti, dissident sexual. Estem molt agraïdes que aquests cossos posin a circular aquests discursos des de la pròpia pràctica personal i artística.

Elizabeth: Com es tracten aquestes espiritualitats, com es viuen ara mateix i com s’han anat barrejant? Crec que és molt important que les invitades estiguin vivint aquestes espiritualitats. Aquí, moltes vegades es dimonitza, dient que és bruixeria, i et ratllen de salvatge si ho practiques. Jo ho veig com un art, per tant, poder transmetre-ho d’una forma artística és important, ja que permet apropar-se al públic, i que vegi que avui dia tot això es continua practicant, generant, es continua aprenent i la gent jove continua abraçada a aquestes religiositats.

Què són o com definiríeu les espiritualitats afroatlánticas? Quines són les diferents espiritualitats que travessen els cossos negres, afrodescendents i de la diàspora i on apareixen? Podem fer una divisió “real” d’elles, o són cert tipus de “categories espirituals” que responen al propi context de com sorgeixen, i sent així, com cal navegar aquesta divisió?

Iki Yos Pinya Narváez: Aquesta curadoria l’estem fent també des de la nostra pròpia pràctica personal i individual i la nostra relació amb aquesta espiritualitat afro atlàntica. Aquí hi ha tota una discussió en el sentit geogràfic, geopolític, perquè quan posem el prefix afro, quan utilitzem l’Atlàntic com a concepte, ja estem parlant del passatge mitjà que té a veure amb la tracta esclavista i tota aquesta massacre colonial, que de vegades es pensa rectilíniament.

Per tant, posem aquest prefix per començar, però per obrir posteriorment, altres vectors de circulació de la diàspora negra que no necessàriament van passar per l’Atlàntic. Per això també vam voler deslocalitzar aquesta narració d’una història feta, convidant a un cos, per exemple, que prové de Sudan, Egipte per marcar altres línies de la diàspora que després es troben en el camí.

Per a mi aquestes espiritualitats són pràctiques d’auto preservació de comunitats negres, afroindígenes i africanes. Quan parlo d’auto preservació em refereixo a pràctiques per voler-nos i creure’ns vives en aquest món anti negre. L’espiritualitat és la tecnologia que usem els cossos negres, cossos afro indígenes per viure al món que no et vol viu.

Elizabeth: nosaltres més aviat partim de l’origen, sense parlar de separar, classificar o dividir. Totes aquestes espiritualitats venen de totes aquestes persones que van ser esclavitzades, raptades, arrencades i persones que van passar per un procés de foc i fuet per esborrar-los cultura, llengua, noms, cognoms, família… Per tant, aquestes espiritualitats no poden explicar-se sense pensar en l’origen.

Aquí estem totes unides, tots els vessants: la religiositat de Cuba, Haití, República Dominicana, Carib, Brasil, Sud-Amèrica, i el mateix continent africà complet. Tot el que queda és aquesta lluita, aquesta resistència del que va sortir en l’origen, del que es va esclavitzar i el que es va raptar en vaixells. Per tant, no volem separar, volem unir i que a partir d’aquesta unió s’expliqui com aquesta espiritualitat va anar buscant les esquerdes per poder continuar creixent i seguir aquí subjacent.

I avui dia ho podem explicar de moltes maneres, però sortim de la mateixa matriu. A més llegeixes, vius i parles amb altres persones d’altres països sobre espiritualitats, t’adones que més o menys fem el mateix. I és molt bonic i màgic veure com ha sobreviscut avui dia aquesta espiritualitat, aquest sentiment i aquest respecte. En moments durs vas a aquest lloc espiritual i et sents connectada a alguna cosa molt gran. I jo crec que el bonic d’això és unir, no fragmentar, sinó viure-ho com una experiència única.

Quina és la dimensió històrica d’aquestes espiritualitats? En quin context històric es desenvolupen? En quins contextos geogràfics? I quin paper tenen en l’actualitat els Estats, en el seu context d’origen?

Elizabeth: el context històric és la resistència al que jo considero el més dur de la història, l’esclavitud. Jo no m’imagino pel que van passar els nostres ancestres, però el context històric és la resistència, és el fet de preservar l’espiritualitat malgrat tota mena de maltractament rebut. Per tant, el context històric és la resistència des del principi fins al dia d’avui, i continuem resistint.

Iki Yos Pinya Narváez: Quan es pregunta sobre el context històric, s’espera una resposta d’unitat temporal, és a dir, un moment específic de la història lineal cronològica construïda per Occident. Quan respons: “és la resistència”, sento que aquí s’està trencant amb pensar aquesta línia de temps que la mateixa Europa, i el mateix Occident va construir per pensar les nostres espiritualitats que precedeixen a la idea o a la ficció de raça, de gènere i de temps construïda per Occident: present, passat, futur del mateix temps. Això no vol dir que estigui fent un exercici d’ahistoricitat, de desmemòria per res, això és pensar altres formes temporals, sobretot l’espiritual que té un temps en si mateix.

Aquesta divisió de la història és producte del triomf de la matriu colonial, és a dir, quan s’estableix el dispositiu Estat-Nació comença l’afany per separar creences i espiritualitats. Pensar que la santeria acaba en el límit entre una illa i una altra és reproduir tota aquesta divisió dels Estats-nació com a ordenament del món.

De vegades es pensa el passatge mitjà a través d’aquesta divisió cartesiana d’est-oest i dels límits de l’Estat-nació que va construir Occident. Cal pensar les espiritualitats d’arrel afro, d’arrel indígena amb vectors subterranis a aquesta divisió cartogràfica, herència d’Occident, i aquest cicle precisament està pensat per entendre-ho d’aquesta manera.

Quin és el paper del cos, la música i la dansa en aquestes espiritualitats?

Elizabeth: El cos ho és tot. És moltes vegades l’única eina que tenim i com ho utilitzem, com transmetem a través d’ell, ja sigui ballant, cantant, movent-te… el cos és fonamental i a partir d’aquí es crea tot el del voltant.

Moltes vegades hi ha gent que diu que no té recursos, però es tenen a si mateixes. Puc transmetre a partir dels meus sabers, de com estic i de com soc. Jo m’identifico i em comparteixo a través d’aquesta font d’energia que tinc, que és el meu cos, que és la que em sosté.

Iki Yos Pinya Narváez: I precisament aquest cos també és un cos col·lectiu. Quan estàs en coreografies amb una altra gent, amb aquesta atmosfera espiritual ja no és el teu cos, és un cos que es fa col·lectiu i que s’estén. No pot ser vist amb aquesta concepció que Occident té de ‘el meu cos, el meu espai, els meus límits’, entren altres configuracions. El cos és element en l’espiritualitat no té a veure amb aquesta lògica d’entendre el cos com una unitat particular individual, sinó com una matèria, i en tant que matèria es transforma, carrega energia, es connecta amb altres elements. Quan parlo d’altres elements és en el plànol metafísic, no solament el palpable és físic. Hi ha un cos espiritual i un cos col·lectiu que transforma també la unitat de cos pensant des d’Occident.

Això acompanyat amb sonoritats, que no solament són produïdes antròpicament, és a dir, per cossos humans, sonoritats que venen del riu, del vent, de la muntanya, de la serp quan s’arrossega, del rugit del jaguar… Les religions hegemòniques t’ensenyen que només es produeix so a partir de la veu humana o a partir del cos humà que maneja un instrument i no entenen que la sonoritat està en qualsevol espai, forma part d’aquest cos col·lectiu. No existeix la separació humà – no humà.

Quina és la presència (material o immaterial) i la resistència d’aquestes espiritualitats en la Barcelona actual?

Elizabeth: a Barcelona la visibilitat d’aquestes religiositats és pràcticament nul·la. Em reuneixo amb la meva gent de confiança, des d’un lloc molt íntim, privat, que moltes vegades no vols compartir, perquè fa moltíssima mandra haver de fer pedagogia cada vegada que transmets alguna cosa.

Hi ha llocs que són molt personals, i moltes vegades hi ha gent que no té sensibilitat en preguntar. Jo puc entendre que hi hagi curiositat, però també cal veure quines són les formes de referir-se i de voler saber. Hi ha moltes maneres d’apropar-se a una persona i preguntar-li. Són sentirs molt antics, molt importants i per protegir-los hem de ser bastant hermètiques.

Iki Yos Pinya Narváez: sento que hi ha una persecució d’aquestes espiritualitats des de fa molts anys i avui dia continua. També sento que hi ha circuits molt perifèrics, que formen part de l’acte de preservació. No m’imagino la institucionalització d’aquestes pràctiques. Hi ha circuits de barris migrants, hi ha un munt de racons on tu saps que hi viuen encara aquestes espiritualitats i vas a les botigues no només perquè hi ha una tenda, sinó perquè hi ha un diàleg micro en aquest espai. Evidentment, és un circuit que està submergit, i no sé si és necessari transcendir aquest lloc, perquè precisament el fonamental és que sigui un acte preservat.

Podríeu recomanar algun recurs (podcast, llibre, cançó, etc.), per anar escalfant motors?

Iki Yos Pinya Narváez: Castiel fa un exercici de narrar pràctiques, rituals, encanteris travesti que estan a Spotify, YouTube i pots escoltar i submergir-te també a aquest món espiritual des del candomblé, la santeria… Pels qui no formen part d’aquest univers els pot ajudar a comprendre unes dimensions amb les quals no estan familiaritzades, i a altres a sentir-nos agermanades, escoltades, connectades…

Per a mi és crucial tractar d’obrir els sentits per altres camins: escoltar el que ens diu el mar, el vent, on hi ha un material que qui ho sap escoltar ho aprofita.

Elizabeth: Jo vaig tenir una època en la qual vaig començar a buscar llibres, i al final vaig desistir perquè trobava que era tot molt fred. En l’últim viatge que vaig fer al meu país, em vaig submergir en tot el que vaig descobrir de la santeria, les pràctiques, les músiques… a través de col·lectius que estaven recuperant tots aquests sentirs. La forma més orgànica d’entendre-ho és anant al lloc, preguntar, saber des del respecte. Per a mi això ha estat el més sanador. Per tant, crec que la millor manera de conèixer aquestes espiritualitats és apropant-se dissabte que ve 12 de març a Periferia Cimarronas per a la primera activitat del cicle.

* Iki Yoz Piña Narváez i Elisabeth. Copyright: Violeta Ospina