Oficina d'Afers Religiosos

Les jornades, organitzades per l’Oficina d’Afers Religiosos, han tingut lloc els dies 19 i 20 de novembre de 2021 a la Sala Martí l’Humà (MUHBA). Conduïdes per Carles Solà, comissariades per Lola López, antropòloga cultural, experta en perspectiva intercultural, i Alberto López Bargados, doctor en Antropologia Social i professor titular d’Antropologia Social a la Universitat de Barcelona. Hi van intervenir experts i expertes destacats com ara Santiago Alba Rico, Pierre Tevanian (França), Rajeev Bhargava (Índia), Lori Beaman (Canadà), Manuel Delgado, Víctor Albert, Maria del Mar Griera, Júlia Martínez Ariño, Sol Tarrés i Montserrat Santolino.

Les jornades, presencials i retransmeses en directe al canal de YouTube de l’Ajuntament de Barcelona, que han estat un èxit de públic ambdós dies, han portat a la reflexió d’un aspecte clau com és el secularisme en les polítiques públiques, analitzant models d’estats seculars i aspectes més concrets on el secularisme es veu reflectit com l’escola, la gestió de la mort o la cooperació internacional.

Des de fa dècades s’ha difós un corrent de pensament que preconitza la fi de les religions amb l’arribada de la modernitat. Tanmateix, avui en dia sembla evident que les religions no estan en retrocés al món. Potser s’observa una davallada del nombre de persones que es consideren religioses i una pèrdua de poder de les institucions religioses tradicionals. Alhora, però, creixen noves formes de religiositat i, sobretot, la pluralitat de tradicions i formes d’expressió religiosa vinculades en part als moviments migratoris. Tot això porta a la necessitat d’impulsar polítiques públiques en matèria de diversitat religiosa i a qüestionar críticament el paradigma de la secularització que domina les societats occidentals contemporànies. En primera instància, es tracta d’un model de governança amb múltiples variants locals en funció de les tradicions religioses dominants a cada país i de l’articulació local entre els camps de la política i de la religió. Reflexionar i discutir sobre la influència d’aquests principis, comprendre la relació complexa que mantenen amb la resta d’ideologies i analitzar l’impacte que tenen sobre les polítiques públiques ha estat l’objectiu d’aquestes jornades.

Les jornades han convidat a reflexionar sobre els conceptes de secularisme, secularització, laïcitat i d’altres similars que ens parlen de quina relació tenim com a societat amb allò religiós. Khalid Ghali, comissionat de Diàleg Intercultural i Pluralisme Religiós, ha inaugurat les jornades dient que “les nostres polítiques públiques s’han fonamentat en la teoria dels anys setanta i sobre el mite de la secularització: la separació entre religió i estat es dona a diferents nivells en diferents països. Però una cosa és la separació i l’altra és la desaparició del fet religiós. Això s’ha pogut constatar que no és així a la nostra ciutat, amb gairebé 1.000 comunitats, prop de 27 confessions diferents i més de 500 centres de culte. No només obeeix al fet migratori, sinó que també parlem d’un fet historiogràfic o històric amb arrels protestants, jueves, musulmanes i en els darrers 100 anys, doncs, amb altres presències, identitats i conviccions que hi són presents”. Ha continuat dient que “existeix un error de base en el concepte de la laïcitat: la neutralitat dels poders públics no significa anar en contra d’uns col·lectius o altres, ni erradicar, perquè l’expressió del fet religiós va més enllà d’una mera convicció. Expressa valors, maneres d’entendre la vida, formes d’identitat, formes de relació, etcètera”. Fent referència a aquests darrers gairebé dos anys de crisi sanitària, ha destacat “la importància del paper de les comunitats i entitats religioses i de consciència en aquest context de pandèmia però també com s’han pogut vulnerar en certs moments els drets fonamentals en aquest context de crisi sanitària”. En el darrer mandat polític “l’Ajuntament de Barcelona, amb Lola López com a comissionada d’Immigració, Interculturalitat i Diversitat, ja va iniciar i va fer una gran tasca posant en l’escenari públic aquest debat tan necessari de no confondre laïcitat amb laïcisme i continuar generant un espai de debat tranquil i pausat que no sigui a les xarxes socials”.

Les jornades han començat amb la CONFERÈNCIA de Santiago Alba Rico “Es poden fer polítiques en defensa dels drets religiosos en un món secular?” que posava de manifest que “donem per descomptat que la religió està a la defensiva en un món secularitzat i s’oblida que el pluralisme religiós neix per fer front a la unitat religiosa, en la Declaració Universal de Drets Humans (1948), concretament en l’Article 18”. Cal recuperar el “laïcisme que obliga a l’Estat a dues coses: alliberar tots els cultes, perquè s’expressin lliurement tal i com recull l’article 18 i a alliberar l’estat de qualsevol pressió comunitària o de lobbies, estenent el laïcisme més enllà del tema religiós”. Matisava dient que la “nostra obligació a partir d’aquí és pensar què poden fer les institucions, recordant que no hi ha democràcia, llibertat o drets humans sense llibertat religiosa”. Ha alertat també de les discriminacions que tenen lloc en nom de la laïcitat, en aquest sentit, per exemple, les dinàmiques islamòfobes d’alguns països.

En la primera TAULA RODONA “La secularització a l’ordre normatiu dels estats. Els casos de França, l’Índia, els Estats Units i el Canadà” han estat convidats experts d’aquests tres models d’estats seculars. Com comentava la moderadora Lola López, “la revisió d’aquests casos paradigmàtics d’estats seculars consolidats però amb models diferenciats, enriqueixen i permeten reflexionar sobre el nostre model d’Estat en referència al secularisme”. Pierre Tevanian, sobre el model de laïcisme a França, ha distingit entre el laïcisme francès històric i les derives més recents que segons ell quarten les llibertats individuals i s’acarnissen amb les minories religioses, especialment els musulmans. Rajeev Bhargava, sobre el model de laïcisme a l’Índia, ha parlat de com existeix una convivència política relativament plàcida malgrat la diversitat religiosa i les tensions socials al país. Ha fet referència a un model de secularisme molt diferent de l’europeu no basat en les llibertats individuals, sinó en la idea de comunal harmony propiciada per Gandhi, que s’empara en la Constitució i les lleis del país. Lori Beaman, sobre els casos de Canadà i els Estats Units, ha posat de manifest que la tradició religiosa té una repercussió sobre les institucions i sobre la vida social diària a Amèrica del Nord. Malgrat que hi ha diferències entre el marc normatiu de Canadà (en la Constitució es reconeix la supremacia de Déu i igualment les llibertats i drets) i dels Estats Units (en la Constitució s’estableix que el Congrés no aprovarà cap llei relacionada en l’establiment d’una religió o que faci referència a la prohibició de l’exercici lliure d’una religió) cal ser conscients dels privilegis de les religions majoritàries, per exemple en la simbologia religiosa.

El dissabte les jornades han continuat amb la TAULA RODONA “El secularisme com a programa. Ideologia i estructura de partits”, moderada per Alberto López Bargados. Tres persones expertes han reflexionat sobre com el programa secular és fruit de la llarga evolució experimentada pels estats moderns. En aquesta taula s’ha volgut reflexionar sobre les zones de confluència i oposició del programa secular amb algunes de les principals ideologies polítiques que vertebren el món contemporani. Manuel Delgado ha parlat de la dificultat de definir i circumscriure allò que és religiós i separar-ho d’altres formes d’ideologia, de la política, de la cultura, etcètera. Més encara, en el món contemporani, en el qual, en paraules de Pierre Bourdieu, la religió es dissol i aquests límits esdevenen encara més borrosos. Afirma que el secularisme històric propi del reformisme burgès del segle XIX no és antireligiós, sinó que el que vol es disminuir el poder de les institucions religioses i fomentar les llibertats individuals i desenvolupar la figura de l’individu com a ciutadà. Alguns dels ideòlegs del que anomenem ara ideologia d’esquerres, com Marx i Engels, ja van intuir com n’era de difícil separar religió i ideologia. Delgado creu que el paper “de distribuir veritat, raons per existir i normes que donen valor a la nostra existència” que havien tingut les institucions religioses, avui en dia l’assumeixen en gran mesura els polítics i els científics socials. Víctor Albert ha parlat de quin paper tenen les institucions europees en les definicions dels models de laïcitat o secularisme i en la gestió de la diversitat religiosa. Afirma que són models que tradicionalment s’han pensat particularment per a cada estat nació. Tanmateix, les institucions europees no tenen una política específica en aquest tema, però sí que s’observa que són espais on s’han creat aliances de diputats i diputades per parlar de llibertat religiosa però són eurodiputats de dreta i d’extrema dreta. La religió no està absent de les polítiques europees, hi té un paper discret i ambivalent però hi és present. Té un paper simbòlic important i es mobilitza en certs debats com són les polítiques morals. Maria del Mar Griera ha fet una prèvia dient que no hi ha una única modernitat sinó que cal parlar de modernitats múltiples i, com diuen Marian Burchardt i Monika Wohlrab-Sahr, també de secularitats múltiples. Ha parlat de la relació de l’extrema dreta i la religió, i afirma que en les darreres dècades la religiositat s’ha escapat de les institucions clàssiques també pel que fa als moviments d’extrema dreta. Des de Majoria Moral als EUA dels anys setanta, passant per l’expansió del moviment evangèlic conservador a Amèrica Llatina fins a les campanyes antigènere a l’Estat espanyol, s’expressen en forma de moviments socials i polítiques; en esdeveniments, no tant en institucions. Hi ha una construcció ideològica i de pensament molt treballada. Pel que fa la identitat, l’extrema dreta ha respost en termes de civilització cristiana “comprant” la idea del xoc de civilitzacions de Huntington. Alguns partits laics, per contra, tracten d’identificar la identitat en termes de laïcisme, allò que ens fa singulars és l’herència de la revolució francesa. Estem atrapats en una dicotomia de la qual és molt difícil escapar si no és recuperant un relat de la pluralitat des de l’esquerra. Pel que fa al que podem anomenar “polítiques morals” (avortament, eutanàsia, etcètera) la dreta té un discurs de voler recuperar el control sobre certs dominis, però l’esquerra també ha entrat en aquest debat de voler regular certes pràctiques i comportaments. En relació amb la gestió del pluralisme religiós, l’extrema dreta domina el debat i l’esquerra n’ha fugit. Només l’esquerra que té posicions clarament més laïcistes ha entrat en el debat, però s’ha convertit en una batalla dicotòmica que fa molt difícil entendre els matisos.

Finalment, la darrera TAULA RODONA “Quin secularisme hi ha a les institucions públiques?” ha tancat les jornades. Moderada per Anna Salvador, s’hi ha dialogat sobre com els principis seculars no només tenen cabuda als textos legals, intervenen sobre les maneres de governança i, així, travessen la pràctica de les institucions, públiques i privades. Concretament s’ha parlat de tres àmbits: l’escola, l’administració de la mort, el dol i la cooperació internacional. Júlia Martínez Ariño ha fet palès que la religió en l’àmbit educatiu està condicionada per les ideologies polítiques, el context històric concret o les discussions en l’àmbit local, i que tot hi té un paper important. També ha explicat quins són els aspectes que generen més debat a les escoles en relació a la religió i a l’educació religiosa: l’assignatura que s’ha d’oferir i si aquesta s’ha d’oferir, el calendari de les festivitats religioses, els símbols religiosos a l’escola i de l’alumnat i els familiars, l’alimentació que s’ha d’oferir al menjador escolar, les activitats extraescolars i esportives, la història que s’explica de la nació, el contingut que s’explica sobre biologia o educació sexual, entre d’altres. Sol Tarrés ha explicat, amb referència a l’àmbit funerari, el procés de secularització de la mort a l’Estat espanyol i la separació progressiva de la gestió de l’església catòlica cap a l’administració pública. Ha relatat com es va donar el canvi d’escenari d’una vetlla funerària més íntima a casa cap a una vetlla en els tanatoris. I finalment, ha constatat el paper de l’administració amb les normes sanitàries i el marc jurídic establert, però també el paper de les assegurances i empreses de serveis funeraris, fent evident com des de la gestió privada també han estat pioners a cobrir les necessitats de la diversitat religiosa de la societat. Montserrat Santolino, en referència a l’àmbit de la cooperació internacional, un terreny inexplorat, ha explicat aquesta absència de reflexió sobre el secularisme en el sector de la cooperació internacional en el qual, paradoxalment, entitats de base confessional hi són molt presents. Igualment ha reconegut que aquest desconeixement té un impacte en la tasca i el treball de les entitats cooperants, sense perdre de vista els “pecats originals” del colonialisme, el progrés i la mirada del desenvolupament.

Lola López i Alberto López Bargados, comissaris de les jornades, han tancat les jornades fent un resum de les conclusions principals. Ha quedat clar que la lluita entre secularisme i religió és falsa, ja que el laïcisme no ha de ser forçosament un discurs antireligiós. Evidentment, cal tenir en compte que la perspectiva secular no pot perdre de vista la vinculació amb l’Europa colonial. Afegeixen que els principis seculars es tradueixen en pràctiques concretes que afecten la vida de les persones. També han puntualitzat que el binomi religió i cultura és present en totes les contribucions de les jornades, i és una frontera, una línia a vegades invisible, que fa que les consideracions i les conseqüències sobre certs aspectes siguin acceptats o rebutjats. Un dels debats en el qual aquesta afirmació es veu reflectida és en la distinció entre cultura i religió a l’escola, tenint en compte que l’escola és un espai que consagra i difon una moral cívica. Sembla que existeix la dissolució de la paraula “religió” per la impossibilitat de defensar-la acadèmicament, però és una paraula utilitzada per les comunitats i per l’esfera pública en tots els seus àmbits. En general, hi ha por del “comunitarisme”, ja que la llei del separatisme, entesa com a l’expulsió del fet religiós de l’espai públic, provoca que l’aspecte religiós es converteixi en quelcom “sospitós”. Hi ha una dificultats per gestionar i assumir la pràctica religiosa com a col·lectiva. Pel que fa a ideologies polítiques, l’extrema dreta se sent còmoda en el terreny de la religió. Igualment també existeix un discurs moralista contaminat, no només des d’ideologies conservadores, sinó també des d’ideologies progressistes. Aquestes últimes abandonen tota esperança d’assumir els discursos transformadors i han acabat recorrent també al discurs moral que fins fa poc elaborava l’Església catòlica a casa nostra. Cal reclamar als partits d’esquerra que no defugin aquesta responsabilitat i puguin intervenir decisivament, assumint l’evidència que el fet religiós existeix. S’extreu de tot plegat que potser cal abandonar la voluntat de fer una diagnosi final davant la diversitat de les situacions i les pràctiques seculars. Hi ha una diversitat de models i hi ha dificultat per homogeneïtzar els processos. Podríem parlar de secularitzacions múltiples. I el que és molt important i cal que en quedi constància: totes les persones participants han parlat i manifestat que hi ha una confusió terminològica sobre les paraules secularisme, secularització, laïcisme, laïcitat. Són paraules que ballen en el seu significat i cal treballar-ho.

A continuació es detallen les intervencions de totes les persones participants que podeu veure en els ‘streamings’ enregistrats a YouTube:

• Intervenció de Santiago Alba Rico: 32:25 i 0:01
• Intervenció de Pierre Tevanian: 39:37
• Intervenció de Rajeev Bhargava: 01:10:41
• Intervenció de Lori Beaman: 01:40:02
• Intervenció de Manuel Delgado: 36:10
• Intervenció de Víctor Albert: 01:08:04
• Intervenció de Maria del Mar Griera: 01:32:29
• Intervenció de Júlia Martínez Ariño: 03:15:17
• Intervenció de Sol Tarrés: 03:43:59
• Intervenció de Montserrat Santolino: 04:15:20