El recinte

El castell de Montjuïc, tal com ha arribat fins als nostres dies, és resultat en bona mesura de la reforma de l’enginyer militar Juan Martín Cermeño (1699/1700-1773), projectada el 1751 i executada entre 1753 i 1779. Aquesta millora, que tenia com a objectiu completar l'estructura defensiva de la fortalesa, va suposar l’enderrocament d'una part del vell castell, conservant les millores realitzades en època del virrei Velasco, a finals del s. XVII, i la materialització de noves edificacions sobre una planta trapezoïdal irregular adaptada a la topografia de la muntanya, amb quatre baluards als extrems, un fossat i un camí cobert perimetral.

La figura de Cermeño és paradigma de l’auge del paper de l’enginyer militar, vinculat al disseny i a la transformació urbanística de les grans places del país al llarg del segle XVIII. Barcelona va ser exemple d’aquest fet gràcies a l’enginyer reial Pròsper de Verboom, que va edificar la Ciutadella realitzada per Cermeño i va dur a terme l’enderrocament de bona part del barri de la Ribera i la creació de la Barceloneta, entre d’altres.

Més enllà del Castell de Montjuïc, Cermeño es va dedicar a seguir i perfeccionar el sistema de fortificacions en estrella ideat per l’enginyer francès Sébastien Le Preste (1633-1707), senyor de Vauban. El seu projecte més ambiciós, seguint aquesta línia, va ser el disseny i la construcció del castell de Sant Ferran a Figueres, considerat un dels millors exemples de fortificacions amb baluards d’Europa i del món, gràcies a les seves dimensions i a la qualitat de la seva fàbrica.

El Castell de Montjuïc va ser declarat Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) el 1988.