Esteu aquí

Districte de l'Eixample

La Barcelona moderna va néixer a l'Eixample, ideada per l'enginyer i urbanista a qui deu el seu dibuix màgic i únic: Ildefons Cerdà. El districte és fruit d'un dels moments més esplendorosos de la història de la ciutat, quan es configura definitivament com el motor de la Catalunya contemporània i trenca amb el passat medieval enderrocant les muralles.

L'Eixample es va construir en els anys de la industrialització de Catalunya, a la darreria del segle XIX i començament del XX. La part central, la Dreta de l'Eixample, va ser el barri de la burgesia que va introduir a casa seva un estil propi, el modernisme. Malgrat concentrar-se en aquesta zona un bon nombre dels edificis significatius, la resta dels que hi havia també a altres barris com el Fort Pienc, la Sagrada Família, Sant Antoni o l'Esquerra de l'Eixample, van ser influïts per aquest corrent.

El Pla Cerdà

El seu pla urbanístic es basava en una gran xarxa de carrers perpendiculars i travessers. Tots ells uniformes, excepte dues vies esbiaixades superposades -la Diagonal i la Meridiana- i la Gran Via de les Corts Catalanes. El punt on es trobaven aquests eixos era el gran centre de comunicacions de l'Eixample, en el qual es preveia una gran plaça, la de les Glòries Catalanes. Amb un gran rigor, va preveure el repartiment uniforme de zones de serveis, com ara mercats, centres socials i esglésies, i uns grans parcs de districte.

Les illes no eren ben bé quadrades, ja que, per facilitar la visibilitat, a les cantonades es tallaven els angles en forma de xamfrà. A l'interior de cada una només es permetia construir en un o dos costats, i la resta de l'espai es deixava per al jardí dels veïns. Les cases no havien de tenir més de tres pisos d'alçada (16 m), ni tampoc no havien de ser gaire profundes. Cerdà ho va establir així perquè considerava que la salut dels ciutadans depenia de poder viure en unes cases ben il·luminades per en les quals circulés l'aire net dels jardins que les havien d'envoltar per tot arreu.

El modernisme

Lluís Domènech i Montaner, Josep Puig i Cadafalch, Josep Maria Jujol, Antoni Gaudí i tants altres arquitectes va crear, de mica en mica, el nou districte. S'encetava així un nou estil que s'allunyava de la monotonia de l'eclecticisme dominant fins aquell moment: el modernisme. Un estil present en edificis de gran valor patrimonial que converteixen el centre del districte en un conjunt arquitectònic únic a tota Europa. L'arquitectura modernista barrejava les noves tècniques i materials del moment amb la utilització dels recursos que proporcionaven les diverses tècniques decoratives tradicionals: els estucs, els esgrafiats, els vidres emplomats dels vitralls, la forja. El treball dels artesans es posava al servei del disseny i la concepció dels arquitectes modernistes. Una nova arquitectura i un nou concepte de l'espai que recollien les antigues tècniques de la tradició i les més noves, tot en una harmonia al servei de la llibertat creativa que any rere any atrau les mirades de visitants de tot el món.

 

Mapa dels barris de l'Eixample: Dreta, Nova i Antiga Esquerra, Sant Antoni, Sagrada Família i Fort Pienc