"El model de recollida selectiva està estancat."

Far de Sol. Víctor Mitjans, biòleg i ambientòleg, sosté que la voluntat de la ciutadania té un límit.

En Víctor Mitjans va néixer l’any 1973, ha estudiat biologia i ciències ambientals i actualment treballa com a cap de programes i estudis de l’Àrea Metropolitana de Barcelona. Té esperances de veure el canvi cap a un model social i econòmic realment sostenible.

“L’administració només s’hauria de fer càrrec dels residus orgànics ja que són els únics que no es poden evitar per garantir el manteniment de la vida.”

Molts de nosaltres pensem que un cop llancem la bossa de la brossa al contenidor desapareix, ens pots explicar quin és el seu recorregut a Barcelona?

El recorregut varia en funció de cada residu. La matèria orgànica, que suposa un 35% del total de residus a l’AMB, es converteix en compost o biogàs.

Del vidre se’n ocupen empreses que s’encarreguen de separar-lo en funció del color i el venen a les foneries. El paper i el cartró se separa segons la qualitat i també es ven a empreses encarregades de reciclar-lo. Molt d’aquest material es traslladava a la Xina degut al baix cost del tractament dels residus allà. Actualment el país asiàtic ja no accepta els materials i s’estan buscant alternatives.

La situació encara és més greu amb el plàstic, que se separa en dues plantes de triatge de l’AMB i d’allà se l’emporten empreses recicladores. A partir d’aquí, les administracions públiques en perden el control i no se sap quant es recicla i per a quins usos.

La resta, els residus barrejats, representen dues terceres parts dels residus que es recullen. Aquests residus es tracten als Ecoparcs, on se separen determinats materials per a poder-los reciclar, tot i que encara hi ha molts residus que acaben a la incineradora.

Però és tan important saber on van els residus que generem, uns 500 kg per habitant i any a l’Àrea Metropolitana, com d’on venen. Molts dels materials que consumim s’extreuen de llocs d’arreu del món, aquesta extracció genera un impacte molt gran al medi que es pot evitar reduint, reutilitzant o reciclant.

Quina és la situació actual de la recollida selectiva a Barcelona?

Actualment el 37% dels residus generats a la ciutat es recullen selectivament, això significa que probablement no s’assolirà l’objectiu que planteja la directiva europea pel 2020: reciclar el 50% dels residus municipals. Tot i així l’AMB sí que confia en assolir l’objectiu marcat per Europa de cara al 2025 que situa el percentatge en un 55%, per aconseguir-ho s’està portant a terme una planificació específica.

La recollida selectiva està estancada?

El model de recollida a Barcelona i a l’Àrea Metropolitana està estancat perquè es basa en apel·lar a la voluntat del ciutadà i tota voluntarietat té un límit. Fins als anys 60 existia una economia de la recuperació dels materials a causa del seu elevat valor. Un actor clau en aquest sistema eren els drapaires, que compraven determinats residus (vidres, draps, metall…).

Per altra banda, la matèria orgànica la gestionaven empreses o cooperatives a través d’una concessió de l’Ajuntament i es feia servir per a la cria de bestiar als afores de Barcelona.

La irrupció de la cultura d’usar i llençar,la caiguda del preu de les matèries primeres i la prohibició de la cria de bestiar en terrenys municipals va provocar que s’hagués de crear un sistema de gestió de residus públic i que es basava en la voluntarietat del ciutadà per separar els residus.

Una altra de les raons de l’estancament de la recollida selectiva és que és un sistema anònim, no s’avalua als ciutadans, per la qual cosa no se senten interpel·lats.

Quines estratègies planteja l’Àrea Metropolitana per millorar aquests resultats?

Des de l’AMB i els municipis que hi formen part s’ha impulsat l’Acord metropolità cap al residu zero, que té com a objectiu pel 2025 que cada municipi tingui un sistema de recollida individualitzat per a matèria orgànica i resta a partir de la recollida porta a porta o a través de contenidors tancats que puguin recollir informació sobre l’ús que en fan els ciutadans i així poder extreure pautes de comportament.

Aquest acord també inclou introduir una taxa de recollida de residus en tots aquells municipis que encara no en tenen, com Barcelona, i que sigui modulable a partir del comportament dels ciutadans. És a dir, aquells que facin una millor recollida de residus, se’ls descomptarà una part de la taxa.

Heu contemplat el Sistema de Dipòsit, Devolució i Retorn d’Envasos (SDDR)?

El SDDR només és viable a escala autonòmica, però l’AMB donarà suport a tota administració d’àmbit superior que proposi implantar un sistema de dipòsit tal i com ho contempla el programa metropolità PREMET 25 . El principal avantatge del sistema de dipòsit és que crea incentius econòmics pel ciutadà i això fa que sigui molt utilitzat. D’altra banda crec que aquest mètode s’hauria d’implantar més enllà dels envasos i fer-lo servir per piles, càpsules de cafè, etc.

Per què és important separar en origen?

Hi ha tres factors a tenir en compte. Un és l’ambiental, si tu pots reciclar productes evites que acabin a un abocador o a incineradores i per tant redueixes impactes aquí, però també redueixes impactes allà on s’extreuen les matèries primeres que ens permeten fabricar el que consumim. També existeix el vector econòmic, és més barat gestionar residus selectivament que no pas barrejats i finalment la recollida selectiva crea llocs de treball, per tant és un triple guany.

Tot i així als supermercats ens trobem amb molts envasos i embolcalls, quin paper han de jugar els productors per arribar al residu zero? I les administracions?

Cal introduir el concepte de la responsabilitat del productor. El fabricant d’un producte que acaba esdevenint un residu hauria de fer-se càrrec econòmicament de la seva recollida i del seu tractament. Això faria que es creessin productes amb una vida útil més llarga i fossin més fàcils de reparar. Actualment, només un 25% aproximadament dels residus de producte es financen pels fabricadors.

Els grans envasadors s’oposen al sistema de dipòsit perquè es retornarien el 90% dels envasos, això suposaria una gran despesa per aquestes empreses.

Per a mi el gran repte és aconseguir sistemes de recollida i de gestió de residus on l’administració només s’hagués de fer càrrec de la matèria orgànica, ja que són els únics residus que no es poden deixar de produir. Tots els altres residus haurien de gestionar-se per aquells que els posen al mercat i per això l’Administració hauria de regular de manera adequada la responsabilitat del productor.