Per visibilitzar com les imatges del passat actuen en el present ens hem de convertir en lectors que discerneixin qüestions com de quina manera aquestes imatges continuen dialogant amb nosaltres. A partir d’aquesta premissa comencem el curs Lectors d’imatges amb una sessió a càrrec d’Alberto Santamaría, que proposa acostar-se a aquesta lectura a partir de dues formes afectives que marquen algunes obres d’art dels segles XVII i XVIII: el riure i l’entotsolament, dues visions diferents del subjecte, la del que és conscient de la corporalitat festiva i la del que viu l’autooblit com una necessitat.

El riure i l’entotsolament. Dos llocs de la imatge

Sembla que les imatges tinguin vida pròpia, i per això són capaces de vagar pel temps, reclamant, amb una superficialitat aparent, que hi penetrem, carregats d’aquest present que portem constantment al damunt. Aquest ha estat un dels motius recurrents que ha aparegut al llarg dels diferents debats i lectures que s’han dut a terme recentment sobre la imatge, lectures que han intentat narrar d’una altra manera, estudiant la infinitud de plecs que té el que ara anomenem «història de l’art». És a dir, visibilitzar com les imatges del passat actuen en el present. Però com podria passar, això? Potser el secret rau en la manera de conjugar mirada i lectura. Les imatges ens reclamen l’atenció com a objectes inesgotables que són, com a objectes que demanen, encara, que se’ls llegeixi incansablement. Les imatges del passat ens reclamen, però en la mateixa mesura que nosaltres sempre n’exigim alguna cosa, també. D’aquesta manera, partint d’aquests pressupòsits, el que ens proposem en aquest cas és la lectura de dos gestos, de dues formes afectives que marquen algunes obres d’art dels segles xvii i xviii: el riure i l’entotsolament. D’una banda, el riure, la festa, l’assumpció d’un nou subjecte conscient de la corporalitat festiva. D’altra banda, el subjecte entotsolat, que exerceix el dret d’oblidar-se del món i que viu l’autooblit com una necessitat. Així, partint dels treballs de José Emilio Burucúa, Svetlana Alpers i Michael Fried, entre d’altres, exercirem aquest dret de convertir-nos en lectors de lectors d’imatges i estudiarem la formació de l’espectador modern des d’aquestes dues plataformes afectives: el riure i l’entotsolament. En definitiva, intentarem abordar des d’aquest punt l’anomenat poder de les imatges. Què volen de nosaltres? Quin sentit tenen? De quina manera continuen dialogant amb nosaltres i afecten el present? Aquestes són algunes de les qüestions que plantejarem.

Alberto Santamaría (Torrelavega, 1976) és professor de Teoria i Història de l’Art a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Salamanca. És autor d’assajos com La vida me sienta mal. Argumentos a favor del arte romántico previos a su triunfo (2015) i Arte (es) propaganda (2016).