Comissari: Valentín Roma
Inauguració: divendres 15 de juny, 19 h
Visites guiades gratuïtes: dimarts a les 18 h, dissabte i diumenge a les 12 h
 

Aquest projecte qüestiona dues certeses que han emmarcat les interpretacions de l’art, el coneixement i les imatges: nitidesa contra opacitat, transparència en oposició a hermetisme, llum versus apagada. La gelosia ofereix aquí tota la seva potència disruptiva: es tracta d’un espai disposat per mirar, però a la vegada és una cruïlla des d’on ens veiem obligats a traduir, o a desxifrar, o a assumir la nostra posició mentre l’adquirim.

Franz Kafka ens va deixar, a El castell (1926), una imatge des de la qual «observar» com s’erigeix l’arquitectura simbòlica del poder, les seves estances infinites, les tortuositats administratives i socials, aquelles absurditats que apaguen la lucidesa o que, per contra, il·luminen les abstraccions més violentes.

Seguint aquesta mateixa lògica de normalització de l’absurd, Leslie Kaplan, amb L’excès-l’usine (L’excés – La fàbrica, 1982), i Alain Robbe-Grillet, mitjançant La Jalousie (La gelosia, 1957), van aprofundir en el component alienant de qualsevol sistema jeràrquic, tant si és el de la producció material capitalista com el de l’administració dels sentiments.

Mar Arza (Castelló de la Plana, 1976) continua el camí dels exemples anteriors, i investiga el revers de les tipificacions, així com certes mecàniques polaritzades entre aclarir i atordir, entre estandarditzar i imposar. L’obra de l’artista ja no es pot enquadrar en un territori intangible. Igualment, la contemplació estètica ha abandonat el seu antic caràcter d’epifania personal. Quan parlem d’imatges, també al·ludim —sobretot, ens referim— a uns usos públics que aquestes permeten, o cap als quals ens empenyen; quan invoquem a veure, estem convocant una sèrie d’operacions col·lectives i ideològiques, unes preses de posició.

En va problematitza una certa dialèctica que històricament ha marcat la interpretació de l’art, el coneixement i les imatges, els extrems de la qual serien nitidesa contra opacitat, transparència en oposició a hermetisme, llum versus apagada. No obstant això, existeixen nombrosos camins disruptius, oclusions, diagonals i parpellejos. La gelosia ofereix aquí tota la seva potència literal: es tracta d’un espai disposat per mirar, però al mateix temps és una cruïlla des d’on poca cosa es pot fer, on ens veiem obligats a traduir, o a desxifrar. Una talaia i una clausura, un refugi i una presó, no són tot plegat «excessos» el perill d’allò que és visible, les pors i les impossibilitats de llegir, la temptació de callar o l’imperatiu de dir?