Comissaris: Pedro G. Romero, María García Ruiz i Valentín Roma
Inauguració: dijous 22 de febrer, 19 h
Coproducció entre La Virreina Centre de la Imatge i CentroCentro Cibeles de Cultura y Ciudadanía de Madrid
Visites guiades gratuïtes: dimarts a les 18 h, dissabte i diumenge a les 12 h

Aquest projecte traça una genealogia històrica de les maneres de situar-se a l’espai modern, l’arquitectura i l’urbanisme, desenvolupades entre la segona meitat del segle xx i avui dia. La nostra època ha fet del viure una forma administrada d’habitar. Cal capgirar aquesta fórmula: fer del viure una forma política d’habitar el món.

Màquines de viure. Flamenc i arquitectura en l’ocupació i desocupació d’espais pren el títol d’un comentari de Federico García Lorca a Manuel de Falla, recollit a Arquitectura del cantejondo (circa 1932), segons el qual, mentre tots dos passejaven per un carrer de Granada, van sentir de sobte un cante antic, una veu i un toc de guitarra que sortien de l’interior d’una casa. Llavors, s’hi van acostar i, a través de la finestra, van veure «una habitació blanca, asèptica, sense cap quadre, com una màquina per viure-hi de l’arquitecte Corbusier». 

Lorca aplicava aquí, a l’habitatge d’un flamenc, el cèlebre machine à habiter de Le Corbusier, i associava, d’una manera lliure, conflictiva i, fins i tot, colonialista, el funcionalisme de la casa moderna a l’obligada austeritat de la casa d’un pobre. 

No obstant això, és sobre aquesta bretxa de significats oberta pel poeta entre viure i habitar, entre vida natural i vida política, entre zoe i bios, sobre la qual gravita aquest projecte. Un terreny fèrtil des d’on es traça una genealogia històrica sobre les formes de situar-se a l’espai domèstic, l’arquitectura i l’urbanisme, i s’exploren les reinvencions dels fluxos circulatoris, de mobilitat i de passeig que van iniciar el seu camí durant la segona meitat del segle xx i es van desenvolupar, de forma complexa, en aquest segle. 

Mitjançant coreografies, músiques, accions, escenografies, pintures, pel·lícules, fotos i documents, l’exposició proposa un ajust espaciotemporal entre tres camps de producció diferents, tres maneres de comprendre el territori, la ciutat i la casa que s’enuncien sota els epígrafs Espai radical, Espai social i Espai teatral, precedits d’un Prefaci. 

La nostra època és, potser, la que ha fet del viure una forma administrada de l’habitar. Cal, doncs, capgirar aquesta fórmula: fer del viure una forma política d’habitar el món. O, millor, tornar a saber que allò que separa el viure i l’habitar és invisible, segurament intangible, una cosa que se’ns escapa entre les diferents estades o estatges i les successives instàncies: allò que es perd. Es canta allò que es perd. Aquest és el viure que convoquem i del qual ens agradaria aprendre.