(Un assaig per a oratori)
Vídeo-narració i ball
En col·laboració amb Sant Andreu Contemporani i El Dorado Sociedad Flamenca Barcelonesa
Divendres 20 d’abril, 20 h
Lloc: Fabra i Coats - Centre d'Art Contemporani de Barcelona (carrer de Sant Adrià, 20)
Entrada gratuïta. Aforament limitat

Aquest projecte parteix d’una interpretació lliure de l’obra Oratorio, d’Alfonso Jiménez –al seu torn una interpretació d’Antígona–, en una situació molt concreta: la representació que el grup Teatro Estudio Lebrijano va dur a terme l’any 1971 a Rüsselsheim, seu principal de la fàbrica de cotxes Opel, davant dels obrers, majoritàriament emigrants espanyols.

La proposta transita per les ruïnes de la feina, s’interroga per la seva indomicialitat i es deixa arrossegar pel flamenc perquè l’anacronisme que li és propi ens reveli certes relacions amagades entre temps i espais a través de la repetició de gestos suspesos a les esquerdes de la història.
 

Marco de Ana. Bailaor de formació artística completa i experiència en els millors tablaos d’Espanya. Forma part de l’equip creatiu d’Israel Galván, en què col·labora com a assistent de coreografia i repetitor. En els últims anys ha estrenat una desena d’espectacles propis a importants festivals de dansa dins i fora d’Espanya, com l’ImPulsTanz Festival de Viena, el Flamenco Festival de Düsseldorf i el Festival Flamenco de Jerez de la Frontera.

María García. Artista visual i investigadora independent amb formació en arquitectura. Els projectes que duu a terme són, en la seva major part, experimentacions entorn de la producció i de la representació del territori mitjançant l’articulació de narratives híbrides entre la imatge, l’escriptura i l’acció.

Amb aquestes activitats obertes al públic l’exposició Màquines de viure. Flamenc i arquitectura en l’ocupació i la desocupació d’espais desplega la seva dimensió performativa. S’hi presenten tres actualitzacions de tres casos d’estudi que formen part de l’àmbit anomenat Espai teatral, on es fa notar com els artistes gitanos i flamencs, al fil de les reivindicacions polítiques en el tardofranquisme i la Transició i concretament en l’àmbit del teatre, van ser conscients de les transformacions espacials que es mostren a l’exposició, i com les noves maneres d’habitar el territori exigien una certa desterritorialització dels vells escenaris.