La Llei “para la depuración de funcionarios públicos”, de 10 de febrer de 1939, publicada a redós d’una segura victòria propera després de la caiguda de Catalunya, tal com s’explicitava al seu prefaci: “la liberación de los nuevos territorios, y especialmente la de Barcelona, ciudad que ha sido sede del Comité rojo en estos últimos tiempos, plantea con urgente apremio el problema de la depuración de los funcionarios públicos”, es desenvolupà amb la voluntat de compilar la dispersa legislació depuradora establerta fins llavors i fixar, de manera definitiva, el procediment depurador.

Tal com establia aquest nou marc legal i com decretava l’Ajuntament de Barcelona, els funcionaris municipals nomenats abans del 18 de juliol de 1936 havien de presentar-se en el termini de vuit dies hàbils a les dependències de l’Ajuntament per omplir “las instancias iniciales del expediente”. Aquestes instàncies inicials consistien en una declaració jurada que acompanyava la petició de reingrés a l’Ajuntament. Es tractava d’omplir un qüestionari que obligava el funcionari a respondre entre 21 i 23 preguntes i que servien al tribunal depurador per establir el perfil professional, ideològic i moral del funcionari que calia depurar. També es reservava un espai perquè el funcionari pogués consignar la seva activitat militar (o paramilitar) així com perquè contribuís al procés depurador amb qualsevol eventual denúncia sobre totes aquelles activitats “il·lícites” de què tingués constància en relació amb qualsevol treballador municipal.

Complimentada la declaració jurada, el jutge instructor procedia a comprovar la veracitat dels fets exposats pels funcionaris. Per fer-ho demanava als diversos serveis d’informació a disposició del jutjat de depuració l’elaboració d’informes politicosocials de cadascun dels funcionaris o funcionàries. En el cas que ens ocupa, la major part dels informes personals els dugueren a terme els Serveis d’Informació de la Falange Española, de la Policia i de la Guàrdia Civil, així com, en alguns casos, els de la Policia Militar (SIPM). També el Negociat de Personal del mateix Ajuntament de Barcelona contribuí a farcir els expedients depuradors. En un ambient de sospita generalitzada, els agents informadors recopilaven informacions tot interrogant els entorns personals i professionals dels funcionaris i, sovint, consignaven fets sense la més mínima comprovació de la seva veracitat.

Un cop recopilats els informes politicosocials, el jutge instructor decidia si hi havia elements imputables que calia aclarir i, per tant, s’incoava l’expedient de depuració o bé s’admetia el funcionari sense sanció i es tancava definitivament l’expedient. Aquells funcionaris que veieren el seu expedient incoat, tenien vuit dies hàbils per redactar el seu plec de descàrrecs, on havien de demostrar la falsedat de les acusacions imputades. Per reforçar la seva posició també podien aportar tota mena de testimonis que confirmessin la seva versió dels fets. La solvència dels testimonis, aquells col·lectius que des de ben aviat donaren suport a l’aixecament franquista (església, industrials, falangistes, propietaris, etc.), podria millorar substancialment la posició del funcionari en el judici depurador. La recollida de les declaracions dels testimonis tancava els procediments de defensa i descàrrec dels funcionaris.