El passeig de Gràcia en temps d’epidèmies
La urbanització del passeig de Gràcia està molt lligada a dues de les epidèmies que va patir la ciutat durant la primera meitat del segle XIX: la febre groga de 1821 i el còlera de 1854.
L'antic Camí de Gràcia era la continuació del Camí de Jesús, que arribava al convent carmelita situat a l'actual plaça Lesseps i que va ser destruït durant el setge de la ciutat el 1714. Era la via de comunicació entre la muralla nord i la vila de Gràcia, d'on procedia pràcticament la totalitat de la llet que es consumia a la ciutat, així com també amb Sant Gervasi i Sarrià, els llocs d'estiueig preferits per la burgesia barcelonina del moment.
El 1820 es va aprovar el projecte del comandant d'enginyers Ramon Plana per millorar el camí, però les obres es van paralitzar degut a l'aparició de la febre groga el 1821. Gràcies a l'impuls de Francisco José Bernaldo de Quirós, Marquès de Campo Sagrado, el passeig va ser inaugurat finalment el 24 de maig de 1827. Tenia cinc espaioses vies senyalades per arbrat: la via central estava destinada als vianants, per les laterals circulaven els carruatges d'anada i tornada a la vila de Gràcia i les vies dels extrems de nou estaven destinades al passeig dels ciutadans, amb rosers i pedrissos per descansar.
Entre 1840 i 1853 s'inauguraren grans punts d'atracció al voltant del passeig com ara els quioscs i cafès del Criadero o la Font de Jesús, els balls i concerts dels jardins Tívoli o les atraccions dels Camps Elisis, obra de l'arquitecte Josep Oriol Mestres. També es va il·luminar tot el passeig amb enllumenat de gas per convertir-lo en el lloc d'oci de moda. Els barcelonins i barcelonines, però, no tenien costum de passejar-hi perquè havien de sortir de les muralles de la ciutat i preferien fer la ruta per la muralla del mar.
L'epidèmia de còlera de 1854 va evidenciar l'urgent necessitat d'enderrocar les muralles medievals i eixamplar la ciutat. Eren un evident fre a l'expansió industrial, l'habitatge i la mobilitat dels seus habitants, així com també causa d'insalubritat a la ciutat.
Tal i com es veu en el gravat d'Onofre Alsamora, aquest era l'aspecte que presentava la ciutat l'any 1855 just abans de l'enderroc de les muralles. Encara quedaven en peu alguns baluards i el camí de ronda. En aquesta vista a vol d'ocell de la ciutat podem veure a l'esquerra la Ciutadella, el passeig de l'Esplanada, el Toril i la Barceloneta; a la dreta, la muntanya de Montjuïc.
Pascual Madoz, Governador Civil de Barcelona, inicià l'empresa i el 15 d'agost de 1854 es va autoritzar oficialment, per Reial Ordre, l'enderroc de les muralles que ofegaven la ciutat. Paral·lelament s'encarregà a Ildefons Cerdà el traçat topogràfic del pla de la ciutat. La transformació urbanística de la ciutat, l'embrió del futur Pla Cerdà de 1859 i la construcció de l'Eixample, amb el passeig de Gràcia com un eix d'importància indiscutible, estava en marxa.
Curiosament, doncs, les epidèmies de 1821 i de 1854 van propiciar i apressar aquesta gran reforma urbanística de la nostra ciutat.
