Inici / Noticia / La reproducció de les absències: De quina forma han estat presents les treballadores sexuals en les polítiques de mitigació dels efectes de la pandèmia?

La reproducció de les absències: De quina forma han estat presents les treballadores sexuals en les polítiques de mitigació dels efectes de la pandèmia?

El passat 25 de juny vam donar per finalitzat el Cicle ‘Reflexions urgents. Converses al voltant del (des)confinament', amb una conversa entre Marisela Montenegro, investigadora i psicòloga social i Kali Sudhra, treballadora sexual i educadora.

La situació de pandèmia ens va portar a indagar i a preguntar-nos com les mesures i polítiques empleades per mitigar la crisi de la COVID19 han partit d’una homogeneïtzació dels cossos i realitats sense tenir en compte les jerarquies de poder des d’una perspectiva interseccional. Analitzar la situació del treball sexual ens ha donat claus per entendre aquest fet d’una forma més completa.

En intentar aplicar la interseccionalitat com un dels eixos principals de la xerrada, Montenegro va posar sobre la taula dues puntualitzacions prèvies a tenir en compte sobre el concepte, encunyat per l’advocada Kimberlé Williams Crenshaw l’any 1989. Per una banda, el terme es va crear per analitzar una problemàtica des de més d’una perspectiva, incloent la “raça”, el gènere, la classe de forma interconnectada.

Per altra banda, encara que la mirada interseccional és clau, hem de revisar de forma crítica la manera en què s’ha entès en àmbits acadèmics i activistes, ja que ens pot portar a la “olimpíada de les opressions”, que es basa en sumar les diferents vulnerabilitats que travessen a les persones. Això és perillós perquè ens pot portar a homogeneïtzar certes categories socials, essencialitzant identitats, i impedint-nos mirar el funcionament de les jerarquies de poder en contextos concrets i la seva intersecció.

Montenegro va afirmar en aquest sentit que “l’interessant al final és identificar com mecanismes com el patriarcat, el racisme o el capacitisme, reprodueixen i jerarquitzen la subalteritat, l’explotació i la necropolítica com a mètode de distribució d’espais de mort i abandó”.

Es pot dir que hi ha hagut un efecte democratitzador arran de la Covid19? Ens afecta a totes per igual? Davant aquest discurs es va concloure que la perspectiva interseccional desmunta aquest tipus de plantejaments, ja que emmascara com la malaltia afecta de manera diferencial a diferents cossos, des de les maneres en les quals s’emmalalteixen, les possibilitats d’emmalaltir-se, i el diferent tracte i atenció que rebran.

Montenegro va afegir que moltes d’aquestes situacions d’exclusió ja eren així abans de la Covid19, algunes polítiques públiques ja desprotegien, abandonaven, desposseïen i explotaven a moltes persones. De fet, com va dir Sudhra, en el cas de les treballadores sexuals, elles no tenen accés a la seguretat social, ja que el treball sexual es troba en una situació alegal, per tant no tenen cap tipus de drets laborals.

Sudhra va continuar aportant realitat al plantejat per Montenegro en dir que “hi ha unes 100.000 persones que es dediquen al treball sexual a Espanya, i s’han trobat desemparades durant la pandèmia. No han rebut cap tipus d’ajudes, les més precàries que treballen al carrer han estat hipervigilades, de forma exacerbada ara, per la policia, i el teletreball ha estat impossible per a aquelles persones que no tenen accés a internet, un ordinador o espai privat a casa”. A més, va destacar que aquelles persones que entren dins de la comunitat LGBTIQ2+ (2 ve de la identitat de gènere ancestral indígena anomenada dos esperits) han sofert fins i tot més, en tenir poques opcions de treball en general. Per no parlar que el 75% de les treballadors sexuals són migrants i moltes no tenen papers.

Sudhra va explicar que la llei d’estrangeria travessa a moltes treballadores sexuals, com a treballadors d’altres sectors precaris com el de l’agricultura, o el de la llar i les cures. És per això que ella no entén la postura per part de les “prohibicionistes” que es fan anomenar de forma equivocada “abolicionistes”, apropiant-se així de la lluita de les persones afroamericanes que van enderrocar l’esclavitud. Sudhra va defensar que si volen abolir la tracta sexual, que no té a veure amb el treball sexual, haurien de ser coherents i haver condemnat més activament el succés de les temporeres de Huelva que van denunciar abusos sexuals al 2018.

Montenegro va afegir que des d’una perspectiva interseccional és bastant qüestionable afirmar que són les mateixes institucions que estan “rescatant” als col·lectius més vulnerabilitzats pel mateix fet que les polítiques públiques manquen de mirada interseccional al no tenir en compte totes aquestes realitats i en operar amb grans absents.

Referent a això, Montenegro va explicar que els límits o dificultats de generar polítiques interseccionals s’explica històricament pel fet que l’origen de les mateixes ha estat identitari en respondre a les reivindicacions i lluites de col·lectius específics, d’aquí que tinguem polítiques de dones, de joventut, gent gran, lgtbi. No obstant això, si volem apostar per polítiques que apuntin a les estructures o sistemes d’opressió interseccional que generen les desigualtats, hem d’apuntar a aquests sistemes i no a grups específics. En aquest sentit, valora positivament el canvi que s’està produint en algunes polítiques i àrees institucionals en les quals es nomenin lluites i no identitats tals com: Feminismes.

Finalment, parlant de solidaritats i estratègies d’ajuda mútua davant les absències de polítiques, es va esmentar la Caja de resistencia de trabajadoras sexuales y personas migrantes del sindicato Otras, Aprosex, (N).O.M.A.D.A.S i AFEMTRAS, i la de Sindillar para las trabajadoras el hogar y del cuidado, fins al moviment Regularización Ya, que demana la regularització permanent i sense condicions de totes les persones migrants i refugiades.

Finalment ens van deixar amb una pregunta oberta: per què sempre són les mateixes persones afectades, per exemple dones treballadores sexuals racialitzades, que creen aquestes iniciatives i per què no són les aliades? Al que Sudhra va assenyalar que potser les aliades haurien de convertir-se en còmplices: l’aliada se centra en les persones individuals, mentre que la còmplice treballa mà a mà en la lluita, directament desmantellant aquestes jerarquies de poder, posant cos, diners, temps i esforç.

Comparteix aquest contingut