Inici / Noticia / L'ENTREVISTA | Ana Tijoux: "El feminisme que em travessa és un feminisme popular i de classe"

L'ENTREVISTA | Ana Tijoux: "El feminisme que em travessa és un feminisme popular i de classe"

Amb motiu del 8 de març, Dia Internacional de la Dona, conversem amb la cantant de hip-hop feminista i activista xilena- francesa, Ana Tijoux, i, la seva mare, la sociòloga xilena María Emilia Tijoux.

Què és el feminisme per a tu i com et travessa?

Ana Tijoux: Estem en una època en la qual hi ha diferents corrents feministes, unes de les quals em sento més propera, unes altres a les quals òbviament em sento una mica més llunyana. El feminisme que em travessa, que em fa sentir, que em construeix, és un feminisme popular i de classe, perquè un feminisme sense consciència de classes i sense lluita de classe, per a mi queda emmarcat en una lluita aïllada de la resta. Crec que, justament, el feminisme tracta d’unir moltes lluites juntes, de la capacitat de veure a l’altre o a l’altra i d’una profunda humanitat també.

María Emilia Tijoux: El feminisme és quelcom molt profund per a mi, no podria definir-ho teòricament, si no pensar-ho des del jo com a dona, des de la història de la meva àvia, la meva besàvia o la meva mare. Crec que el feminisme està molt vinculat a la classe social, em costa molt parlar d’un feminisme en general sense pensar en qui és la persona que està situada allí.

És molt fàcil vincular-se als discursos, participar en manifestacions, ser una presència pública o estar en marxes. Però en realitat, com es practica? Com es viu? A la meva manera de veure, més que entrar a parlar de feminisme com a tal, crec que és important tenir en compte el lloc que un ocupa al món en tant consciencia de la classe social a la qual pertany, el lloc on va viure, l’escola on va estudiar, les dificultats que va tenir…  i per tant vinculo feminisme amb classe, amb raça, molt entre parèntesi perquè òbviament les races no existeixen, però crec que sense això no podem entendre el que una nació construeix amb els seus habitants. Un altre dirà ciutadans. Jo crec que lamentablement no tots tenen la condició de ciutadans i no tots tenen dret a ser ciutadans si li seguim la pista al concepte ciutadania.

El feminisme és una pràctica, una manera de pensar i una manera de viure-ho amb la família, amb la parella, amb els fills, amb les filles i d’entendre que les dones tenim un rol fonamental en la vida mateixa. No es treu res amb dir que és un discurs, perquè és molt fàcil seguir el discurs, per exemple a les grans dones del feminisme.

Justament, el discurs del feminisme hegemònic exclou a milions de dones que diàriament són discriminades per molt més que el seu sexe o gènere. El feminisme blanc s’està oblidant de milions de dones…

María Emilia Tijoux: Penso en Simone de Beauvoir, per exemple, que és algú a qui he llegit i respecte molt però, efectivament, ha hagut d’entrar a veure el que li passa a una migrant negra i pobra per entendre que aquest no és el feminisme que a ella la toca. I així com Simone de Beauvoir diu, no es neix dona, Ángela Davis ens dirà que es neix des de la violació, des de l’esclavitud.

A mi m’agrada molt remetre’m a les feministes negres, per exemple, perquè les sento més properes. Quan veig quin ha estat el sofriment que van passar quan van intentar contribuir amb les lluites de les dones als Estats Units i com les van tractar i van expulsar d’aquests grups… També reivindico les lluites dels nostres pobles a Amèrica Llatina. Com han lluitat les mexicanes, les equatorianes, les xilenes, les bolivianes, com ha tirat endavant una camperola, quines han estat les lluites socials en què ha participat una obrera o les lluites obreres de les nostres companyes i que lamentablement no necessàriament són nomenades.

Avui dia un hauria d’entrar en la poesia de Daniela Catrileo que és una poeta maputxe jove per poder entendre realment el que li passa a una dona al poble maputxe. No són les ciències socials, ni la filosofia, ni la història, que a més les ha oblidat o les ha maltractat, ni les ciències humanes o la biologia que també ha estat molt racista, o l’antropologia del segle XIX on es troben aquestes dones. Crec que cal buscar a aquesta dona i a les lluites d’aquestes dones des d’altres llocs; cal tornar a citar a les dones en les bibliografies. Per exemple, en els estudis en sociologia, quantes dones i quants homes hi ha?

Estem travessades pel colonialisme, pel que ens van ensenyar d’una escola que ve d’una modalitat capitalista, divisòria que col·loca als homes en un lloc i a les dones en un altre. On ens ensenyen que les ciències dures són per als durs i per als virils, per als penis, i que les ciències toves, és a dir, les llengües, o lo humanista, tan sols ho poden fer les dones. Hi ha una història d’opressió tan gran!

Aquest diumenge, 8 de març, Dia Internacional de la Dona, moltes persones sortiran als carrers a manifestar-se, ja sigui unint-se a un bloc mixt, no mixt o des d’altres espais. Què significa per a tu el 8 de març?

Ana Tijoux: És una data simbòlica que reuneix un nivell d’energia mundial meravellosa, però crec que tots els dies són 8 de març. Lamentablement al món els feminicidis no han parat, s’han multiplicat els crims contra les dones i el nivell de vexació no ha deixat de ser violent. La paraula feminisme s’ha instal·lat a les cases, a les universitats, als col·legis, en diferents espais… però no s’ha frenat la violència cap a les dones i els crims no han parat.

Vivim en una polaritat en general i crec que el feminisme tampoc està aïllat d’aquesta polaritat política mundial. Per això, jo em declaro totalment internacionalista, mai puc aïllar una lluita de l’altra i, si bé el 8 de març és una data simbòlica, tots els dies són 8 de març perquè les nostres companyes són assassinades els 365 dies de l’any.

María Emilia Tijoux: Per a mi són lluites socials. Ho penso des de Xile, perquè és on més ho he viscut, i és com ho estic vivint ara en aquest 8 de març. Crec que serà una de les manifestacions més grans que viurà Xile. En la lluita social d’avui dia ho veig com una tremenda oportunitat revolucionària. Independentment de tots els feminismes que hi ha en el feminisme, de totes les dones que estiguin participant el 8 de març, crec que enfront del que li passa a Xile, seria l’ocasió perquè aquest dia, les dones demostrin que sí poden governar.

Però crec que a més de celebrar una data terrible i de manifestar-se per això crec que aquests últims anys almenys al meu país, el 8 de març, ja s’ha convertit en una fita que ningú podria deixar de costat, que ningú podria menysprear o no considerar. Avui dia la lluita de les dones a Xile és fonamental per enfrontar al feixisme.

Com creus que es viurà aquest 8 de març a Xile?

Ana Tijoux: Intens! perquè s’estan reunint moltes lluites. La lluita feminista és tan interessant que engloba a moltes companyes de diferents sectors populars i perifèrics que han estat des de fa molts anys donant la baralla. Des del sud de Xile cap a les companyes maputxes, a les afrodescendents del Nord, a les estudiants, a les camperoles, a les treballadores, a les sindicalistes… engloba fins i tot el tema intergeneracional, des de les noves generacions fins a les dones grans.

Tenint en compte l’actual clima polític, del que va passar a l’octubre fins ara, crec que en el 8 de març s’ajuntarà molta energia, serà justament una reunió de les lluites. En un clima d’alta tensió política, però de molta creativitat, col·lectivitat i englobament polític també.

María Emilia Tijoux: El 8 de març serà quelcom molt gran, perquè estan organitzades una sèrie de coses a nivell nacional, però em sembla que després del 8 de març, almenys en el context xilè, això no pararà. Les dones segueixen tenint un lloc molt important en les lluites del poble xilè avui dia.

El 8 de març es fa una aturada però després tot continua igual. Què hauria de passar perquè tot el que es planteja i reivindica aquest dia no quedi en un acte simbòlic i es materialitzi en polítiques i actuacions concretes? 

Ana Tijoux: En aquesta perspectiva totalment internacionalista, no veig les lluites aïllades unes de les altres. El feminisme i l’anti patriarcat qüestionen justament el sistema polític patriarcal en tots els seus dominants, des del sistema legislatiu, la indústria musical, la manera en la qual s’està mostrant a les dones des de la publicitat i com construïm el rol de la dona en la societat. Com podem canviar això? És una pregunta que ens la fem totes. Crec que hi ha uns qüestionaments respecte al sistema complet, al sistema econòmic, que és un sistema capitalista i no hi ha res més capitalista i patriarcal que el capitalisme.

María Emilia Tijoux: En cada societat les coses ocorren de manera diferent. En aquest moment, a Xile estem en una crisi política molt gran i en una lluita frontal contra un enemic atroç, molt pervers que és l’estat xilè, els agents i la policia que avui dia més militaritzada que mai està reprimint molt a la gent.

Com fer-li front a la política? Penso que si volem fer algun canvi cal ingressar en les estructures més ocultes de la producció del patriarcat, no solament en la del masclisme, si no la del patriarcat que és una producció històrica, política, econòmica on se’ns ha volgut negar el lloc. El capitalisme triomfa gràcies a aquest patriarcat i, per tant, triomfa l’home blanc, europeu, o nord-americà amb diners, amb casa al camp, amb cotxes, amb béns…

Quina rellevància estan tenint els moviments feministes en tota la mobilització que hi ha en aquests moments a Xile?

Ana Tijoux: És clau! Perquè, justament quan parlem d’avortament lliure i gratuït, de paritat en les eleccions, en el tema polític… es posa sobre la taula el feminisme. Fins quan es deixarà d’invisibilitzar a les dones en les decisions polítiques, en els temes legislatius, en les lleis…! Hem de cridar perquè se’ns senti! Llavors, òbviament el que està passant a Xile és clau, és molt revelador.

La ultra dreta xilena és antiavortista, però d’altra banda entra en contradicció, perquè no té pudor algun en no dir res respecte a les vexacions sexuals, respecte a les companyes que han estat lluitant al carrer, respecte al vocabulari que s’empra quan la dona lluita, perquè molesta molt veure a una dona apoderada lluitadora.

María Emilia Tijoux: Les dones segueixen tenint un lloc molt important en les lluites del poble xilè avui dia. A l’interior de les pròpies lluites de les dones, es troben les dones més deixades de costat. Per exemple, crec que les dones trans són les més castigades en les lluites per l’alliberament de les dones perquè moltes vegades estan en un lloc de pobresa, i en un lloc molt aixafat històricament i perquè és una condició que ha de ser reconsiderada, reivindicada i defensada.

Després estan les dones que són a les presons, dones preses per diferents raons de les quals nosaltres no tenim per què fer cap judici. És necessari apropar-se perquè hi ha moltíssimes dones joves, per exemple, preses per tràfic de drogues, sent la manera de traficar l’única possibilitat de supervivència, l’única en un país que té abandonat a poblacions completes, com ens apropem a elles? Com considerem la seva vida, la seva manera de vida?

Després estan les lesbianes i les immigrants. I a qui li importen les immigrants? Qui les considera com a persones amb nom, cognom, història…? Per què han d’anomenar-se immigrants? A cas la immigrant no és una construcció? Una construcció soci-política, econòmica que la treu del seu lloc humà? I òbviament penso en les dones haitianes, que són avui dia les més maltractades. Estan treballant en condicions infrahumanes al món agrícola, en els serveis. A més de ser treballadores, són insultades per ser negres i per ser haitianes.

Enfront d’això, qui estem en aquests llocs de poder reflexionar i pensar? Quina és la paritat entre totes? Què ocorre amb les persones que queden fora del dret, dels drets, desconsiderades? Un pot parlar d’interseccionalitat, però cal reconèixer que entorn de la qüestió de la nació com a eix central cal veure com es creuen o s’entrecreuen la classe, l’origen, la nacionalitat, l’edat… les dones velles a Xile no tenen la possibilitat de dir res perquè a més estan condemnades pels sistemes de pensions que les deixen en la total indefensió, les deixen condemnades a ser considerades les velletes que han d’obeir al que diu el municipi.

La privatització que es va fer a Xile, primer amb els béns naturals i després amb el cos, amb les pensions, la salut, l’educació, va deixar a la societat en un lloc molt complex i les dones, a més de fer-li front a tots els rols que se’ls han adossat històricament, hem d’inventar una vida cada vegada.

Han passat molts anys des que vas escriure (Ana Tijoux) la cançó Antipatriarca. Què has desaprès, après al llarg d’aquest temps?

Ana Tijoux: És un aprenentatge infinit. Una mai deixa de formar-se. La formació és permanent i la revolució també. Crec que no hi ha res més orgàsmic justament, perquè és un exercici permanent de formació. Jo no vaig néixer feminista, em vaig fer feminista i segueixo fent-me.

M’he vist també reflexionant sobre la manera en la qual jo processava certa informació als 20 anys i ara amb gairebé 43 i és totalment diferent. Si bé tenia paràmetres, o podia tenir certes lucideses respecte a certes verticals, la manera en la qual actualment penso és diferent i potser en deu anys ho serà encara més. És un aprofundiment permanent i això és el que ho fa interessant.

El pensament feminista és un moviment permanent, una revolució permanent i contínua i per això crec que no està emmarcat ni ancorat en una personificació, ni en una iconografia, ni en un logotip. El feminisme amplifica i trenca amb tota iconografia, la qual cosa ho fa extremadament interessant.

Quines serien les reivindicacions que són necessàries plantejar a Xile al moment actual que s’està vivint?

Ana Tijoux: Un dels grans temes en aquest moment és la paritat davant la votació i la decisió de les dones dins del tema legal. S’està demanant també, al costat de les companyes argentines, avortament lliure i gratuït. Ens uneixen les nostres lluites i la nostra història respecte a les nostres dictadures. Dic les nostres dictadures però són els nostres dolors i la nostra història també, i per tant, podem negar-la. Tenim una Serralada que ens separa, però una lluita i una bella ràbia col·lectiva i creativa que ens uneix.

Igualtat de dret, òbviament. És que són tantes les demandes i que són tan bàsiques. És terrible haver d’estar encara demanant igualtat. Voldria que arribés el dia en què no hagués de cantar ‘Antipatriarca’ mai més perquè ja no és un tema. És increïble haver de justificar de forma permanent que una no vol més violència cap a les companyes.

María Emilia Tijoux: Són tantes que jo solament parlaré de la dignitat. De viure amb dignitat, perquè ho engloba tot: engloba els drets. No m’atreveixo a parlar de drets humans, perquè és un concepte ben grapejat, a més és un concepte liberal, que ve de la Revolució Francesa. Crec que els drets socials, la justícia social està dins del que és la dignitat. Les reivindicacions són les demandes més urgents que el poble xilè va fer a partir de l’esclat social del 18 octubre.

Pensions dignes per dignificar tota una vida de treball, perquè la persona descansi i quan es mori almenys hagi descansat uns anys. Salut digna. Poder ser atesa per un metge humanament, ser ben tractada quan una dona va a parir, i no que l’examinin 15 estudiants públicament amb les cames obertes perquè donin la seva opinió com si fos un tros de carn exposat a la mirada de tots.

Educació digna. Poder tenir un col·legi per a un fill o una filla en condicions que corresponguin a la manera de vida. Lamentablement, l’escola reprodueix o contribueix a reproduir les desigualtats socials i no la igualtat com se suposa que seria el rol de l’escola.

Habitatge digne. No viure en un tuguri, no viure en un racó, com avui dia es lloguen fins als trossos de passadís perquè visquin immigrants i gent pobra també. Poder accedir a l’aigua, al dret a anar a una platja, poder accedir a la vida, és alguna cosa molt profunda i jo crec que està molt involucrat amb les lluites socials que avui dia s’estan donant al país. El mes de març serà un mes fonamental no sabem el que passarà, i si això implicarà una lluita major.

Estem lluitant per a una nova Constitució amb la participació de tots i de totes, amb moltíssimes dificultats. Ja hem sabut que, per exemple, les persones trans que no van aconseguir fer el seu canvi de nom no podran votar amb l’actual carnet sinó amb l’antic, és a dir, se segueix maltractant a un ésser humà que reivindica el dret de ser humanament el que és.

No sabem fins a quin punt els nostres grans enemics l’acceptaran. En privatitzar les pensions i la salut han privatitzat els nostres cossos. Jo sempre dic que en aquests immensos edificis de les empreses privades de la salut i de les pensions hi ha un tros de ronyó, de cor, una cama, un fetge de tot aquell que ha mort esperant durant anys que l’operessin i mai li han donat resposta. De vegades a la gent la truquen per telèfon cinc anys després per dir-li que té hora per a l’operació i la persona va morir fa quatre anys…

Crec que la dignitat és la gran reivindicació, la que estan demanant avui dia a Xile.

Cal crear aliances i enfrontar-se a aquest poder…

Ana Tijoux: Cal pensar més en col·lectiu. La gran baralla és col·lectiva. No cal perdre el focus de qui és l’enemic aquí. Podem tenir moltes diferències, però tenim un enemic comú que té a veure amb la impunitat, amb la injustícia i amb una alta demanda de dignitat. Almenys aquest feminisme és el que ens ha d’unir i un feminisme popular, insisteixo, un feminisme de classe.

No puc pensar en un anti patriarcat sense ser anticapitalista, per a mi una va alineada amb l’altra. Sense ser internacionalista o sense ser antifeixista. Crec que totes aquestes són aliances estratègiques que tenen a veure amb la humanitat. Es tracta d’una baralla per la humanitat mundial. Per a mi és important estar aquí a Barcelona perquè, malgrat que jo no visc aquí, al final una es reconeix en l’altre i ens anem reconeixent els uns als altres i les unes a les altres i aquí està el punt clau des del que hem de reforçar-nos respecte a les nostres baralles i les nostres demandes socials, de manera sempre internacionalista.

María Emilia Tijoux: És tant el que ens ha passat durant tots aquests anys de Dictadura i després de post dictadura amb la complicitat dels governs anomenats d’esquerres que no van fer absolutament res, que han estat traïdors, que avui dia hem d’unir-nos per reivindicar justícia i dignitat, per aconseguir que tinguem una altra societat completament diferent. El llegat de la dictadura i dels seus còmplices ha estat tan gran que, per tant, la lluita serà dura també.

————————————————————–

Enllaços relacionats: https://www.barcelona.cat/ecofeminismes/ca

Comparteix aquest contingut