Inici / Noticia / L'ENTREVISTA | Anyely Marín Cisneros: “Cal crear estratègies per trencar amb els estereotips i deixar enrere l'exotització i la folklorització”

L'ENTREVISTA | Anyely Marín Cisneros: “Cal crear estratègies per trencar amb els estereotips i deixar enrere l'exotització i la folklorització”

Conversem amb Anyely Marín per seguir reflexionant al voltant dels temes que ens va posar sobre la taula en la seva participació a dues activitats organitzades pel Programa BCN Interculturalitat.

Investigadora i docent. Treballa en la intersecció de les polítiques del cos i la història de les ciències per fer un mapeig de les noves lògiques racistes. Al costat de Rebecca Close co-dinamitza @criticaldias una plataforma d'intervencions crítiques que combina lectures col·lectives, elements multimèdia i espais pedagògics. Forma part de la ‘Red Conceptualismos del Sud’.

El 21 de març, Dia Internacional contra el racisme, vas participar a la taula rodona ‘El racisme té memòria’. Què ressaltaries?

En aquesta taula rodona fèiem l’exercici d’historitzar el que avui entenem com a relacions interculturals i racials. Crec que és un treball pendent en el context de l’Estat espanyol pel que fa a les seves antigues colònies i amb altres països amb els quals té una relació asimètrica i de dominació, incloent el Marroc.

L’exercici de reconstruir un relat des de la distància històrica que ens permeti comprendre aquestes relacions en l’actualitat no és molt comuna. Penso que hem de seguir treballant en aquesta direcció i reconstruir la memòria del racisme, perquè si no sembla que el racisme no té un començament; sembla que el racisme és tan sols un prejudici aïllat, sense relació amb processos polítics, econòmics i colonials. Situar el racisme modern a partir de processos colonials, de dominació i de guerres de conquesta, és molt important per entendre el racisme avui dia.

També és important entendre la derivació de velles formes de racisme biològic a noves lògiques racistes que s’enfoquen en la figura del migrant. Els migrants encarnem ara el que abans encarnava el negre o la població esclava de la colònia. Aquest altre que tant l’Estat com l’estructura social desitjaria que no estigués aquí.

Per entendre la discriminació racial, cal comprendre la seva construcció històrica…

El naixement del racisme està molt vinculat a la memòria colonial; al moment en el que es fa una invasió, una guerra i s’han de generar polítiques, discursos i tècniques de dominació que passen per inferioritzar a l’altre. En aquest procés de guerres de conquesta es crea una sèrie de subjectes a partir de la idea que són inferiors o indesitjables i que cal educar-los. Es tracta de diferents formes d’inferiorització que van canviant amb el temps.

Quan es comencen a donar els grans processos migratoris d’ex colònies cap a Europa, bé sigui de colònies del Carib a Anglaterra, o de països sud-americans o africans a Espanya, Itàlia, etc., llavors les persones migrants ja entrem encarnant velles nocions d’inferioritat.

No se’ns tracta com a iguals, sinó com a éssers inferiors que han de ser colonitzats, i aquí és on comencen a activar-se discursos xenòfobs. Depèn del tipus d’estrangers l’estereotip que s’aixeca serà un o un altre. A partir d’aquestes idees estereotipades es cau en velles figures del racisme i se’ls adjudiquen al migrant.

El 4 d’abril, vas realitzar un taller en el marc del cicle ‘Mirades crítiques’ sobre eines metodològiques per treballar les memòries migrants al barri. En aquest cas, què destacaries?

En el taller plantejàvem que sovint, per parlar dels migrants es recorre a estratègies d’exotització i de folklorització. En determinats casos, la festa del menjar Sud-asiàtic, per posar un exemple, pot servir com a primera estratègia, per crear un espai de coneixement i crear certa consciència de la presència sud asiàtica, però la vida de les persones s’està desplaçant cap a un element cultural exòtic.

Això funciona com una segona manera d’invisibilitzar la vida real de les persones i els processos migrants reals. Per què es va desplaçar la població colombiana amb tanta força en els anys 90 cap a diferents parts del món i també cap a Espanya? Per què a la fi dels 80 i principis dels 90 van venir els equatorians? Per què en aquests últims tres anys hi ha una gran quantitat de veneçolans demanant asil? Aquesta historització i reconeixement de la vida real de la població no es pot fer a través de festivitats sobre elements culturals.

Justament, en aquest taller, vas proposar una de les següent preguntes dinamitzadores. Ens podries explicar breument al fet que et refereixes quan ens planteges de quina manera les polítiques i iniciatives de promoció de la memòria local recullen i amplifiquen les experiències de les persones migrades?

A Barcelona, en moltes ciutats europees, però també en aquelles ciutats centrals del món on hi ha molts migrants poques vegades la memòria històrica acostuma a recollir el que les poblacions migrants han imprès sobre la ciutat i quant l’han transformat.

Barcelona no seria el que és sense la migració pakistanesa, marroquina, sud-americana, africana… és a dir, les migracions transformen les dinàmiques econòmiques, culturals, d’alimentació, lingüístiques, veïnals, cooperatives, etc. I d’altra banda, hi ha una quantitat de conflictes locals, barrials, escolars i laborals que tenen a veure amb aquest no reconeixement real i efectiu de la migració.

Quan es construeix la memòria històrica hi ha dos discursos dominants. El discurs oficial, més dominat per certa dreta cultural, que parla de les glòries de la nació: quan es construeix la ciutat, qui va posar la primera pedra, etc. I a aquest discurs se li ha oposat una altra construcció historiogràfica a partir de finals dels anys 60; el discurs de l’esquerra i la història social: de la història obrera, de les classes baixes, de com les classes baixes van transformar, van disputar espais, van crear barris, van crear cultura, etc.

En aquests dos discursos no apareixen les figures migrants que són tan importants. Hi ha uns conflictes escolars, locals i barrials que tenen a veure amb la falta de reconeixement simbòlic lingüístic, econòmic i d’existència. Per exemple, si en un barri s’explica la història des del punt de vista de la història obrera; en un barri en què a partir dels anys 80, 90, 2000 i els 2010 ha tingut successives migracions i, on l’obrer és el record d’alguns avis però que no és la realitat del barri, s’està construint una memòria falsa. S’està produint una negació activa del que va venir després.

És com si es pensés que els migrants amenacen aquesta memòria. Crec que cal començar a pensar estratègies de memòria que tinguin en compte això: Quins factors econòmics, socials, d’exclusió i quines dinàmiques s’estan donant perquè aquests vells assentaments de classe treballadora siguin ara els llocs dels migrants? Des del punt de vista oficial de la memòria de Barcelona actual, hi ha memòries migrants que amb prou feines apareixen, memòries migrants sobre les quals no s’aprofundeix.

Com es relaciona la memòria de la discriminació racial i les memòries migrants als barris?

Si pensem en l’Europa fins al segle XVII, ser blanc no donava cap privilegi, es podia ser una persona blanca servil, esclava o indesitjable. Els exilis i els càstigs no tenien a veure amb el color de la pell, passaven per altres factors. Quan s’inventa una diferència racial, adjudicada al color de pell, es crea la ruptura d’aliances entre servils i al mateix temps un privilegi que serveix per inferioritzar a l’altre.

I aquesta dinàmica d’inferioritzar, en aquest cas al migrant, es reprodueix als barris de classe baixa, on existeixen pocs privilegis. En aquests barris es donen unes tensions racials que tenen a veure amb aquesta falta de poder real d’un grup i d’un altre. Si pensem en joves de diferents països musulmans, als quals permanentment se’ls està vigilant, s’està qüestionant les seves formes de ser o de pensar, aquí estem parlant d’una població que ha de disputar permanentment la seva identitat.

Per descomptat que és un grup que se sent pressionat pel que fa a com construir la seva identitat. Si aquest grup de joves és pressionat per un grup de joves blancs que viuen aquí i que estan assentats des del punt de vista cultural: cognoms, famílies, llengua… es produiran velles tensions racials. Crec que caldria treballar-ho i historitzar-ho més, perquè hi ha una important relació entre l’ús dels falsos privilegis per sentir certa quota de poder.

Com configurar nous imaginaris que nodreixin el teixit comunitari, la complicitat i els espais de lluita a partir de les experiències interculturals veïnals?

És  imperatiu atendre la configuració d’imaginaris, maneres de veure, referents simbòlics, aspectes que ens són indiferents; quan miro a l’altre i veig el seu color de pell, immediatament ho omplo de sentit, a partir d’un imaginari estereotipat i racialitzat. Per tant, cal crear estratègies per trencar amb els estereotips i deixar enrere l’exotització i la folklorització, aquesta és una política cultural dels anys de postguerra. El folklore era l’estratègia de la UNESCO per reconèixer la diversitat del món després de la guerra. Ja no necessitem polítiques folklòriques.

Crec que la configuració de nous imaginaris passa per crear espais per a l’amplificació de la veu que permetin que en un període de dos, tres o cinc anys, la comunitat migrant creï els seus propis referents, el seu propi discurs com a migrant. La creació de l’imaginari passa per amplificar aquesta veu i crear escenes on aquest subjecte contemporani es vegi clarament.

El creixement de la indiferència no és casual, és part del nostre imaginari, és un valor del capitalisme, que fa que no veiem o no ens sorprengui la pobresa entre certa gent, i en canvi la pobresa d’uns altres ens sorprengui molt.

El racisme estructural, la xenofòbia i l’enduriment de les fronteres impacten els imaginaris i les auto-narratives barrials?

Clar. Per què és important recuperar la memòria migrant activa, real i contemporània? Perquè Europa i les polítiques europees han donat un important pas cap a la dreta. Fins i tot les polítiques de l’esquerra estan tensionades per aquesta noció de la dreta sobre Europa com a frontera dura; sobre l’estranger com algú indesitjable, i aquest enduriment ha creat una multitud de discursos xenòfobs.

El discurs xenòfob de la Unió Europea va caient en capes en l’estructura social. Als barris on la convivència migrant és real, es reprodueix aquesta frontera d’una manera dura, conflictiva, que s’expressa en el bulliyng, en pallisses o en l’obstaculització de tot tipus, com el fet de no llogar pisos als migrants, per exemple.

Per tant, aquesta reproducció exigeix que creem una política migrant que desactivi aquests discursos que travessen la relació d’una xenofòbia oficial, bastió d’Europa, amb dinàmiques a escala local; en escoles i barris. Una política que permeti tallar amb la interrelació de la xenofòbia estructural i la xenofòbia a petita escala.

Els discursos d’Europa com a frontera es reprodueixen immediatament en la vida local i barrial, per tant, les polítiques de la memòria migrant són més urgents que mai, perquè si des de la política de la memòria del barri s’invisibilitza la vida del migrant real, no estereotipat, s’està reproduint el discurs dels mitjans i el discurs de l’alta política.

Els migrants no estem de pas. Hi ha una fantasia inconscient en la dreta i en l’esquerra que Europa alguna vegada tornarà a ser només blanca. I això no és així. El món migrarà cada vegada més. I s’està transformant cada vegada més. No hi haurà puresa de sang mai més. Llavors cal habilitar els imaginaris migrants i que aquests apareguin amb tota la seva lluentor, perquè no és que els imaginaris migrants no estiguin, és que no estan sent reconeguts, ni visibilitzats, ni identificats.

Com a migrants, estem fent multitud de coses, vivint en diferents formes d’organització, existim amb tot el que això implica i són les polítiques europees les que no volen donar-li l’ampli reconeixement a les nostres existències.

En el taller, vas plantejar algunes recomanacions pràctiques en relació a com podem tenir en compte aquestes reflexions a l’hora de promoure una producció d’història multicèntrica a nivell local. Quines ressaltaries?

Ressaltaria el fet de crear aliances en la diferència i el pensar que les memòries migrants i les vides migrants són tremendament dinàmiques i que no estan aïllades o estan fent vida permanentment amb la gent local. Aquest impacte simultani d’un grup sobre un altre i com es van creant noves relacions cal ressaltar-ho i reconèixer-ho.

També ressaltaria la importància que té retornar la contemporaneïtat a tots els subjectes. Deixar de veure la contemporaneïtat com un temps exclusiu d’Europa.

Finalment, ressaltaria el fet d’historitzar les comunitats migrants, donar-los context. Deixar-les de veure com a figures buides. Perquè el migrant es construeix de vegades com a fantasma: no parla res, no sap res, no té passat, no té recorregut vital… Llavors això que es deixa com a buit és el que l’imaginari racista omplirà de sentit.

Aquestes absències no explicades es generen no només a nivell local, també a un nivell més macro. Un exemple podria ser que, en parlar de la memòria històrica a Espanya es pensa només en la Guerra Civil espanyola. Per què succeeix?

Perquè la memòria és, en realitat, una política. Per això es parla de polítiques de la memòria perquè és el que recordem o el que estudiem en els llibres d’història a l’escola. El que els presidents i el rei, per exemple, recorden en la televisió sobre Espanya és una selecció d’esdeveniments que es fan des del poder per crear un discurs nacional i regional.

En aquesta política de la memòria, el franquisme va tenir un paper molt destacat, ja que va aconseguir crear el concepte cultural d’Hispanitat. Un concepte que ha tingut molta força política i una capacitat d’aglutinar diferents grups culturals, econòmics, des de les classes baixes fins a les altes, relacions internacionals de les elits llatinoamericanes amb les elits espanyoles. L’esquerra es va oposar al franquisme i a la terrible política de la dictadura, però no es va oposar a la política cultural de la Hispanitat, que oculta una política anterior; la política colonial, amb el conseqüent i poc reconegut paper d’Espanya en la creació de la deshumanització de l’altre i el racisme modern.

Des del segle XVIII, durant la il·lustració, Espanya té una participació protagonista en l’emergència del concepte modern de raça en la cultura global, i això no es diu i no es reconeix. D’altra banda, Espanya es va aferrar al relat de la fi de la Colònia com el seu fracàs, i la manera de recuperar-se d’aquesta vergonya va ser a través de la Hispanitat.

Quan recupera una mica de la memòria colonial, recupera el segle XVI i el segle XVII que són els seus moments de glòria. Del segle XVIII no parla perquè al segle XVIII comença la política negrera dura que enriqueix ciutats com Madrid i Barcelona. Llavors aquesta part l’oculten i quan cal parlar de la memòria, de les grans proeses de la Hispanitat, se’n van al segle XVI i això és el que serveix d’aglutinador social i polític. A això caldria oposar-li una altra memòria, ja que una política de la memòria tan sols es pot modificar mitjançant una consciència opositora, com diria Chela Sandoval.

Què recomanaries als centres cívics o als museus a l’hora d’organitzar la seva programació. Quina seria la teva proposta?

Una de les estratègies possibles és contextualitzar la presència de les gents, donar-li un sentit històric; que els migrants deixin de ser una figura buida. Reconèixer que darrere hi ha un procés vital travessat per factors polítics i/o econòmics i projectes personals. Donar-li un context, amplificar la realitat de comunitats.

Una altra estratègia seria crear polítiques i accions culturals que reconeguin el plurilingüisme d’una ciutat. Se sol dir que els migrants, sobretot els asiàtics i els africans, “no parlen” o “parlen malament”. La idea que l’altre no parla és ignorància nostra, dels castellanoparlants o catalanoparlants. Crec que cal desactivar això creant escenes en el qual aquest que sembla que no parla res pugui parlar, encara que això impliqui que nosaltres no entenguem. Les diferents formes de memòria no reconeixen aquest coneixement i empoderament sinó que tracten més aviat de desconèixer-ho i desacreditar-ho.

També caldria crear aliances en la diferència, és a dir, no tenim per què trobar tot el que ens identifica per poder ser aliades en determinada cosa. Cal fer de la diferència un valor.

Abandonar les pràctiques d’exotització i folklorització és una altra estratègia que proposaria. Jo crec que des d’un centre cívic, des d’una festa de barri, des d’un lloc més oficial de la ciutat, cal posar-li un fre. Aquesta no pot ser la política intercultural dominant, ja que segueix excloent a la pròpia gent a la qual suposadament vol incloure. Crec que caldria crear estratègies on la pròpia comunitat estigui involucrada en el com i en el que sobre reconeixement, memòria, etc.

Aquesta és l’estratègia que en el taller anomenàvem ‘Amplificació de la memòria migrant’, és a dir, crear els canals d’interlocució i d’escolta perquè siguin les comunitats migrants les que puguin generar la seva memòria i que no es generi una política des de dalt. Diferents estratègies perquè la veu que està allí s’amplifiqui i pugui prendre lloc.

Crec que els conflictes racials migrants als barris de classe baixa, no es desactivaran amb festes exotitzants. L’estratègia exotitzant és una forma d’encobrir el racisme; racialitza a l’altre perquè el converteix en una figura que no és contemporània. Aquesta és una altra de les estratègies que recomanaria: mirar la contemporaneïtat del migrant. Europa s’ha construït a si mateixa com a contemporània i tota la resta ho considera endarrerit.

Aquesta no contemporaneïtat, aquesta incapacitat per veure la contemporaneïtat de les comunitats migrants, incideix en les polítiques de memòria. El migrant a més és quelcom que està constantment canviant. La migració planteja una dinàmica que la memòria històrica no planteja. No veig que s’estiguin desenvolupant les eines per fer front a això, com a part d’una interculturalitat real.

Finalment i, per aprofundir en aquests i altres temes, ens podries recomanar lectures, autor(e)s, col·lectius, iniciatives / bones pràctiques que tinguin en compte aquests criteris?

Recomano a Manuel Lucena Salmoral, un historiador de la Universitat d’Alcalá, que va morir l’any passat i que va dedicar molts anys a la història de les lleis racials i colonials enfocades en la idea de raça. És un dels pocs historiadors espanyols que ha tractat de rastrejar i traçar el racisme espanyol amb les lleis racials. Té diversos llibres publicats per la UNESCO, ja que va entrar dins del programa per a l’eradicació del racisme.

‘De l’esclavitud al treball assalariat’, de Moulier-Boutang, estableix una relació des de l’esclavitud, on no hi ha salari, fins al treball migrant que s’exerceix a França i a Europa a principis dels 2000. Fa una vinculació interessant entre la figura del migrant i les diferents figures del treballador assalariat al llarg de la història.

Recomano també, llegir a Chela Sandoval i la seva metodologia oposicional o opositiva. Ella i les seves contemporànies són les veritables veus decolonials que cal rescatar.

Mil anys d’història no lineal’ de Manuel de Landa, per començar a pensar històries híbrides, històries que no siguin construïdes en el sentit lineal, perquè la historiografia lineal deixa fora a la història més vulnerable.

Recomano veure el treball d’un projecte que va existir fins a 2007 a Boston, Video Machete, una espècie de laboratori audiovisual amb joves, un veritable espai per crear comunitat migrant viva, feminista, antiracista, trans, multilingüe. Admiro molt les seves metodologies i tot el que van generar. Tinc la sort de treballar actualment amb la seva fundadora, Dalida Benfield, videoartista i feminista decolonial que segueix generant espais de creació, pensament crític i art migrant. Amb ella vaig participar l’any passat en una plataforma d’investigació deslocalitzada. Es poden veure les línies del projecte a la pàgina web Migratory Times.

Recomano alguna de les pràctiques d’Iconoclasistas, un col·lectiu argentí que fa mapatges col·lectius. La seva metodologia serviria per fer mapatges de barris on es poden veure els conflictes i presències migrants com a punt de partida.

En general, crec que cal veure a les comunitats migrants fortes que ja fan i generen les seves pròpies polítiques culturals, de memòria i d’aglutinament. Crec que cal aprendre, sobretot, de les comunitats migrants que ja fan política intercultural sense que sigui una política oficial.

————————————————————–

Més informació

En breu disposareu dels materials sorgits d’aquesta primera sessió del cicle ‘Mirades crítiques’.

Comparteix aquest contingut