Inici / Noticia / L'ENTREVISTA | Cari McCay: "El racisme i els mateixos mecanismes de prejudici que ens trobem a la societat, els trobem també a la cultura LGTBI"

L'ENTREVISTA | Cari McCay: "El racisme i els mateixos mecanismes de prejudici que ens trobem a la societat, els trobem també a la cultura LGTBI"

Conversem amb Cari McCay per seguir reflexionant al voltant dels temes que va tractar al taller ‘Eines i estratègies per a treballar des d’una mirada interseccional el racisme i la LGTBIfòbia en context de diversitat sexual i de gènere’.

Cari McCay és treballadora social i mediadora familiar d'origen guineà i afroamericana, nascuda a Madrid, vivint a Barcelona. Activista antiracista. Inicialment, va centralitzar el seu activisme en el context de l’adopció transracial, treballant amb familiars i professionals de l’adopció en la construcció d'una identitat positiva dels menors adoptats i donant eines per combatre el racisme.

El passat 27 de juny, vas participar a la segona sessió del cicle ‘Mirades crítiques’, promogut per part del grup de formació de la Xarxa BCN Antirumors. Què en destacaries?

Em va agradar molt que em convidessin, ja que va ser una experiència molt positiva. El considero un projecte molt interessant i crec que cal continuar amb aquest tipus d’iniciatives perquè són una bona manera de poder conèixer, intercanviar i compartir coneixements entre professionals de diferents perfils.

Al taller vas plantejar una sèrie de preguntes per reflexionar sobre el privilegi blanc. Per què trobes la necessitat de parlar de privilegi blanc quan es parla de diversitat sexual i de gènere?

Crec que cal parlar de privilegi blanc en tots els àmbits, perquè la persona no blanca, malgrat haver nascut aquí, sempre estarà dos o tres esglaons per sota de la persona blanca, sigui dona, dona trans, lesbiana…

El posicionament de la persona blanca i la seva mirada ha de ser d’igualtat. Cal poder reconèixer que parteixes d’una posició de privilegi, que fa que la vida sigui més fàcil per a tu. Amb això no vull dir que la persona blanca tingui la vida solucionada i que sigui fàcil.

A l’inici del taller, vaig llençar algunes preguntes, una de les quals va ser: “En quin moment de la teva vida et vas adonar que eres una persona blanca?” i “Com et va fer sentir?”. Les persones blanques queden descol·locades. Moltes persones m’han dit que mai s’ho havien plantejat. En canvi, li preguntes a una persona no blanca que visqui en una societat majoritàriament blanca, i de seguida et poden dir moltes coses, poden posar mil exemples i exposar situacions que els hi passen diàriament. Jo com a dona negre que s’identifica com a dissident sexual, puc explicar moltes situacions. La suma d’eixos fa que la mirada que rebo per part de la persona blanca sigui agressiva. Als espais tancats, com el transport públic, em passa moltíssim.

Com interactuen la raça, el sexe i el gènere en la vida de les persones LGTBI?

Les persones LGTBI no estem excloses de la resta de la societat. El racisme i els mateixos mecanismes de prejudici que ens trobem a la societat, els trobem també a la cultura LGTBI, en la historia, a les xarxes socials, a les relacions sexuals, amoroses… es creen unes dinàmiques de poder. No hi ha una diferencia. Lo queer no treu la part racista.

Veiem qui són les persones referents en el món LGTBI. Majoritàriament són homes, per descomptat. A més, la mirada de la bellesa, del que és atractiu, és sempre blanc, masculí majoritàriament, de classe mitjana, jove, etc. És a dir, es continuen reproduint els mateixos mecanismes de dominació. La dona negra lesbiana, trans… és completament invisible, no existeix i no és atractiva.

A Catalunya i, concretament a Barcelona, les persones LGTBI no blanques ens movem i interactuem entre nosaltres. Estem molt ficades dins del món de l’antiracisme més que del dels drets LGTBI. En teoria, em tocaria defensar els drets LGTBI, però jo defenso els drets de ser reconeguda com a dona negra. La meva prioritat és aquesta. Ser reconeguda com a persona.

Hi ha un tipus de persones LGTBI validades per la societat? Hi ha espais LGTBI dominats per certes persones?

Els espais LGTBI estan dominats per certes persones, majoritàriament per homes blancs. Si volem fer feina i volem canviar les coses, hem de canviar qui està als llocs estratègics, perquè sinó caiem en les mateixes dinàmiques. Ens hem de retroalimentar del que ve de nou. Dels perfils que representen a la ciutat. Crec que hi hauria d’haver estratègies per poder contractar persones que representin la diversitat. S’ha de fer un esforç. No hi ha excuses. El món LGTBI necessita una representació diversa i real.

Al gener es va inaugurar el nou Centre LGTBI de Barcelona. Hi has estat? Què et sembla?

El dia que em vaig apropar hi havia una exposició oberta al públic, per tant, portes obertes per qualsevol que volgués entrar i veure l’exposició. Però en el moment en què vaig entrar, dues persones em van interpel·lar. Totes dues se’m van dirigir en castellà -abans que jo obrís la boca- per preguntar-me què volia. No em vaig sentir acollida, però no em va sobtar perquè són situacions que em passen molt sovint.

Tornant al que deia abans, el Centre LGTBI és un reflex de les persones que mouen els fils. El perfil del centre és majoritàriament blanc i la seva ubicació és molt simbòlica. Està situat en un barri molt modern i no és accessible per a tothom. Personalment, buit de contingut nou. No hi ha portes obertes per a tothom, hi ha portes obertes pels de sempre. Fins i tot, les persones que hi treballen no representen la diversitat del que és Barcelona ara. Fa uns anys sí que Barcelona era una ciutat molt blanca, però ja fa anys que som moltes les persones no blanques, que tenim molt a dir, però se’ns tanquen portes o s’obren a mitges, quan interessa.

No és un programa que representi la diversitat, que pugui donar veu i obrir portes a les persones dissidents sexuals no blanques. I si jo, que sóc d’aquí, que parlo el mateix idioma no em vaig sentir benvinguda, penso que altres persones es poden sentir encara més excloses. Per a mi, no és un lloc d’acollida.

Com és ser persona no blanca LGTBI a Barcelona?

Ser persona LGTBI a Barcelona és ser persona no blanca a Barcelona. Sí que és veritat que li afegeixes el plus LGTBI i encara ho tens més complicat. És un dia a dia de confrontació amb situacions racistes, latents en comentaris, mirades… Jo sóc treballadora social i m’he de coordinar amb altres professionals i si la persona amb qui m’he estat comunicant per telèfon encara no em coneix, se sorprèn en veure’m.

En el món LGTBI+ te n’adones que la mirada del que és atractiu o sexualment desitjable, continua sent blanc. La persona negra és amb la que pots tenir sexe, però res més. Hi ha un exotisme que existeix cap a la persona no blanca, que continua sent representada com un ésser sexualment actiu sempre disposat.

Amb tot el que comentes, és possible no ser activista?

Personalment, penso que tots hauríem de ser activistes. Siguis negre, no blanc o blanc. Perquè els eixos d’opressió ens toquen a tots. Jo com a dona negre pateixo unes opressions, però també comparteixo lluites amb la dona blanca. Crec molt en les aliances i en la lluita conjunta. Quan ens trobem en el camí de les diverses interseccions de les opressions amb altres persones, tindrem lluites comunes. Si tots fóssim activistes tindríem un món millor? Jo crec que sí, no és una utopia.

En alguns tallers o sessions que he fet, hi ha gent que considera que no tenen per què ser activistes. Vivim en una societat en la que a la persona a qui no li afecta segons quines coses, pensa que aquestes coses ja no existeixen. Tot i que la persona a la que li està afectant t’ho digui. Penso que jo no puc viure sense ser activista. Sí que és cert que no tota la meva vida he estat activista. Ser activista és dur; enfrontar-te, confrontar i fer coses que no són agradables amb un resultat final o no. Però si ningú ho fa són coses que quedaran per fer.

Quines estratègies ens poden servir per identificar i treballar alhora els estereotips, els prejudicis, el racisme i la LGTBIfòbia?

La primera, i que és clau per a mi, és incloure en el procés de pensament i de reflexió, a les persones a les que directament els hi afecta la problemàtica. Penso que el Centre LGTBI i el món de l’associacionisme ha de tenir més persones no blanques que puguin parlar des de la veu del professional però també des de l’experiència de la persona que pateix el dia a dia.

Tornant a la sessió de ‘Mirades crítiques’ al centre LGTBI, vaig veure que hi havia professionals molt potents, però també moltes persones que continuen en el seu món blanc. És a dir, persones que inconscient o conscientment interactuen amb persones no blanques però des d’una situació de poder, no d’igualtat. Partint d’aquí és complicat poder arribar a tenir un pensament crític.

Crec que els professionals haurien de tenir molts més espais per poder intercanviar experiències, per coneixe’ns. A més, aquests espais s’haurien de desenvolupar a tots els nivells. Per exemple, a nivell educatiu, he treballat el racisme a les escoles, abordant la problemàtica dels alumnes i dels conflictes que sorgeixen, però poques vegades parlem de la mirada racista del professorat o de l’educació. Hem de començar a veure’ns com a subjectes actius que, conscient o inconscientment, exercim aquest racisme perquè l’hem mamat des de la nostra infància.

Per a mi, i a diferència de les persones que treballen de manera remunerada en l’àmbit de l’antiracisme, és una lluita de supervivència perquè és el meu dia a dia. La meva lluita no és de 9 h a 17 h, és de viure-la i de creure-se-la. Crec que hauríem de ser activistes al 100%, no en horari laboral.

Stonewall va ser una revolta iniciada per treballadores sexuals, trans, migrades i pobres. En el taller vas mencionar que moltes de les persones LGTBI no en coneixen l’origen. Creus que s’ha blanquejat la història LGTBI?

Jo he viscut a Londres molts anys, i fins que no m’hi vaig instal·lar, no vaig ser conscient que la revolta de Stonewall va començar per dues dones trans no blanques, Marsha P. Johnson i Sylvia Rivera, treballadores sexuals i una d’elles migrada. La historia s’ha blanquejat completament. El món, la cultura LGTBI és blanc. És el que veiem ara a la televisió. Qui són les persones LGTBI que estan fora de l’armari? Són persones que estan heteronormalitzades i dins dels patrons heteronormatius. Les dones són femenines i atractives tan per a homes com per a dones. Però tot el que està fora d’això és lleig, no interessa i continua sent invisible. Per descomptat, les persones LGTBI no blanques no hi som.

Jo treballo amb persones dissidents sexuals que demanen asil o refugi i les persones LGTBI blanques no tenen ni idea del que aquestes persones pateixen no només al seu país d’origen, sinó quan arriben aquí. Però aquesta és una lluita que no interessa a ningú, perquè el sistema racista que tenim, amb la seva llei d’estrangeria, invisibilitza moltes persones. I a sobre hi ha persones LGTBI que, per tal de sobreviure i no patir encara més, s’invisilibilitzen a elles mateixes.

El producte LGTBI que interessa és l’alegria, la imatge de festa constant. Ja no hi ha lluita, sembla que alguns pensen que el que volíem era casar-nos i ja està. Com si no tinguéssim res més a reivindicar. Tenim moltes causes per les que lluitar, però un altre cop el sistema blanc s’ha menjat la lluita. Penso que s’ha de reivindicar molt el que van fer aquestes dues dones. Per les persones no blanques LGTBI o no, són un orgull, són part de la nostra història. I nosaltres l’hem de mantenir viva. Anem perdent la història i el significat de les coses. Queda la part superficial de la festa.

Hem de tornar a crear aquesta consciència. Si ens podem casar, per exemple, és perquè hi ha hagut persones que han donat la cara, que han anat a presó i actualment al món moltes persones no poden viure el seu amor de manera lliure.

Creus que el fet de que la gent no conegui noms o referents d’activistes LGTBI no blancs forma part d’aquesta dinàmica?

Crec que forma part del que és l’ensenyança. Donem per vàlid, lo blanc. Quan parlem d’història o de cultures, majoritàriament parlem de les cultures eurocèntriques blanques. La persona blanca es retroalimenta de si mateixa, és a dir, del que han fet els altres que són com ella, imposant la mirada colonialista. Per exemple, tot això ho he hagut d’aprendre.

Jo sóc adoptada per una família blanca, per tant els meus inputs d’infància, han estat sempre molt blancs, de classe mitjana, que no tenien pràcticament res veure amb la meva realitat d’adulta. Vaig prendre consciència de que hi ha moltes coses que han fet altres persones i no m’haig de quedar amb el que em diuen. Hem de tenir aquesta inquietud de veure una mica més enllà, de conèixer altres mirades, aprendre d’altres persones. Ara és molt més fàcil.

Hi ha moltes associacions llatinoamericanes, afroamericanes, africanes que estan fent moltes coses dins del món LGTBI i que són completament desconegudes i que ens obren els ulls per conèixer, per reconèixer, per respectar, per saber que hi ha altres maneres de fer. La mirada colonialista, de prejudici que es manté a tots els nivells és la que perpetua que no siguin conegudes ni reconegudes altres maneres de ser, de viure.

Tot i que hem creat una societat en la que som capaços de conviure, a la pràctica ni convivim ni compartim. Barcelona s’està convertint en una ciutat de barris, però al final tothom comparteix amb els seus. Poques vegades veus persones de diferents perfils ètnics o racials socialitzant-se. Per a mi és la clau per veure realment com es fan les coses.

Què recomanaries per treballar aquests temes?

Caldria implementar polítiques antiracistes reals. Que les persones no blanques puguem estar en llocs polítics i estratègics per poder tenir influència en la redacció, elaboració i implementació de les lleis. Passar a ser subjectes polítics i públics. Cal que hi hagi polítiques públiques contra el racisme en tots els àmbits i que siguin continuades en el temps. Crec que l’administració té un deure i un dret.

Més informació:

Podeu consultar els materials d’aquesta sessió en aquest enllaç i al canal d’ivoox del cicle.

Comparteix aquest contingut