Inici / Noticia / L'ENTREVISTA | Julieta Lara: "Venim de contextos molt fèrtils, però ens morim de gana i ens veiem impulsades a migrar"

L'ENTREVISTA | Julieta Lara: "Venim de contextos molt fèrtils, però ens morim de gana i ens veiem impulsades a migrar"

#AlimentacióSostenibleBCN.

Julieta Lara és artista visual, d’origen guatemalenc, mare i diversa funcional. L’origen i el context del qual ve són les llavors que li impulsen a parlar de la sobirania alimentària i del que representa l’extractivisme, tant des de la colònia com fins a la neocolònia. Amb ella conversem sobre alimentació en el marc de les dues activitats de l’Espai Avinyó en les quals va participar.

El passat mes d’octubre vas participar en l’activitat sobre alimentació sostenible al voltant del documental El cost de la fruita, organitzat per l’Espai Avinyó. Termes com “alimentació sostenible” o “sobirania alimentària”, van aparèixer al llarg de la sessió. Quin és el teu plantejament o els debats/reflexions que et porten a aquests conceptes?

Com a principi número u, es tracta de la corresponsabilitat que tenim com a comensals. Es tracta de ser més conscients del que la Terra ens dona en cada època de l’any, en cada temporada, perquè la mare naturalesa és ben sàvia, i ens dona les vitamines i els aliments que necessitem per estar bé en cada època. Per tant, menjar de temporada i el més proper que es pugui.

La sobirania alimentària hauria de trencar amb moltes d’aquestes lògiques estètiques ridícules a les quals estan sotmesos els agricultors locals. Hauríem de muntar obradors en els quals treballem els excedents, sense que es tiri res. És realment dolorós que hi hagi gent morint-se de gana quan hi ha tones de menjar que van a les escombraries.

Encara que haurem de construir aquestes vies, perquè tot el que se suposa verd està dins d’un capitalisme verd al qual no totes tenim accés. De vegades no podem participar de les cooperatives d’alimentació perquè no podem pagar els preus. Com podem anar trencant aquesta lògica? Per construir una sobirania alimentària haurem de trencar amb cadenes capitalistes i crear un acostament entre pagesos productors, persones que estem treballant en l’alimentació per veure com podem fer un reaprofitament fortuït de tot el que es fa.

Com a comensals, ser conscients, reeducar-nos a través de xerrades, de tallers, per saber com alimentar-nos tant per a la nostra salut com per al planeta. Si no ens sotmetem entre totes i creem un pla de sobirania alimentària ens veurem davant una crisi de fam, quan irònicament estem tirant tones de menjar.

Què han de complir els circuits de producció, distribució i consum de productes per ser considerats sota el segell “Alimentació sostenible”?

Per començar, hauria de parar l’espoli. Si no parem l’espoli en les comunitats, si no comencem a obrir els nostres ulls i a veure la corresponsabilitat que tenim com a consumidors, això no frenarà. Perquè aquí tinguem alvocat o xocolata, o subproductes amb oli de palma, hi ha molta gent que està sent assassinada.

En segon lloc, haurien d’haver-hi polítiques de reparació amb la terra i amb les comunitats ancestrals que sempre han tingut cura dels seus recursos. Ningú sabrà millor que elles com tornar a sanar la terra i sanar-nos amb ella. El cos de la terra ha estat sent violentat perquè el capitalisme és un sistema de mort. Si no trenquem aquest sistema, si no creem quelcom diferent, és impossible que les coses canviïn.

En tercer lloc, proposaria que quedi més clar qui està sembrant el que ens estem menjant, on ho està sembrant i conreant i sota quines condicions laborals. Quin impacte està tenint en el context en el qual se sembra i es cull? Perquè encara que el teu menjar està sembrat per persones adultes, ben pagades, si s’està arrasant amb la selva verge això no és sostenible. Igual que tampoc és sostenible generar CO2, quan els aliments hagin de viatjar des de la mal anomenada Guatemala (Iximulew per a nosaltres), cap a Argentina per rebre el segell “alimentació sostenible” i que després vinguin cap aquí.

I finalment, cal analitzar la sembra local i de temporada i preguntar-se: D’on venen aquests aliments? S’està produint monocultiu? Per exemple, si bé és cert que existeix l’alvocat local, és natural de Mèxic, de Centreamèrica i de part de Sud-amèrica. Allà tenim sis mesos de pluja, per tant, l’alvocat absorbeix tota aquesta aigua.

Quan la portem a contextos locals i veig que s’està sembrant a Andalusia, que per si mateix és una terra desertificada, en quines condicions s’està sembrant? S’està gastant una quantitat immensa d’aigua, alhora que s’està xuclant el subsol. És pa per avui i gana per a demà. És seguir amb aquest sistema de mort, és no pensar en un futur pròxim, és voler-ho consumir tot d’una vegada, perquè aquesta és la demanda, llavors no és lògic ni ecològic tampoc.

Com es pot influir de manera positiva en la sostenibilitat alimentària i les seves lògiques ecològiques sense perdre de vista la necessitat d’alternatives econòmiques que posin al centre la dignitat de les persones?

Avui dia hi ha una desertificació de joventut a la terra. Els avis pagesos es queixen que els seus fills estan abandonant la terra. Com trenquem amb aquestes lògiques i que els pagesos no vegin a les persones migrants com a migrants o com a força de treball, sinó com una possible força comuna? Creant moviments simbiòtics en els quals es barregin els sabers de les persones locals amb les cosmovisions de les persones migrants, en connotació amb trencar les lògiques del monocultiu.

Sento que les persones que hem migrat i que som resultat de l’espoli, tenim dret a conèixer la terra, a cuidar-la, a aprendre a alimentar-nos amb ella, a sanar-nos amb ella i aprendre a ritualitzar-la fins i tot amb els elements que tenim aquí.

‘El cost de la fruita’ és un documental que ens mostra el costat més amarg de la recol·lecció de fruita en el Baix Segre, amb grups de temporers migrants a la recerca de sostre i treball, però també una petita pagesia a la vora de la supervivència. Com són les condicions de treball per a les persones migrants? Quina és la realitat que s’amaga darrere de cada fruita, de cada verdura i hortalissa que està sobre les nostres taules?

Partint que venim de l’espoli, que ens toca migrar perquè sinó ens morim de gana en els nostres contextos, molts de nosaltres venim a conrear la terra aquí. Les condicions són dolentíssimes, viuen en condicions infrahumanes, en barraques, moltes vegades violentades i violades pel patró, mal pagades, passant fred, malvivint, mal alimentades.

Les nostres verdures venen regades moltes vegades amb llàgrimes de dolor i de frustració. Les maduixes venen regades per les llàgrimes de les nostres companyes marroquines, violentades, invisibilitzades, violades pels seus patrons. Existeixen massa paral·lelismes amb l’època colonial: els mateixos cossos violentats. Aquestes fruites i verdures estan, d’alguna manera, enverinades perquè estan sembrades amb molt sofriment.

Fins i tot en el consum local hem d’estar pendents de com s’estan fent les coses. Tractar de donar visibilitat perquè moltes vegades aquestes veus estan silenciades o si apareixen és a través d’una notícia sensacionalista i després desapareix. Hem de parlar-ho i qüestionar-ho constantment: Com s’està fent? Com està sent el vincle amb les persones? En què es tradueix en el que estem menjant?

Cal recuperar la cura cap a la terra i cap a les persones, tant en els nostres contextos com aquí. Fins que no fem tots aquests camins, no podem parlar d’alimentació sostenible. Si no es compleixen amb uns requisits de cura per a la Mare Terra i per a les persones que ho estan sembrant aquí, no s’està complint amb la sobirania alimentària. Ha d’haver-hi un canvi profund des del pensament fins a les accions.

Com funcionen les lògiques i continuïtats que estableix el fet que els cossos i vides de persones del sud global siguin expulsades/assassinades de les seves terres per empreses multinacionals espanyoles (el cas de Guatemala) i després acabin treballant en el camp espanyol i català (en condicions infrahumanes)?

Ens expulsa l’espoli en els nostres contextos. Som expulsades de la nostra terra, mortes de gana, i després ens toca jugar-nos la vida en el camí per arribar a un estat racista i patriarcal que ens violenta amb les lleis d’estrangeria. Per si mateix, migrar és un repte enorme. Moltes moren pel camí o acaben controlades per màfies que es fan propietàries de les seves vides.

Les nostres companyes són expulsades, assassinades en els nostres mateixos contextos quan tracten de defensar els recursos. Segueixen els braços colonials aquí i allà, traduïts en empreses, sobretot les mineres, que no viuen sense els nostres recursos. Ens veiem saquejades, assassinades, criminalitzades allà i després, doncs irònicament, seguim treballant aquí en contextos i en situacions que no són millors ni per als nostres cossos ni per al cos de la Mare Terra.

En el marc de la II Fira d’Economia Solidària Migrant i Diversa del 26 de juny, es va proposar un espai d’intercanvi d’experiències per reflexionar sobre els límits i reptes d’un sistema alimentari sostenible i just que tingui en compte les realitats, problemàtiques específiques i els esforços que es realitzen des de l’economia social i solidària, liderada per col·lectius de persones migrades i racialitzades de la ciutat. Com valores aquesta activitat?

Em va semblar una proposta molt interessant, perquè ja venia veient que dins de l’Agenda 2030 s’estava abordant la sobirania alimentària, i encara que em provoqui molta contradicció que estigui dins d’aquesta agenda, per a mi era com l’oportunitat fortuïta per tenir veu i poder parlar d’un tema que està bastant silenciat.

Vas participar amb el projecte La Ambulante Kantina Migrante. De què es tracta?

La Ambulante és un projecte d’autogestió, des d’on a través d’hamburgueses veganes de temporada, vaig adaptant les salses als ingredients locals per poder-los oferir a les meves companyes una abraçada d’enyorança de les àvies. Una abraçada càlida aquí i al mateix temps, que no tingui repercussió en les nostres comunitats perquè no generi contradicció. Finalment, vam col·lectivitzar el projecte com Kantina Migrante, juntament amb les companyes de la xarxa de cures antiracistes, una organització que es va muntar durant la pandèmia, per assegurar-se que totes les famílies migrants tinguéssim una capseta amb queviures.

Acabes de començar a treballar en la cuina del Casal de Barri la Prosperitat en el projecte Rudas resistencia alimentaria. De què es tracta? En quina mesura consideres que es pot aplicar una perspectiva crítica i sostenible al fet de treballar en la cuina d’un equipament comunitari de la perifèria de Barcelona?

Es tracta d’un espai de l’Ajuntament, la gestió del qual va sortir a concurs. El projecte va ser escrit per la companya Lina, de la xarxa de cures antiracistes, que va ser aprovat per l’Assemblea de aturats/des, per ser desenvolupat de manera col·lectiva amb companyes que van resistint des dels aliments. I contra tot pronòstic, ho guanyem.

Es tracta d’un projecte de resistència alimentària per poder parlar de l’espoli. Podem denunciar el que està succeint a través dels ingredients, i al mateix temps repercutir d’una manera positiva, directa en les nostres comunitats, sense especular. Ens retrobem amb els nostres sabers a través de la cuina. Per a nosaltres és una eina amb la qual reivindicar la nostra dignitat i poder tenir un treball digne d’acord amb els nostres ritmes i les nostres necessitats. Tracta de sobirania alimentària a grans trets, perquè sabem que no podem imposar a la gent com ha d’alimentar-se, però podem anar trobant petites esquerdes en les quals podem incidir positivament en la nostra comunitat.

Ens preguntem: Com podem crear una carta amb productes saludables i de temporada sense haver de passar pel filtre del capitalisme verd? Com podem generar propostes que siguin aptes per al barri? Com podem incidir beneficiosament en la nostra comunitat?

Creiem que la resistència no solament està darrere dels fogons, és també lúdica i educativa, anar desaprenent i aprenent totes juntes. Tenim tallers de receptes d’aprofitament, receptes de plats originaris nostres, però adaptats a ingredients d’aquí per aconseguir el sabor des d’aquí, sense necessitat d’estar implicant els nostres productes.

Per a nosaltres és molt important estar a Nou Barris, perquè la majoria som d’origen centreamericà o sud-americà i aquest projecte té sentit al barri, a la perifèria, envoltada de les nostres companyes migrants.

Estem enmig d’un sistema racista, capitalista, patriarcal, capacitista, adultocèntric i volem construir alguna cosa que vagi trencant amb tots aquests engranatges i aquestes lògiques. Som conscients que no serà bufar i fer ampolles, que és un constant assaig cap endavant i cap enrere. Sabem que no tenim totes les portes obertes, mai les hem tingut. No passa res, ja les anirem assaborint amb creativitat, amb amor i paciència.

Comparteix aquest contingut