Inici / Noticia / L'ENTREVISTA | Marc Ayza: "En els festivals que s'autoanomenen de música negra només hi participen grups blancs i l'únic negre és el del cartell"

L'ENTREVISTA | Marc Ayza: "En els festivals que s'autoanomenen de música negra només hi participen grups blancs i l'únic negre és el del cartell"

Conversem amb Marc Ayza per seguir reflexionant al voltant dels temes que va tractar el passat mes de setembre a l'activitat 'Barcelona en clau de Jazz', organitzada per l'Espai Avinyó i el Centre Cívic de la Sagrera "La Barraca".

Marc Ayza és music freelance, bandleader, compositor i docent nascut i resident a Barcelona. Amb més de 20 anys de carrera i tres discos sota la seva autoria Deejah (2004), Offering (2008) i Live at home (2012) ha tocat amb els millors músics de l’escena jazzística i ha voltat per tot el planeta. Centrat en els darrers temps en posar sobre la taula el debat del racisme a l’escena musical d’aquest país i a fer palesa la vinculació de moviments artístics amb moviments socials.

Al llarg de l’activitat Barcelona en clau de Jazz vam anar comprenent que la identitat musical del jazz és complexa de situar però el seu caràcter de resistència social, liderat per la població afroamericana, ha estat una característica fonamental al llarg de la seva història. Què significa per a tu el jazz?

Hi ha moltes paraules que per a mi defineixen el que és el jazz. El jazz representa l’aquí i l’ara. També significa la relació que s’estableix amb els altres músics. És aparcar l’ego, perquè si no s’aparca, no et deixa escoltar. Però sobretot per a mi és una música que significa llibertat. No només en el moment en què estic tocant, també pel que ha significat al llarg de la història. Ha sigut un estil que ha fet que el món sigui una mica millor.

Si tenim en compte el context, és una música que ha dignificat al poble afroamericà i que és una de les llavors de tot el que nosaltres escoltem o vivim. A nivell cultural, crec que la cultura afroamericana és la més imitada del món, ja sigui per com vestim, per com parlem… i crec que el jazz ha contribuït en això, encara que ara estigui una mica difuminat. Per a mi té un caràcter social, no només és la música en sí.

Un músic pot tocar molt bé perquè es coneix els acords, però crec que el més important és el fet de dir alguna cosa. Crec que  inclús des d’aquí Barcelona és important que els músics parlem i ens posicionen i que vulguem expressar alguna cosa amb la nostra música. No és només música que s’interpreta i ja està, jo vull dir coses amb la música. Una altra cosa és que la gent ho percebi o no.

Com entres en contacte amb aquest gènere musical?

És qüestió d’anar estirant del fil. Jo no vaig entrar en contacte amb Charlie Parker [saxofonista] fins que tenia 12 o 13 anys. Fins aleshores escoltava Michael Jackson, Prince, Stevie Wonder, els Beatles, els Rolling Stones… fins que començo a estirar del fil, investigo d’on venen certes cançons d’alguns d’aquests grups, i arribo al jazz i me n’adono que m’identifico amb aquesta música, per aquest punt de llibertat, precisament.

També entro en contacte amb el jazz pel fet social, per veure persones negres tocant i sent respectada. Al final, no deixava de ser una manera de buscar els meus referents, ja que no els tenia en l’entorn familiar, com també els buscava a través de la NBA, per exemple. Jo era molt fan, fins al punt que inclús moltes vegades associava bateries amb jugadors de la NBA; aquest toca com aquest juga.

Com i per què decideixes dedicar-te professionalment al jazz?

No ho vaig decidir realment, va anar venint. Quan vaig acabar l’institut jo volia ser músic però no tenia ningú a prop que fos músic. I jo pensava: es pot ser músic?. Em vaig tirar a la piscina. Vaig estudiar alguna cosa al Taller de Músics, després a l’Escola Luthier… però no era com ara, que hi ha quatre escoles superiors de música. Anava fent classes particulars però no hi havia ningú que em guiés. A nivell social, era més amenaçant que ara. Qui ara vol ser músic té més opcions, i com que no és tan amenaçant, hi ha menys filtre. Però al final sempre hi ha una selecció natural: si toques, toques. I punt.

Els primers segells discogràfics que van apostar per invertir en jazz, ho van fer sota certes condicions, afinant sons i adaptant-los a públics majoritàriament blancs i amb poder adquisitiu. Quin va ser l’impacte d’aquesta estratègia comercial?

Això ha sigut una tendència que ha passat tota la vida: amb el jazz, amb el rock, amb el blues o amb el reggae, per exemple. Per la societat americana, tot lo negre era una amenaça. I encara ho és.

Per tant, que el nen o nena estigui escoltant segons quin disc, és una amenaça. Per tant, s’acaba buscant el camí blanc. Un dels exemples és Elvis Presley, que tot i el seu talent indiscutible, va arribar tan lluny perquè era blanc. Amb el jazz passava el mateix. Una de les primeres bandes a gravar va ser Paul Whiteman & His Orchestra i s’autoerigia com a creador del jazz.

Per exemple, una de les coses que sempre escolto és, ‘Amb el jazz s’improvisa però saps qui era el primer improvisador? Bach’. I aquí és on veig el white pride i jo responc: m’estàs dient que Bach és el primer improvisador perquè és el que tu coneixes, perquè en l’època de Bach i anterior a ell hi hauria molta gent que potser ni coneixem.

El problema és la industria que vol vendre i vol que s’escolti un determinat tipus de música i que s’escolti a través d’una persona blanca, ja sigui a través d’Elvis, d’Eminem… Sempre hi ha hagut aquest punt d’intentar vendre al públic blanc. Amy Winehouse, per a mi és un exemple d’això. Si fos negra ni sabríeu que existeix, ni sabríeu que s’ha mort. Ho veig a la història, però també ho visc.

Quines conseqüències tant per al gènere del jazz com per als propis músics, va tenir i té aquest ‘blanquejament musical’?

Al final tothom el que vol és vendre i la música està molt segregada.  És per això, que els músics intenten fer cross over (un músic que passa del gueto musical a lo blanc). Per exemple, Amy Winehouse, la pots trobar a les llistes top ten de soul i, alguna altra cantant que també fa soul, però que és negra te la trobes només a les llistes de R&B, que és música per a negres. Això és real. Molts músics es queixen d’això. Nosaltres també volem estar a ‘Los 40 Principales’, per dir alguna cosa, no només als R&B Charts.

Els qui han pogut fer aquest salt han estat Michael Jackson, Prince, Whitney Houston i no estic segur si Beyonce. No són tants. A Catalunya, potser això no passa, però sí que ens trobem festivals que fan servir la nostra imatge i que utilitzen el terme Black Music. Quan un músic blanc diu que toca música negra, que està volent dir amb això? Està dient que toca soul, reggae, rock, blues, jazz, calipso…? Perquè per a mi, quasi tota la música moderna que escoltem ve d’Àfrica, a través del blues, del reggae… Per tant, potser hauríem de parlar de música blanca per parlar del subconjunt de músiques.

En l’actualitat, quina creus que és la tendència? Segueix estant present aquesta necessitat d’allunyar-se dels ritmes d’arrel negra? O bé, es pretenen recuperar els estils originals?

En realitat el que està passant ara ja passava als anys setanta, quan els músics de jazz vestien dashikis i portaven el cabell afro. Per exemple l’escena del hip hop i del jazz, ja no són dues coses diferents. Són dues escenes germanes. Hi ha molts projectes i músiques connectats socialment. Aquest estil de música no es basa només en tocar bé o no, un error en el que es cau sobretot a Europa. Crec que, en aquest sentit, el moment que viu el jazz és molt bo. Mira molt cap endavant. Tant als Estats Units, com a Europa, s’està mirant a l’Àfrica. Suposo que ja ho hem espoliat tot, i ara anem a espoliar, la música, la cultura…

Com s’està ensenyant el jazz a les escoles de música de Barcelona?

No sé com s’està ensenyant, perquè cada professor és un món, però el que sí que sé és com s’hauria d’aprendre. Crec que a les escoles no només s’ha d’ensenyar música, també s’ha d’ensenyar a pensar, a raonar… Per això, jo com a professor, a part d’ensenyar a tocar l’instrument, exposo la part social. Per exemple, sí ensenyo a tocar un tema de James Brown, explico que representava aquest tema en aquell moment. Perquè sovint, el que passa és que li traiem tota la rellevància a les coses i això per exemple, ho deia Frantz Fanon. No hi ha intenció d’ofendre, però precisament és aquesta falta d’intencions el que ofèn, i a mi m’ofèn.

Després de parlar sobre el caràcter social i identitari d’aquest fenomen musical, ens situem a Barcelona, un context en què el jazz és considerat com un gènere musical més aviat elitista. Creus que hi ha un interès en no mantenir-lo accessible a tothom?

Per una banda sí però per l’altre, el jazz està a l’abast de tothom. Per a mi el problema del jazz és que s’està convertint en la música que s’estudia. I no tothom es pot pagar una escola superior. L’estrat social que toca i estudia jazz a Barcelona acostuma a ser burgesia catalana o classe mitja/alta. En aquest sentit sí que podríem dir que és elitista. Però es pot anar a escoltar un concert de jazz per cinc euros.

Moltes vegades em pregunto si existeix el jazz obrer. Ara tot passa per les escoles, sobretot a Barcelona, on tenim quatre escoles superiors en una ciutat on no hi ha ni clubs on tocar! Sí que veig que hi ha molta gent que estudia jazz però que no els interessa específicament. Potser, fa anys, s’haurien apuntat al Conservatori del Bruc o del Liceu per estudiar partitures de Bach. Ara en comptes d’això, s’apunten al Taller de Músics o a l’ESMUC i estudien partitures de Charlie Parker. Però el perfil és exactament el mateix i jo crec que és això el que la gent veu com a elitista que és una música que al final s’està aburgesant.

És Barcelona una ciutat oberta, amb espai per a jazzistes de diversos estils i caràcters musicals?

No. Existeix un imaginari del que és el jazz i quan la música coincideix amb aquesta idea del que és el jazz acaba venent. Però no s’aprofundeix i crec que el jazz a Barcelona no és una música revolucionària. I no perquè no hi hagi músics, sinó perquè no deixen que ho sigui de revolucionària. Al final, com a músic només et queda entendre i saber en quin terreny jugues i, en aquest sentit, sé molt bé on sóc i sé qui em rodeja.

A mi m’agrada molt la música perquè sento que forma part de la meva comunitat, però quan vaig a veure un concert de jazz i em trobo a quatre músics, prudents, recent sortits d’una escola, tocant quasi per ells i entre el públic només hi veig cabells blancs, no m’hi sento identificat. Aquí no veuràs cap negre entre el públic. El públic és blanc. I està vist com a blanc. I el jazz està considerat com una escena de blancs. Això per a mi és molt depriment, perquè hauria de ser tot el contrari. A Barcelona és una música que no ens representa en aquest sentit. A nivell europeu, aquesta música sempre ha sigut com una espècie de colonització: ‘els portem per a nosaltres’. Això és nostre, no ens ho deixem prendre! I una de les meves lluites és reivindicar això.

Quins reptes i oportunitats presenta Barcelona en aquest sentit?

El repte en sí és poder posar la veu sobre la taula i poder dir les coses que vols dir amb la música, i que t’escoltin. Oportunitats… Per mi la veritat no masses. En el món, qui està mirant què passa jazzísticament a Barcelona? Un japonès si ve a Barcelona, serà per Gaudí o per altres coses, no crec que sigui pel jazz. Per això te’n vas a Nova York, a Londres o a París. Ningú està mirant què passa dins l’escena del jazz a Barcelona.

A mi m’interessa molt més tocar fora d’Espanya. Inclús trobo que ara a Madrid hi ha més diversitat que aquí. A Barcelona vas a una jam session i saps que el 90 per cent de músics que et trobaràs són estudiants d’escoles. Abans trobava que Madrid era més tradicionalista i sentia que Barcelona estava més desenvolupada en aquest sentit. Però ara no. Ara per a mi ha canviat totalment. Hi ha molts pocs llocs on tocar jazz a Barcelona.

Viure de la música, i en concret del jazz, requereix de certs “peatges”?

Jo he hagut de treballar en projectes, que per exemple, ara em faria vergonya dir-ho. Però alguna cosa hi vaig aprendre. Ficant-te en situacions on tu no estàs còmode també s’aprèn. Però crec que això li ha passat a qualsevol músic. Dins del meu estil, em considero bastant versàtil perquè mai m’he tancat a res i sempre intento aproximar-ho des del meu punt de vista. Aleshores, tampoc ho veig com un peatge. Ho veig com una part del camí. Per a mi el peatge és tenir la sensació, a vegades, que no estic entre la meva gent. Aquest és el peatge més gran que jo podria dir.

Fins a quin punt pot preservar-se l’estil individual del músic de jazz, en un panorama musical com el de Barcelona?

És difícil. Moltes vegades costa que no et castrin l’estil individual. He viscut situacions castrants però també les he vist amb altra gent. I això es fa, per exemple, per desvaloritzar el que un fa i, per desvaloritzar els seus referents.

Quan em vaig sentir més segur va ser quan vaig muntar la meva banda, quan vam començar a tocar la meva música com volia que sonés. I perquè a més va funcionar.

Va de desacreditar referents negres?

Coincideix que normalment si, són referents negres. Sempre es tira cap a lo blanc. Un guitarrista em comentava que havia fet l’audició a una escola i que havia anat amb els seus referents que eren BB King o Jimi Hendrix i li havien desvaloritzat. I jo li deia amb broma, “clar tiu, a qui se li acut dir als negres!” Passa inconscientment perquè si passés molt conscientment jo no podria veure ningú. Però això és real. Això ja ho vivia des que era petit amb la NBA, quan em deien que el millor jugador era el blanc (Larry Bird) quan n’hi havia de negres que eren molt millors. I érem nens.

En el fons on vivim? Això és Europa. És normal que el punt ‘d’escombrar cap a casa’ estigui a l’ADN. Veig relativament normal que, quan es tracta de referents, igual que jo buscava els que s’assemblessin a mi, els blancs fan el mateix. Això ho puc entendre.

El que no comparteixo és que es desacreditin els referents negres que a més, en el cas del jazz, són els seus creadors. Aquesta és la meva història dintre d’aquesta escena, de trobar-me sempre amb el white pride.

Crec que la “burjazzia”, com jo l’anomeno de vegades, només respecta els músics negres o bé quan estan morts, quan són molt vells, quan poden treure alguna cosa o quan comencen a tocar amb un músic blanc. Per exemple, el bateria Brian Blade se’l va començar a respectar quan va tocar amb la cantant Joni Mitchell. La frase ‘sona massa negre’ o ‘és un negre més’, se m’ha dit molts cops.

Quan em diuen: “Clar és que amb el teu color de pell, teniu el ritme a la sang!” I jo sempre dic: “Ja, però si et pregunto quins són els teus cinc bateries preferits, segur que em diràs cinc blancs”. I, efectivament, sempre és així. Per això, en molts sentits jo no em sento entre la meva gent. I no hi puc posar una distància.

I els que som d’aquí, que ho hem viscut des que hem nascut, per tant, no se’ns escapa ni una. Sabem que no hi ha una mala intenció, però justament, el que més m’emprenya és la falta d’intenció. El fet d’agafar coses i treure-li el significat. Per exemple, si jo veig un tribut a Nina Simone, que ve d’una o d’un cantant, tocant My baby just cares for me i li està traient tot el context, tot el que ella representava, penso, almenys informa’t, fes els deures en aquest sentit. Sigues part de la solució. No es pot agafar això i ja està. I això passa, i passa molt.

Per Barcelona, s’organitzen els autoanomenats Festivals de ‘música negra’. Què sona dins d’aquests festivals i qui són les bandes que hi estan convidades?

Quan es parla de música negra aquí, es parla sobretot de soul i funk. Els festivals que s’autoanomenen de música negra, normalment són festivals de soul i funk, on només hi participen grups blancs i l’únic negre és el del cartell.

Però i el jazz i el reggae i el hip hop, i el rhythm & blues i el rock & roll…? Tot això no és música negra? Crec que hauríem de parlar de música blanca, si volem especificar algun tipus de música. Un cop més se li treu tota la connotació. I amb això no m’hi sento còmode. En un festival de música negra, em van dir que no encaixava, perquè el que jo toco no és funk dels 60, ni un revival tipus Amy Winehouse, el que jo toco és una altra cosa, però en ,aquell context, l’únic negre era jo, i era el que no encaixava. Es creen situacions molt absurdes.

El que passa és que aquí, moltes vegades es fan coses, o es diuen coses, pensant que només arriba a un públic determinat. En cap moment es pensa en què això ho està veient algú com jo: un negre que hagi nascut aquí. Si algú de fora d’aquí ve a Barcelona i va a un festival de música negra i només hi veu gent blanca, al·lucina. El white club es troba en tertúlies a la tele o a la ràdio i, no hi ha una consciencia de pensar que algú com jo ho està veient o escoltant, i la vergonya que puc estar sentint. Amb la música passa una mica això. Per exemple, fa anys podien colar coses que ara ja no colen. Ara la comunitat afro mirem molt amb pinces tot el que està passant. I és esgotador.

Quin creus que és el futur del gran gènere de la interpretació? On estarà el jazz en unes dècades?

Molta gent diu que el jazz actualment està mort, perquè s’ha convertit en un gènere que només s’estudia a les escoles, i que, per tant, en un futur acabi sent un gènere únicament escolàstic. Sincerament, no sé on estarà el jazz en unes dècades, però bona música sempre n’hi haurà igual que sempre n’hi ha hagut.

Comparteix aquest contingut