Inici / Noticia / L’ENTREVISTA | New Voices New Futures: "El cinema i les imatges sustenten l'imaginari racista"

L’ENTREVISTA | New Voices New Futures: "El cinema i les imatges sustenten l'imaginari racista"

Conversem amb el col·lectiu afrodiaspòric i internacional d'artistes i professionals compromeses amb la creació audiovisual des d'una perspectiva multicultural i inclusiva.

El passat 17 de juny va tenir lloc la quarta sessió del cicle Mirades Crítiques, promogut pel grup de formació de la Xarxa BCN Antirumors. En aquesta ocasió, es va tractar d’un taller online, liderat pel col·lectiu New Voices New Futures, dedicat a analitzar com els imaginaris racistes es construeixen i es perpetuen a través de la imatge i les representacions visuals, sigui cinema, arts plàstiques, publicitat o altres mitjans.

Per tal d’aprofundir una mica més sobre el taller, conversem amb les integrants del col·lectiu New Voices New Futures.

Què ressaltaríeu del taller?

Creiem que l’interessant del taller és proposar un exercici propi de reflexió sobre la deconstrucció de l’imaginari racista. No hi ha un segell ni un checklist preexistent que garanteixi que una pel·lícula o un cartell no reprodueixi pràctiques racistes. Cada obra necessita d’un camí particular de qüestionaments en la seva realització.

Durant el taller vau explicar que les vivències, els traumes i l’imaginari cultural on hem crescut, ens impregna i condiciona la manera com processem les imatges que ens arriben. Per tant, els imaginaris racistes condicionen la nostra manera de mirar, ja que forma part de la nostra història i el nostre present. Com s’originen aquests imaginaris i com han anat permeant? Quins han sigut els principals originadors o llocs de poder on s’han propagat?

L’origen de l’imaginari racista té data i lloc de naixement oficials: 1550, Valladolid. Els debats de Valladolid són un esdeveniment conegut per als historiadors en el qual es va debatre si les formes de conquesta a Amèrica del sud per part dels colons espanyols eren correctes als ulls de Déu o no. D’una banda, Juan Ginés de Sepúlveda defensava que els indígenes eren com animals i per tant podien ser matats i esclavitzats.

I d’altra banda, Bartolomé de Las Casas, considerat avui el pare dels drets humans defensava, a mitges, als indígenes, dient que eren persones a ulls de Déu, però eren incultes, i per tant, necessitaven ser cristianitzats. El que no s’acostuma a dir sobre aquest esdeveniment és que, enfrontats a la qüestió de qui faria els treballs forçats o si els indígenes eren considerats persones en lloc d’animals, Bartolomé de Las Casas va tenir la idea de raptar africans per portar-los a Amèrica i esclavitzar-los, i va demanar permís al Vaticà per fer-ho, qui ho va ratificar.

Vist així, es pot entendre que el capitalisme està intrínsecament lligat al racisme i ha seguit desenvolupant-se mà a mà per mantenir-se. Si no hi hagués un suposat “tercer món” del que abusar, saquejar i empobrir, el món occidental no podria mantenir el nivell de vida que ostentem. El racisme ha estat un pla, una estratègia de mercat, que s’ha treballat a tots els nivells, permeat en tots els aspectes de la vida, i que segueix vigent ja no solament per costum ni per la quantitat d’anys que porta sent una narrativa universalitzada, sinó perquè segueix complint la seva funció, i som diàriament partícips d’aquesta.

Per què avui dia les mercaderies que venen del continent africà poden creuar fronteres fàcilment, però les persones d’aquest mateix continent moren en massa a les portes d’aquestes mateixes fronteres en la qual entren les matèries primeres dels seus països? Què permet que això sigui així i que als europeus els sembli normal? El racisme.

Què té a veure això amb el cinema o les imatges? Tot. Perquè el cinema i les imatges sustenten l’imaginari racista que permeten que tot això segueixi ocorrent.

El relat oficialista històric hegemònic està ple d’imaginaris racistes. Com els podem desarticular? 

La desarticulació ha de venir de diferents llocs. Cal impulsar pel·lícules que celebrin la diversitat en els seus protagonistes, els seus guions i el seu equip. Cal denunciar i rebutjar productes de marques que perpetuen campanyes publicitàries i pràctiques racistes. Cal qüestionar el discurs dels llibres didàctics que ensenyen història a l’escola. Per exemple, per què se sap tant sobre la Revolució Francesa i tan poc sobre la Revolució Haitiana?

Sovint les organitzacions, en principi sensibilitzades, en les seves campanyes acaben reproduint imaginaris que aboquen a l’exotització, la folclorització, el paternalisme, la infantilització… Quines estratègies, eines, mecanismes… els hi recomanaríeu perquè sensibilitzessin sense perpetuar aquests imaginaris racistes? Podeu ensenyar-nos exemples concrets?

La principal estratègia es: descentralitzar-se. No es pot pretendre fer aquest tipus de campanyes sense comptar amb les persones racialitzades. I no només “comptar” en pla ​”oh si, tu que pateixes racisme, dóna’m la teva opinió però ja està, perquè només m’interessa escoltar-te per aquesta campanya en concret però després, tots els altres aspectes de la teva vida o necessitats que puguis tenir no m’interessen”. ​No, així no és com ha de funcionar.

Les persones racialitzades hem d’estar en totes les etapes de la producció d’una campanya. Des dels processos inicials fins als últims. Davant i darrere de la càmera. Un imaginari és quelcom que està influenciat pel nostre estil de vida i per la càrrega de totes aquelles coses que aprenem de forma cultural, personal, etc. Si realment volem començar a trencar amb certs imaginaris, cal també, inserir en aquelles coses que influencien el nostre estil de vida. Fer-se preguntes: quines classes de persones componen el meu dia a dia?, per qui em preocupo?, hi ha persones negres, trans, gitanes… al meu voltant?. Trencar amb un imaginari és com trencar amb un estereotip. ​”Oh, jo pensava que això era així i resulta que no”.​ En això consisteix.

Per exemple, no pots pretendre entendre a les persones negres sense tenir persones negres al teu voltant. Presents, sempre. Sensibilitzar-se o tenir empatia amb certes discriminacions no evita que es perpetuïn certs imaginaris. Només amb un “t’entenc” no se soluciona. Per això dic, que la forma més efectiva és treure’s del centre. Deixar que les persones que pateixen certes coses ho expliquin. Passar el micròfon.

Com podem consumir / crear una imatge de manera crítica?

No passa res per no tenir una gran base analítica per consumir de manera crítica una imatge. Crec que més enllà d’una base academicista, l’important és fer-se preguntes de tota mena: Per què aquesta mida del pla? On va a parar la meva atenció? Tot el que hi ha al fons, què explica? La idea no és tenir moltes respostes, és tenir moltes preguntes. Això és una manera crítica de consumir.

A New Voices New Futures, quins projectes teniu actualment entre mans?

No parem quiets! Molts rodatges entre mans i altres projectes de caràcter personal. A més, recentment hem estat treballant per a poder estar dintre del catàleg antirumors del Programa BCN Interculturalitat i ja estem dintre!, així que us animem a participar-hi.

El cinema és una eina de transformació política. De quina manera el cinema que feu pot servir per combatre el racisme?

El racisme és una creença fundada fa uns 470 anys, la manera en la qual el cinema pot combatre-ho és desmuntant el racisme. D’una banda, mostrant el que realment és, com es mou i opera perquè siguem capaços de reconèixer-ho millor, denunciar-ho i desmantellar-ho. I d’altra banda cal crear les contranarratives, les històries explicades de la manera oposada, des d’altres perspectives, que permeten amb la major quantitat de treballs possibles, començar a desviar la nostra educació racista cap a una nova i oposada direcció. Per això es diu molt últimament que no és suficient amb no ser racista, cal ser antiracista.

Dins de la indústria del cinema (festivals, productores, la distribució, les plataformes…) hi ha espai per al cinema que feu o per al cinema que voldríeu veure? Quines possibilitats teniu d’entrar-hi?

Sí, hi ha espai. Però és un espai que necessita ser expandit i conquistat en tota la cadena de la indústria, principalment en els llocs creatius i de presa de decisions. No és suficient fer una pel·lícula amb la nostra narrativa si al final no passa la barrera dels programadors que seleccionen pel·lícules per als festivals; no és suficient fer un guió explicant les nostres històries a la nostra manera si qui tria projectes per al finançament en un determinat fons, no comparteix la nostra visió. No cal demanar permís a la indústria, cal ocupar-la.

Per acabar, ens podríeu recomanar autores, series o pel·lícules que us inspirin o que incentivin la creació d’altres marcs mentals?

Autores:

Obres:

  • The Uprising – Pravini Music – disponible al Youtube
  • Random Acts of Flyness – Terence Nance – en HBO
  • Disclosure – Laverne Cox – Netflix
  • Black Earth Rising – Hugo Blick – Netflix

Llibres:

  • La colonización de las imágenes. África en imágenes, de M Dolores Figares
  • Amnesia col·lectiva, de Koleka Putuma
  • Devuélvannos el oro, de Colectivo Ayllu
  • ¿Y tú porque eres Negro?, de Rubén Bermúdez

Pel·lícules:

  • Tongues Untied, de Marlon Riggs
  • The watermelon woman, de Cheryl Dunye
  • Pariah, de Dee Rees
  • Black is, black ain’t… de Marlon Riggs

Fotògrafes:

Comparteix aquest contingut