BCN Acció Intercultural

Pastora Filigrana és advocada especialitzada en Dret Laboral i Sindical, i experta en Dret d’Estrangeria. Màster en Drets Humans, Interculturalitat i Desenvolupament. Cooperativista. Activista per la defensa dels drets humans. Membre del Sindicat Andalús de Treballadors i Treballadores (SAT). Feminista i mestissa gitana. 

En el marc del Fòrum Global de la UNESCO contra el racisme i la discriminació, conversem amb Pastora sobre com enfrontar l’antigitanisme i altres formes de discriminació. També explorem el paper clau de les administracions en aquesta lluita. 

Segons l’Informe de l’Observatori de les Discriminacions, el racisme i la xenofòbia són els principals motors de la discriminació a Barcelona. Quines accions creus que s’haurien de prendre per abordar aquestes problemàtiques estructurals de manera efectiva? 

Crec que les mesures per abordar aquestes problemàtiques es divideixen en dues grans línies. D’una banda, hi ha la prevenció, que implica fomentar una consciència antiracista i antixenòfoba, especialment des de les institucions públiques. En aquest sentit, considero que l’educació pública és un dels principals tallafocs davant l’avenç del racisme i la discriminació. Les escoles tenen un paper fonamental en la prevenció de la proliferació del racisme, a través d’una educació basada en una perspectiva universalista i amb un enfocament en els drets humans. 

D’altra banda, hi ha la reparació. Com a advocada, penso que les institucions públiques han de facilitar la denúncia de delictes d’odi i actes de discriminació que pateixen les persones racialitzades. És fonamental que es coneguin els protocols existents, que s’activin quan sigui necessari i que es prenguin mesures concretes davant situacions discriminatòries. Això reduiria significativament la impunitat de molts actes de discriminació racial i contribuiria a frenar-ne la proliferació. 

En el cas concret de l’antigitanisme, quines mesures consideres més rellevants? 

En aquest àmbit, les mesures de prevenció i reparació serien les mateixes que les esmentades anteriorment. Tot i això, m’agradaria destacar una reivindicació clau del moviment associatiu gitano: la inclusió de la història i la cultura del poble gitano en el currículum escolar. Crec que aquest seria un avenç molt important, ja que el que no es coneix és més fàcil que es converteixi en objecte d’estereotips o menyspreu. Per tant, incorporar el coneixement de la història i la cultura del poble gitano a les aules i als llibres de text seria un gran pas endavant. 

Quina implicació haurien de tenir les administracions públiques per abordar el racisme i la xenofòbia? 

Crec que l’enfocament que han d’adoptar les administracions públiques respecte al racisme és entendre que no es tracta d’un error del sistema, sinó que és el sistema mateix. No estem parlant únicament de corregir actituds individuals. Per exemple, no és només el fet que a algú no li agradi tenir un veí nigerià o una veïna gitana. El racisme és un sistema integral i institucional que es reprodueix diàriament a través de decisions culturals, polítiques, socials i econòmiques. No és únicament una qüestió individual. 

Des d’aquesta perspectiva estructural, crec que les polítiques d’intervenció contra el racisme que implementin les administracions públiques serien molt més encertades i efectives. Cal abordar el problema des de l’arrel, entenent que el racisme està profundament arrelat a les institucions i que requereix un enfocament integral per desmantellar-lo. 

Podries explicar el concepte de Sistema-Món i com afecta el poble gitano i altres comunitats marginalitzades? 

Tot i que aquesta teoria ha estat desenvolupada principalment per Immanuel Wallerstein, jo buscava un concepte que permetés complexitzar la situació més enllà d’un model econòmic. No estem parlant únicament d’un model neoliberal com a sistema econòmic, sinó d’un sistema civilitzatori molt més ampli. En aquest sistema, la colonització —entesa com la jerarquització de les humanitats segons la raça i el lloc que s’habita— és fonamental per comprendre l’enfocament econòmic que perpetua un repartiment desigual de la riquesa. 

Amb això volia assenyalar que el Sistema-Món no és només un model econòmic; és un sistema integral que combina dimensions econòmiques, polítiques, culturals i socials per sostenir aquesta desigualtat estructural. 

El concepte de Sistema-Món afecta de manera singular les dones gitanes? 

Crec que afecta les dones en general, perquè un dels criteris que utilitza aquest Sistema-Món per perpetuar el repartiment desigual de la riquesa i el treball és el gènere. Les dones, en comparació amb els homes, s’enfronten a més obstacles per accedir a una vida en igualtat de condicions. 

Per tant, considero que aquest concepte de Sistema-Món, almenys en el sentit en què jo l’empro, intenta integrar no només el capitalisme o el neoliberalisme en aquesta fase actual del capital, sinó també altres dimensions d’opressió com la colonització, el patriarcat i el racisme. 

Com integres el feminisme en la lluita anticapitalista des de la perspectiva del poble gitano?

Et respondré des d’una perspectiva general, no limitada exclusivament al poble gitano. Com esmentava abans, el capitalisme no pot existir sense el patriarcat. Perquè el capitalisme funcioni, necessita cossos més barats i explotables, cosa que requereix jerarquitzar les humanitats. El gènere, com explicava a la pregunta anterior, és un dels criteris que estructura la desigual distribució de la riquesa i el treball al món.

Posar les dones en una situació de desavantatge permet que moltes d’elles, especialment aquelles travessades per la colonialitat o la racialització —és a dir, dones que no són blanques o que no habiten a Europa—, facin gran part del treball i la producció de riquesa de manera gratuïta o per salaris extremament baixos.

El capitalisme, per tant, necessita el patriarcat per generar cossos barats que s’encarreguin dels treballs més precaris i menys valorats. Això inclou el treball al camp, les cures —que sovint es realitzen de manera gratuïta o en condicions molt precàries— i la producció tèxtil a fàbriques. Aquests rols recauen especialment en les dones més pobres, que sostenen aquest sistema amb el seu esforç, mentre reben una retribució mínima o nul·la.

Quin paper juga l’ecofeminisme en la lluita del poble gitano i com es relaciona amb els desafiaments ambientals actuals?

Parlo de l’ecofeminisme des de l’enfocament que li dona Yayo Herrero, que planteja que s’oposa a l’individualisme predominant. Segons aquesta perspectiva, cap ésser humà és completament independent; la interdependència i l’ajuda mútua són fonamentals per sostenir la vida. Aquest és un dels principis essencials de l’ecofeminisme.

En aquest sentit, el que exposo en la meva anàlisi és com el poble gitano ha practicat històricament l’ajuda mútua, el sosteniment dels grups amplis i la interdependència com a estratègies per sostenir la vida i reproduir la seva cultura, en un context de persecució i col·lapse constant durant segles. Aquesta capacitat de les comunitats gitanes per donar-se suport mutuament ha estat una eina de resistència davant la persecució.

Podries donar exemples concrets de mutualisme de base i autogestió del conflicte en el poble gitano? Com poden aquests models inspirar altres comunitats?

El poble gitano ha sobreviscut a gairebé 600 anys de persecució, amb intents d’etnocidi i genocidi basats en la seva condició ètnica-racial, gràcies a la implementació de múltiples estratègies de resistència i autogestió. Per exemple, han desenvolupat models d’autogestió econòmica per evitar quedar atrapats en els sectors laborals que se’ls imposaven, com el treball a les mines o al camp. En lloc d’acceptar aquest destí, van buscar formes pròpies de sosteniment, com la producció artesanal, la compra i venda de béns i la producció artística. Aquestes activitats els van permetre escapar d’un sistema i unes lleis que els volien relegar al treball servil a les terres dels senyors.

A més, aquesta resistència econòmica va ser possible gràcies a la construcció i manteniment de xarxes àmplies de solidaritat i cooperació, cosa que està molt relacionada amb conceptes com l’ecodependència o el mutualisme. Aquestes xarxes han sostingut la vida als marges durant segles, permetent al poble gitano resistir col·lectivament.

Com a activista pels drets humans, quins són els principals reptes que afrontes en el teu treball diari?

El meu treball se centra principalment en la defensa del dret a la igualtat de tracte i la no-discriminació, especialment pel que fa a la discriminació racial. Estic molt compromesa amb aquest dret fonamental perquè crec que el dret a la igualtat de tracte és una condició essencial perquè qualsevol altre dret fonamental pugui ser garantit.

Crec que qualsevol persona defensora dels drets humans en aquest moment s’enfronta a un xoc frontal entre el neoliberalisme i la universalitat dels drets humans. L’organització econòmica i social del món cada cop deixa més clar que els drets fonamentals, la vida digna, no estan garantits per a totes les persones. A més, cada cop més capes de la població són excloses d’una vida digna i, per tant, de l’exercici dels drets fonamentals més bàsics. Aquest és el principal debat.

És evident que el neoliberalisme i els drets fonamentals no són compatibles, i això es posa de manifest cada dia. Si realment volem garantir la universalitat dels drets humans per a totes les persones, independentment del seu gènere, raça o lloc de naixement, necessitem reinventar un nou model de distribució de la riquesa i el treball que no estigui basat en el neoliberalisme.

En la teva experiència com a cooperativista, com poden les cooperatives servir com a model per al poble gitano i altres comunitats marginalitzades?

Crec que, per entendre el valor de les cooperatives, hauríem de mirar el model que ha utilitzat el poble gitano, com esmentava anteriorment. El poble gitano i altres comunitats marginalitzades han sostingut la vida en situacions de col·lapse i persecució. Quan no hi havia un Estat que protegís, ni un poder de consum que t’ajudés a comprar el que necessitaves, l’única forma de sobreviure als marges era la cooperació. No era una qüestió ideològica, sinó una necessitat absoluta, perquè no hi havia una altra opció.

Un exemple clar d’això el vam veure recentment amb la tragèdia de la DANA al País Valencià. Quan l’Estat desapareixia, quan no hi havia soldats, bombers ni ajuda externa, els diners que tenies al banc no servien per a res. No podies comprar el que necessitaves, ni contractar els serveis necessaris. En situacions com aquesta, el que quedava era la cooperació: l’ajuda mútua entre veïnes i veïns.

Les comunitats que sempre han viscut sota l’efecte de col·lapses i exclusió han desenvolupat moltes formes de cooperació que són un veritable exemple per a la societat majoritària.

Quin és el paper del Sindicat Andalús de Treballadors i Treballadores (SAT) en la defensa dels drets dels sectors laborals més precaritzats i quins èxits has vist en el teu temps com a membre?

El Sindicat Andalús de Treballadors i Treballadores (SAT) té les seves arrels en l’experiència del Sindicat d’Obrers del Camp, que va lluitar històricament pels drets de les persones jornaleres. Quan el SAT es va expandir cap a les ciutats, va mantenir aquesta mateixa essència de lluita, especialment en els sectors més precaritzats. Un exemple clar d’això a Andalusia és el sector de l’hostaleria, on el sindicat continua exercint un paper fonamental en la defensa dels drets laborals.

Pel que fa a la lluita pels drets del poble gitano, avui dia està sent liderada, principalment, pel moviment associatiu gitano. El més destacable és que aquest moviment està sent especialment liderat per dones. Les associacions de dones gitanes tenen actualment un pes institucional i públic molt important en la defensa dels drets del poble gitano.