BCN Acció Intercultural

El passat 31 de març, vas participar en la segona sessió del cicle ‘Memòries migrants’ en el Poblenou, emmarcat en el 8 de març, Dia Internacional de les Dones Treballadores, i el 21 de març, Dia Internacional contra la discriminació racial. En aquest acte vas explicar que cal “descolonitzar el treball de la llar”. Per a les persones que no van assistir, podries explicar què significa?

Partim del context de la colonització, de la invasió dels països del Nord global cap al Sud global, de l’esclavisme, de les migracions, de la imposició de sistemes basats en violències, de l’eliminació dels drets, de les històries, de les cultures, de les identitats… Un context en el qual el colonitzador instaura un sistema en el qual el colonitzat ha d’emmotllar-se perquè és un ésser inferior.

Per tant, aquesta idea, aquest sentiment, s’ha estat gestant i reproduint per molts anys, no solament a nivell cultural, històric, sinó d’una forma molt violenta, des del sistema capitalista. Quants beneficis puc obtenir de tu, considerant-te un ser inferior?

En el context actual, existeix una migració de dones del Sud global cap al Nord global, buscant desesperadament millors condicions de vida. Aquestes dones vénen amb un procés molt complicat de ciutadania, ja que per la llei d’estrangeria, no tenen cap mena de dret i es veuen obligades a treballar en les condicions més precàries, més violentes i veient-se sempre des d’una perspectiva de servitud. Les famílies europees per les quals treballen senten que els estan fent un favor pel fet de donar-los treball i els paguen uns sous molt inferiors, excusant-se en la idea que als nostres països d’origen cobraríem menys.

Per tant, lamentablement, es continua reproduint la idea que som inferiors i que hem d’estar agraïdes per tenir una oportunitat de treballar, encara que sigui en condicions infrahumanes i mínimes de drets. És per això que nosaltres diem que el treball de la llar i de les cures ha de “descolonitzar-se”, s’ha d’arrencar de la perspectiva “jo sóc superior i t’imposo el que jo crec que és just per a tu”.

El treball de la llar i les cures és un treball realitzat, majoritàriament per dones migrades, un encreuament entre “raça” i gènere, que fa que moltes treballadores de la llar estiguin en un no lloc, a nivell de representació, sense espais on poder parlar, i amb una falta de representativitat als espais de presa de decisions. Com es podria revertir aquesta situació?

S’hauria de donar espai i drets de veu a les dones que estem treballant en el sector. Lamentablement, l’activisme polític, social, laboral, de la classe obrera, està cada vegada més institucionalitzat. Les organitzacions de lluita ja no són organitzacions de base, que s’organitzen amb un interès comú, sinó que veiem a institucions representant a persones i col·lectius vulnerabilitzats, a persones treballadores en situacions de precarietat. Des del Colectivo Micaela, considerem que l’autoorganització ha de basar-se en el fet que parlem les que estem treballant en el sector, les que patim aquest sofriment.

Si fas un sondeig molt ràpid entre les diferents associacions autodenominades de treballadores de la llar, tant a Catalunya com a l’Estat espanyol, t’adonaràs que moltes no estan dirigides per treballadores de llar i ni tan sols opinen les treballadores de llar.

Per tant, crec que és necessari que una lluita es torni coherent i honesta quan es manifesta, i que es posin per davant les persones que estan travessant aquest problema.

En l’acte de ‘Memòries Migrants’ vas parlar de la capitalització del sistema de cures. El Nord global i el sistema capitalista basen la seva riquesa en una economia extractivista. Empreses com Telefònica, implementen un model “desenvolupista” als països del Sud global, basat en l’extracció dels recursos. Aquest context d’empobriment, violència, i espoli històric i sistèmic del Sud global, evoca a les dones a migrar als països del Nord global per treballar en el sector de les cures. Podries explicar-nos una mica més? De quina forma l’espoli del Nord global i la capitalització del sistema de cures tenen arrels històriques?

Partim d’un sistema capitalista, que històricament, basa les seves riqueses a aprofitar i extreure sobre la base del propi benefici. Les invasions als països i a les terres espoliades brutalment tots aquests anys, ha deixat a moltes cultures i pobles submergits en un desemparament, sense recursos que els permeti sobreviure dignament. També veiem a les noves generacions explotades per part d’empreses del Nord global, amb sous irrisoris i menyspreats. Llavors, què fan per sobreviure? Escapar i buscar altres opcions dignes de treball.

Mentre les empreses europees, les transnacionals del Nord global, continuïn instaurades als nostres països, no podrem trobar un desenvolupament digne per a la subsistència o supervivència de les nostres famílies i la nostra generació. Un no neix pensant a migrar, ja que és un procés molt dolorós. Molta gent desconeix el dolor que travessem i ignoren la violència capitalista que hi ha als nostres països i que ens obliga a sortir. Migrem per un desesper i una necessitat de sobreviure, no perquè és un plaer.

I en arribar aquí, quines són les traves administratives amb les quals xoquen les dones que migren del sud Global, tant si té estudis universitaris (convalidacions de títols) com les que no en tenen?

El primer mur contra el qual xoquem les persones que no som part de la Unió Europea, és la llei d’estrangeria. Moltes dones que fa anys que viuen aquí, no poden regularitzar la seva situació i, per tant, no compten amb els drets mínims com a ciutadanes.

En segon lloc, no podem convalidar els estudis superiors realitzats als nostres països d’origen. D’una banda, perquè no existeix l’especialitat que una ha estudiat i, per l’altre, perquè no validen el temari, ni les notes, ni el teu currículum (syllabus) a les universitats. Hi ha companyes que, tractant de convalidar o homologar els seus cursos, les envien directament al primer any de la universitat, malgrat haver finalitzat els seus estudis.

La situació laboral és invisibilitzada, també a ulls de la llei, sense dret a atur o baixes laborals. En quina situació legal us trobeu ara mateix?

Ens trobem en una incertesa, perquè estem incloses en el sistema especial de Treball de Llar i Cures, dins del règim general, sense estar reconegudes al 100% dins d’una llei de Prevenció de Riscos Laborals. No existeixen normatives per als nostres ocupadors, solament deixen a la seva voluntat el fet de considerar quina és la protecció necessària per al nostre treball.

No tenim dret a l’atur, que és el més important que estem reclamant i les nostres cotitzacions no es basen en el que guanyem. Nosaltres cotitzem sobre la base de taules, sobre la base de rangs. Per exemple, una dona que treballi en una casa, un cop a la setmana i que al mes pugui arribar a cobrar 200 euros, cotitza igual que una dona que estigui guanyant 350 o 400 euros, per tant, no es cotitza sobre la base del que guanyes realment. El govern va imposar taules de cotització fa molts anys amb la promesa que s’equipararien quan passéssim al règim general, que va ser quelcom ofert pel 2019 i que no es va gestar per l’esmena 6777 que va fer el senyor Rajoy abans de marxar, i que va anul·lar l’equiparació dels nostres drets.

El Govern del senyor Sánchez ho va oferir abans d’entrar al govern, però també ho van incomplir, modificant-ho i dient que al llarg de la llicenciatura ho farien. Finalment, per la pressió que han rebut estan oferint novament l’equiparació.

Nosaltres reconeixem a l’única, potser heroïna, que això s’hagi gestat més ràpidament: la treballadora de Vigo, que va posar una demanda judicial al seu ocupador per poder tenir el dret a l’atur i amb el seu advocat van continuar aquest procés fins a elevar-ho a les Corts de la Unió Europea i han estat els jutges de les Corts tribunals de la UE, els que han sentenciat que Espanya està sent discriminatòria en el fet de no reconèixer el dret a l’atur de les dones treballadores de la llar. S’està postergant una vegada més la revisió d’aquesta nova normativa d’equiparació i encara que la ministra hagi dit que ja està a punt d’elevar-se a les Corts, creiem que encara falta molt per a la dignificació del nostre sector, sobretot perquè el sistema capitalista està molt ficat en això.

En aquest procés, no hi ha heroi que hagi vingut del Govern de l’Estat, la lluita sempre l’hem gestat nosaltres, les treballadores, i considero que serem les úniques que haurem de continuar lluitant.

Mentre hi ha moltes dones precàries, famílies que segueixen precaritzant i violentant a les dones migrants, excusant-se en què no poden pagar-los més, veiem com les empreses dedicades al sector de les cures s’estan multiplicant. Veiem empresaris poderosos gestant noves empreses dedicades al sector de les cures, on les dones encara són maltractades i violentades. I per tot això, nosaltres diem que s’ha capitalitzat moltíssim el sistema de les cures, que mentre més oprimides estiguem les dones, sobretot les migrades, més beneficis continuen obtenint les empreses i per això no els convé que hi hagi un canvi real en com s’està portant actualment el sistema de cures.

Quines són les reivindicacions actuals del col·lectiu de treballadores de la llar i les cures?

Demanem que les dones que presten el servei de cura d’adults dependents, no siguin contractades sota el règim de treball de la llar. Moltes institucions administratives, públiques, governamentals, segueixen donant suport a campanyes perquè les famílies contractin, sota el règim de treball de la llar, a dones que demostrin que estan cuidant a un adult depenent. És a dir, estem sent incoherents amb el que diu la normativa.

Volem que les famílies contractin a les dones cuidadores d’adults dependents sota el règim general, si no poden pagar el que costa, que demanin suport al govern perquè sigui qui cobreixi el que haurien de pagar-li a una dona treballadora. No pot ser que les manques de les famílies, recaiguin en les esquenes de les dones migrants, sobretot cap a aquelles en situació irregular.

No volem seguir sent el costat més feble de la corda, per on es trenca, necessitem que sigui el govern el que assumeixi aquesta responsabilitat.

Creus que si les cures estiguessin desvinculades de la figura de la dona migrada, es considerarien part del circuit econòmic i hi hauria menys vulneracions?

Sí, és un sector feminitzat històricament, i lligat a la migració, no necessàriament extracomunitària. Fa molts anys, les dones que migraven d’Andalusia o d’Extremadura, cap a les principals ciutats, com Madrid o Barcelona, amb l’esperança de trobar una vida millor, eren acoblades a una forma de servitud molt normalitzada entre les famílies.

S’aprofitaven de les dones i li capgiraven la situació, argumentant que eren afortunades pel fet de beneficiar-se de viure en una llar. Hi ha moltes històries de dones migrades des del sud, que han sofert tot aquest procés d’empobriment i de normalització de la seva situació vulnerable.

I crec que això s’ha anat gestant, perpetuant i s’ha vist modificat, quan va començar a créixer la migració extracomunitària, de dones que venien del Sud global.

No és que sigui un privilegi per a nosaltres migrar, és part de la història colonialista i invasora d’Espanya, en aquest cas cap a països de Sud-amèrica: Perú, Equador, Colòmbia, Xile, Bolívia, que estem lligades a l’idioma que es va imposar allà, que és el castellà. Llavors, a on migrem? Doncs al lloc en el qual entenem l’idioma. Jo migro a la societat que és més semblant a la qual es va instaurar al meu país d’origen, fa molts anys i en aquest cas és Espanya. Espanya té un deute amb nosaltres.

Com a membre fundadora i presidenta del col·lectiu Micaela, parles de la falta de representativitat de col·lectius vulnerabilitzats, i la necessitat d’autoorganització. Podries explicar quines són les vostres línies de treball? Quines són les vostres demandes concretes?

Som molt respectuoses amb els temps precaris de cada companya. No podem gestar reunions presencials. Hem fet solament dues assemblees i l’eix de conversa per comunicar-nos és a través de Whatsapp. Tenim un grup en el qual prioritzem compartir informació, un eix molt valuós que ha servit durant molts anys per oprimir-nos i tenir poder sobre nosaltres. Les dones més oprimides necessiten informació, i rescatar els coneixements dels seus avantpassats i els seus ancestres, que han estat arrencats, desarrelats, invisibilitzats, gairebé destruïts pel sistema patriarcal capitalista.

Hi ha moltes companyes, sobretot les que recentment arriben, que estan completament desinformades o mal informades sobre com són els processos, primer per sobreviure i després, per aconseguir la situació de ciutadana regular amb drets. Per tant, aquesta és la nostra prioritat, compartir informació real i coherent. En segon lloc, dignificar-nos, que siguem nosaltres mateixes les que parlem, no les institucions que volen representar-nos i parlar per nosaltres.

Nosaltres som autogestionàries. Si ens movem i fem algun acte, ho fem amb diners que nosaltres mateixes hem recollit en la nostra guardiola, per mobilitzar-nos, per fer pancartes, per realitzar qualsevol tipus d’acció.

També avaluem i dubtem a presentar-nos a les subvencions, perquè considerem que és una altra forma de control, ja que la institució et condiciona. Som precàries, plorem, sofrim, però volem mantenir la llibertat de poder denunciar quan no s’està actuant correctament i ho fem amb tota la llibertat del món, perquè no tenim aquests controls basats sempre en la necessitat i les manques de nosaltres com a dones. Així que estem lluitant en la precarietat, tanmateix amb la llibertat pel mig.

Per acabar, t’agradaria afegir alguna cosa més?

A pesar que ens hem guanyat molts enemics i crec que els continuarem guanyant, no legitimarem cap espai més on se senten dones que no són treballadores de la llar a parlar com si ho fossin.

Estem cansades que dones, homes, institucions, ONG… se segueixin beneficiant en parlar de la nostra precarietat en favor d’un sou, d’una subvenció i en favor d’un projecte que es gesten i es beneficien solament ells. Què no ens convidaran als seus espais? Els espais els obrim a les nostres xarxes i en els nostres propis llocs, però ens asseurem solament amb dones que siguin treballadores de llar a parlar d’aquest treball. Si no dignifiquem la lluita, no avançarem.