Inici / Noticia / L’Evangeli segons Ernesto Cardenal: Semi èxtasi, desert, exteriorisme i lluita alliberadora

L’Evangeli segons Ernesto Cardenal: Semi èxtasi, desert, exteriorisme i lluita alliberadora

Espai Avinyó. 'Diàlegs Literaris'

Aquest 1 de març del 2020 ens va deixar Ernesto Cardenal, poeta, sacerdot i revolucionari nicaragüenc, figura clau de la teologia de l'alliberament llatinoamericana. La importància i repercussió dels seus poemes i escrits, tant en la seva faceta mística, com en els processos revolucionaris del poble nicaragüenc i llatinoamericans, formen part d'un gran llegat que continua vigent per a religiosos, ateus, amants de la ciència, però, sobretot, per a aquelles persones que lluiten per la justícia social.

Dijous passat 12 de novembre, l’Espai Avinyó va donar inici al cicle ‘Diàlegs Literaris’, un espai de trobada que, en format distès, proposa realitzar lectures compartides de textos d’escriptores i escriptors de diverses geografies, històries i línies de pensament amb l’objectiu de promoure un intercanvi amb diverses realitats, temps i formes d’entendre el món.

En un primer moment, per a la contextualització d’Ernesto Cardenal en el marc de la seva proposta teològica alliberadora, comptem amb les anècdotes i lectures de José Ignacio González Faus, jesuïta i membre de l’àrea teològica de Cristianisme i Justícia. Per ressenyar el seu llegat literari, Tania Pleitez, Doctora en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona (UB), ens va guiar per les fites biogràfiques i literàries més representatives . I com a element sorpresa, ens connectem amb Arlen Centeno, feminista nicaragüenca, que va néixer i va créixer en la comunitat i família que va acompanyar a Ernesto Cardenal en la fundació de Solentiname.

Ernesto Cardenal va sostenir una vida una mica inusual per a un sacerdot, va anar més enllà del seu càrrec eclesiàstic i del que s’esperava d’ell. José Ignacio González Faus parafrasejant a Thomas Merton, monjo Getsemaní que era una espècie de pare espiritual de Cardenal, va dir “La vida contemplativa és un semi èxtasi i 20 anys de desert”, i aquesta frase podria definir bastant bé la vida de Cardenal, quant a aquestes dualitats que van marcar la seva vida. La poesia, la revolució sandinista i el seu interès en la ciència formarien part d’aquest semi èxtasi i el seu rol com a sacerdot, el seu amor i devoció a Déu podrien representar aquest desert.

Aquests elements aparentment conflictius que envoltaven a Cardenal no són diferents als conflictes interns que tots tenim, de fet, ell va arribar a dir en la seva primera obra Hora 0 (1957), abans de ser sacerdot, que creia que era més coherent ser ateu perquè és difícil entendre a Déu, ja que Déu és complex en si. D’aquesta manera, escrivint de manera plana i clara sobre Déu i fragments de la Bíblia, va aconseguir començar a escriure quelcom semblant a traduccions laiques, a més de traduccions literals a l’espanyol d’epigrames en llatí, que després li portaria a publicar la seva pròpia obra Epigrames (1961), però en aquest cas a través de la poesia.

Però per què va escollir la poesia per transmetre les seves idees transgressores?

Tania Pleitez va explicar que va ser precisament en Kentucky, Estats Units, quan va estar en l’abadia de ‘La Trappa’ que va publicar Antologia de la poesia nord-americana (1963) i això li va portar a encunyar un terme anomenat “exteriorisme” on parlaria d’un gènere o més aviat una manera d’escriure poesia. Es va basar en l’obra de poetes com Walt Whitman, Ezra Pound o John Ashbery, i en la seva descripció de la vida rural i urbana, i molt costumista, a més del caràcter narratiu, que no anul·lava la intimitat humana i incorporava un món exterior. Va dir de l’exteriorisme “No és un ‘isme’ ni una escola literària, és la poesia creada amb les imatges del món exterior, el món que veiem i palpem (…) és la poesia feta amb noms propis, detalls precisos i dades exactes, i xifres i fets i dites, en fi, és poesia impura”. I és així com es va obstinar que tot podia dir-se en un poema.

Per a Cardenal, la poesia era alliberadora i havia d’incorporar la lluita alliberadora dels pobles, a més de denunciar tots aquests problemes socials i estructurals. Si escau, la poesia anava de la mà de reclams reivindicatius, que també formen part dels valors de la Teologia de l’Alliberament, una branca del cristianisme que es caracteritza per considerar que l’Evangeli exigeix que s’assumeixin majors compromisos per canviar les injustícies comeses contra les persones que estan en els marges. A ell se li atribueixen cites com “Els drets dels pobres són més sagrats que els drets dels altres”, o, per exemple, a Epístola a Monsenyor Casaldáliga (1975) va dir sobre altres poesies més convencionals “No és temps de crítica literària, i per a que metàfores, si l’esclavitud no és metàfora, ni és metàfora l’esquadró de la mort”. A ell se li atribueixen cites crítiques com “Celebrem el naixement de Crist o del déu diners?” o “Som subversius, seguidors del proletari mal vestit i visionari, agitador professional executat per conspirar contra el sistema”.

La seva posició política li va portar al fet que l’excomuniquessin de l’Església Catòlica, i va tenir una topada amb el Papa Juan Pau II, i després va arribar a ser molt crític del règim d’Ortega. Cardenal vivia constantment entre dualitats, no se sol esperar que un sacerdot sigui molt polític, ni tampoc que sigui ferm creient de la ciència, però ell creia que la ciència podia perfectament conviure amb la religió. En la seva obra Canto cósmico (1989) existeix un discurs científic i literari al costat del religiós i teològic, i és una espècie de versió poètica contemplativa del Gènesi, L’Evolució i L’Apocalipsi.

Tenia una manera molt seva d’interpretar textos, un exemple d’això seria l’obra L’Evangeli en Solentiname (1975), del que Arlen Centeno va poder llegir fragments, encara que solament a estones, quan la seva xarxa l’hi permetia, ja que la tempesta Eta havia causat molts estralls a Nicaragua. Aquí Cardenal parlava de la vida a Solentiname, un arxipèlag en el llac Cocibolca de Nicaragua, on va fundar una comunitat de pescadors i artistes que es va fer mundialment famosa. Es diu que aquí va començar a apreciar més la vida contemplativa, i va decidir almenys viure sense seguir creences preestablertes del cristianisme o el catolicisme, com els codis de vestimenta a l’hora d’anar a l’església. Cardenal estava en contra d’altres idees com la cultura del sacrifici o de la religió com a opressió i no parlava d’un Déu castigador. Per aquestes raons Pleitez va concloure que “els seus versos perduraran més enllà de la misèria i de les pràctiques autoritàries”, i va afirmar que Ernesto Cardenal ha deixat enrere un inigualable llegat.

Després d’aquest primer moment, amb l’ajuda de la dinamització del col·lectiu d’escriptura creativa En Paraules [ relatos migrantes], vam donar inici a les lectures compartides d’alguns textos de Cardenal on el públic va tenir l’oportunitat de llegir en primera persona i comentar noves anècdotes i històries vinculades a l’univers d’Ernesto Cardenal.

Podeu recuperar de nou el podcast al nostre canal d’ivoox.

Comparteix aquest contingut