Inici / Noticia / VÍDEO EXHIBICIÓ. Justícia visual. L’obra de Pratibha Parmar dins del cicle #InterculturalitatLGTBI

VÍDEO EXHIBICIÓ. Justícia visual. L’obra de Pratibha Parmar dins del cicle #InterculturalitatLGTBI

Un viatge als moviments antiracistes i feministes negres sorgits al Regne Unit durant els vuitanta i noranta.

El Programa BCN Interculturalitat col·labora amb el Centre LGTBI de Barcelona en el cicle Interculturalitat LGTBI. Diàlegs per a una memòria plural, que dedica 3 mesos (febrer-març) a reflexionar i debatre sobre realitats que afecten a les persones LGTBI racialitzades i/o migrants.

La vídeo exhibició Justícia Visual. L’obra de Prathiba Parmar us proposa el visionat de quatre de les primeres obres fílmiques de la cineasta Pratibha Parmar (Nairobi, 1955).  Aquests fragments són una clara mostra de les estratègies artístiques de Parmar, que van ser inspirades pel seu activisme en els moviments antiracistes i feministes negres apareguts al Regne Unit als anys vuitanta i noranta.

Emergence (1986) es tracta d’un poderós vídeo poema experimental on sorgeixen diverses qüestions relacionades amb la identitat i l’alienació. Quatre dones artistes racialitzades, entre elles la poeta feminista afroamericana Audre Lorde i l’artista palestina Mona Hatoum, parlen amb força a través del seu art i la seva escriptura.

Sari Red (1988)  és un vídeo poema que es va fer en memòria de Kalbinder Kaur Hayre, una jove índia assassinada el 1985 en un atac racista a Anglaterra.

A Khush (1991) Pratibha Parmar entrevista a les comunitats LGBT del sud d’Àsia i les seves diàspores. Com en gran part de la seva obra, la dissidència sexual i els feminismes negres es reinventen com a espais de desig, creativitat i solidaritat. Khush, el títol del qual significa “plaer” i “èxtasi” en hindi i urdú, desestabilitza els relats lineals de la història LGBT, en els quals ‘el progrés’ s’ha estès des d’Occident.

La situació ha canviat molt des de 1991, incloent-hi la modificació del codi penal a l’Índia al 2018, en la qual es despenalitza l’homosexualitat. No obstant això, l’augment del reconeixement legal dels subjectes LGBT sovint ha anat de la mà de les noves tendències de vigilància i empresonament estatal. Aquest complex d’inclusió i exclusió social caracteritza l’era neoliberal, on la “veritat” i la “justícia” també es generen a través de múltiples plataformes mediàtiques i processos de mediació.

En aquests ‘temps de postveritat’ la integritat dels fets sobre conflictes territorials locals i globals (des de la gentrificació fins al control migratori i el canvi climàtic) es disputen en els mitjans populars. Això ha fomentat una curiosa inversió del model democràtic: iniciatives d’igualtat que es comprometen a apoderar a les comunitats marginalitzades de sobte es perceben com a “amenaces” a la vida “democràtica”.

Però això ho hem vist abans (ara aquest text comença a moure’s més com un vídeo). Retrocedim a un altre moment de postveritat: 1987, l’any en què es va llançar Reframing Aids (1987). El govern de Thatcher (1979–90) s’estava aprofitant en aquest moment de l’estructura “televisiva” de la crisi de la SIDA per a distribuir el seu missatge i justificar el conservadorisme moral, la censura, la vigilància policial i la introducció de nous controls migratoris. A Reframing Aids, Pratibha Parmar entrevista a representants de les comunitats LGTBI i els moviments culturals britànics negres (entre ells Sunil Gupta, Stuart Marshall i Isaac Julien). Les seves narracions fragmenten la representació del subjecte dominant de la crisi de la SIDA, i mostren com la seva gestió va conduir a una intensa racialització de l’espai públic i de les fronteres nacionals.

Emergence (1986),  Reframing Aids (1987), Sari Red (1988) i Khush (1991) ironitzen els estereotips i els tòpics visuals banals; interrompen els cicles de distribució d’imatges; s’apropien dels mitjans de comunicació i s’apoderen dels processos de mediació. No és només que “les imatges puguin fomentar el canvi social” (que també poden), és que el material mateix de la justícia i la injustícia és de caràcter tecnològic-visual i caldrà intervenir-ho. El concepte de “justícia visual“, encunyat per Pratibha Parmar, es refereix a aquesta desapropiació de la visualitat: una estratègia queer i de la diàspora per a generar xarxes de solidaritat, art i plaer.

Text de Rebecca Close @criticaldias, curadora de l’exposició.

Podeu visitar l’exposició del 2 al 31 de març a l’espai expositiu del Centre LGTBI de Barcelona.

Comparteix aquest contingut