BCN Acció Intercultural

El programa BCN Interculturalitat s’apropa a l’Espai Jove Les Basses per conversar amb cinc joves sobre què significa el criquet per a cadascuna d’elles, les barreres amb les quals es troben, o com imaginen el futur d’aquest esport a Barcelona.

• Samia (20 anys), va arribar al barri de la Trinitat Vella l’any 2015 i va començar a jugar a criquet el 2016.
• Naila (20 anys), fa set anys que viu a Nou Barris, i va començar a jugar a criquet el 2022.
• Aliza (18 anys), fa deu anys que viu al Poble Sec i va començar a jugar a criquet a l’institut, als 13 anys.
• Abdullah (21 anys), va arribar al Besòs fa 12 anys i juga a criquet des dels cinc.
• Uneeb (22 anys), va arribar a Nou Barris fa set anys i juga a criquet des que era petit.

On heu après a jugar a criquet?

Uneeb: Vaig aprendre a jugar amb 5 anys amb els meus cosins i amics a Pakistan, perquè hi ha molts camps de criquet i els nens aprenen a jugar al carrer.

Abdullah: Vaig aprendre als carrers de Pakistan i en la televisió com la majoria dels nens. Me’n recordo que ens assèiem davant de la televisió quan hi havia tornejos professionals i escrivíem les normes, aprenent les tècniques… i després li demanava al meu oncle que m’ensenyés el que havia vist.

Samia: Vaig aprendre a jugar quan tenia set anys i vivia al Kashmir. Jugava amb els meus cosins, cosines i amb els nens en els camps, ja que n’hi ha molts. Quan vaig arribar a Espanya vaig començar a jugar a criquet al casal.

Naila: Jo vaig aprendre a jugar veient la tele de petita, i vaig començar a jugar l’any passat en un equip.

Aliza: Jo no coneixia el criquet de petita perquè en la meva família sempre hem jugat al futbol. Em vaig iniciar al criquet a l’ESO, encara que continuava jugant al futbol. Quan vaig començar el batxillerat vaig haver de triar entre una de les dues extraescolars i vaig escollir el criquet, encara que era més aviat una adaptació i la monitora no sabia molt, era una jugadora de rugbi i jugàvem com podíem. Des de sempre els meus pares em van motivar per jugar.

Com recordeu aquests primers anys al vostre barri?

Uneeb: Encara que ara no és fàcil poder jugar a criquet al barri, abans era molt pitjor.

Abdullah: Jugàvem en un parc públic, ja que a les escoles o centres tancats no ens permetien perquè donaven prioritat a altres esports. Nosaltres érem un grup de 15 o 20, mentre que hi havia altres esports on hi havia més gent. Fins ara solament hi ha hagut dos centres on s’ha jugat bé a criquet al barri, però un es va tancar i un altre està en construcció.

Aliza: Quan era petita el criquet no es veia a les escoles. Recordo que es jugava al parc de les Tres Xemeneies, entre el Poble Sec i el Raval. Més endavant van començar a aparèixer els camps de Montjuïc, que són de beisbol, però serveixen per jugar a criquet.

Quin és el motiu/s pel qual no us deixen jugar en un espai?

Abdullah: Hi ha diversos motius. D’una banda, l’horari, ens deixen el camp o molt tard a la nit o molt d’hora al matí. D’altra banda, quan demanem un espai, gairebé sempre està ocupat. En el Besòs van començar a renovar un camp de futbol i amb la col·laboració del Casal de barri, vam fer una petició a l’Ajuntament perquè ho modifiqués una mica perquè poguéssim jugar. Així, ens van prometre un camp de futbol mixt amb criquet. Encara no hem pogut jugar, però el camp, tal qual com ho han fet, no és accessible per a nosaltres.

Com no tenim espai per jugar a criquet, normalment, sol·licitem espais en parcs públics. Ho hem intentat, però moltes vegades ve la policia queixant-se que fem vandalisme, ens inspeccionen els bats i ens acaben fent fora. I en algunes ocasions es porten a les persones més grans a comissaria.

Uneeb: Fa sis anys ens van posar una multa de 500 euros a cadascun per jugar a criquet a la plaça de l’Espai Jove Les Basses.

Aliza: Aconseguir espais és difícil, perquè hi ha molts més equips de criquet, i hem d’organitzar els horaris perquè s’adaptin a totes. Per això les que estem en el Poble Sec juguem en el camp de Baró de Viver perquè aconseguir el camp de beisbol de Montjuïc és un privilegi, sempre està ocupat pels jugadors de beisbol. Per jugar en el camp de Baró de Viver no hem de pagar, però no podem escollir l’horari.

Naila: En el nostre equip, al principi es va apuntar molta gent, però hem acabat amb dues persones perquè també tenim problemes amb l’horari. Ens deixaven jugar els dissabtes en el camp de l’escola Calderón, però aquest horari no ens encaixava a totes, fins que moltes jugadores i fins i tot l’entrenadora van deixar de venir. Ara estem buscant jugadores per crear un equip d’adultes, farem una promoció passant per les escoles, a veure si així algú es motiva.

Samia: Al barri de Trinitat hi ha molts nens i nenes que volen jugar, i tenim un parc públic molt gran. El que passa és que hi ha moltes activitats extraescolars a la tarda i no podem jugar perquè la gent es queixa. Una vegada va venir la policia i ens ho va prohibir. Va ser el Casal qui va parlar amb l’Ajuntament perquè ens deixessin jugar.

Uneeb: Jo entreno de 21 h a 23 h, però en el meu equip hi ha nois que han de venir de Torre Baró o d’Universitat i al final no venen, n’hi ha alguns que són menors de 14 anys. No hi ha opció de negociar l’horari. Quan vaig començar era de 18 h a 20 h, un horari normal, després de 20 h a 22 h i ara de 21 h a 23 h. Algunes vegades ens ha passat d’anar un diumenge a jugar, arribar i que la pista estigui ocupada i haver de tornar a casa. De vegades ens avisen abans i de vegades no.

Heu participat en molts tornejos? Com es gestionen?

Aliza: L’últim torneig que vam tenir va ser a l’abril i jo vaig poder anar perquè a la meva universitat hi ha un pla per a esportistes d’elit, amb un tutor que ens ajuda a gestionar els exàmens. Vaig estar en aquest pla gràcies a Criquet Espanya, però en general és difícil que t’agafin.

Abdullah: En l’àmbit jove, hi ha més tornejos femenins que masculins, se’ls dona més prioritat perquè tenen més dificultat per jugar que els joves que poden estar al carrer jugant quan vulguin.

I no hi ha bastants equips femenins per fer lliga entre ells?

Aliza: No, els femenins que hi ha són de criquet sala, i nosaltres juguem a criquet 11. És una lliga molt poc professional que organitza la Federació Catalana, on de tant en tant apareixen nens, i moltes noies deixen de venir perquè per a elles suposen un gran sacrifici, entre treball i estudis.

Criquet Espanya vol professionalitzar el criquet femení perquè les generacions vegin que hi ha futur, perquè puguin jugar lligues internacionals. El tema és que si sempre juguem entre nosaltres, que som més o menys del mateix nivell, és difícil millorar. Crec que a Espanya som de les quals potser tenim menys lligues, perquè les d’Àustria a l’estiu han tingut un torneig amb Itàlia, per exemple, i nosaltres no hem pogut fer res. I és un moment que es podria aprofitar perquè no tenim classes.

Les de femení hem estat jugant aquest estiu contra el masculí, amb el seu equip (assenyala a Uneeb) que és Sub15. Vam jugar contra ells i van perdre (Aliza riu).

Quina diferència hi ha entre criquet sala i criquet 11?

Aliza: El criquet sala és una adaptació del criquet 11. El criquet sala és per jugar en espais tancats o oberts, la pilota és com la de tenis i el bat és molt més fi, no pesa gens. En el criquet 11 la pilota és més dura, el bat pesa més, portes protecció: casc, guants.

Abdullah: Aquí es juguen tres tipus de criquet: criquet sala, mixt i criquet 11. Nosaltres juguem al criquet mixt que és una adaptació del criquet 11: adaptem les normes de les parets i juguem amb una pilota de tenis dura, embolicada amb cinta adhesiva, per donar-li una mica més d’agilitat. Així entrenem millor els reflexos i el cos, perquè en el criquet 11 la pilota és molt dura, és com una pedra, i això comporta un esforç físic.

Les persones que comencen amb criquet sala és fàcil que més tard saltin a criquet 11?

Aliza: No, si saps que vols jugar a criquet, comença per l’11.

Uneeb: El criquet 11 és internacional, el sala només l’he conegut a Espanya. Porto jugant a criquet des dels cinc anys i a Pakistan mai vaig escoltar res de criquet sala.

Abdullah: Una altra diferència és que al criquet 11 et poden eliminar, en canvi, al criquet sala et resten punts, però continues jugant. Aquesta regla no et motiva a esforçar-te ni a aprendre més per continuar jugant, i al final l’equip surt perjudicat. En un partit vam acabar a menys 25 punts!

Considero que en comptes de criquet sala, una alternativa seria entrenar a criquet 11, però amb la pilota de tenis embolicada amb cinta adhesiva, és molt més recomanable i més factible entrenar amb això.

Aliza: Crec que es fan aquestes normes perquè els adolescents d’aquí entenguin que és el criquet, sense començar pel criquet 11 que és més dur. Lligues de criquet 11 femenines no hi ha, només hi ha de Sub14.

I lligues masculines de criquet 11?

Uneeb: En l’àmbit català hi ha quatre lligues masculines: lliga normal, lliga més 40, Sub19 i Sub15.

Abdullah: A Catalunya es fan tornejos internacionals, però amb gent adulta.

Creieu que és viable que es canviï aquest sistema inventat aquests últims anys?

Aliza: És qüestió de temps. Primer, és necessari informar que existeix un esport que es diu criquet i després, quan vegin que hi ha equips més grans i lligues, crec que es motivaran, voldran entrar.

Us heu desplaçat fora de Catalunya per jugar a criquet?

Aliza: Jo vaig estar a França una vegada. El camp estava enmig del bosc, era molt bonic. I a l’abril vam ser a Cártama (Màlaga) per jugar un torneig. El camp era molt gran i estava molt ben mantingut.

En el nostre equip hi ha noies que tenen la doble nacionalitat: britànica i espanyola, i ens expliquen que a Anglaterra tenen camps i com a extraescolar poden escollir el criquet. És un altre nivell.

Uneeb: Tinc amics que juguen a Noruega i a Anglaterra. Tenen camps per jugar i entrenar. A Catalunya juguem sovint en tres camps: el d’Empuriabrava, a Vidreres i a Vic. Els equips de la lliga masculina ens hem de desplaçar fins allà cada setmana, la qual cosa ens queda lluny.

El criquet és intergeneracional? Quan jugueu us barregeu entre edats?

Abdullah: En teoria es barregen, però cal tenir un límit. Tampoc pots mesclar un noi de 16 amb un de 24.

Aliza, tu vas fer el treball de batxillerat sobre esport femení…

Aliza: Sí, sobre l’esport femení al barri de Poble Sec. En veure que hi havia molta gent nouvinguda del Pakistan, vaig entendre que era molt necessari que hi hagués un traductor a l’institut. Jo era mediadora i alumna del Consell Escolar i m’utilitzaven com a traductora. Ho feia amb gust, però veia la necessitat d’un traductor o mediador, perquè crec que és molt necessari que hi hagi una persona que parli el teu idioma, perquè transmet molta confiança. Si el traductor aconsegueix parlar amb les famílies és més fàcil que els escoltin. Si en un barri hi ha moltes famílies d’Àsia, per exemple, l’escola ha d’adaptar-se a les circumstàncies.

Quan cursava primària hi havia un casal a les tardes perquè els pares poguessin aprendre el català i el castellà, per així comunicar-se millor amb el professorat. Mentre els nens feien extraescolars perquè poguessin aprendre una mica més. Estava molt ben pensat i crec que moltes escoles ho haurien de fer.

Què hauria de millorar perquè més joves practiquin criquet a Barcelona?

Aliza: Crec que es necessita que hi hagi un compromís. Si us donen un dia per jugar, heu de complir amb aquest dia, ja que quan vegin que existeix una motivació i la gent vol jugar més, ells mateixos us donaran un dia més.

Abdullah: La gent es compromet quan té les coses bàsiques per jugar. Els que de debò volen aprendre i millorar, entrenaran com cal. No voldran entrenar amb normes i espais molt reduïts. Si la persona s’apunta i es compromet és perquè l’interessa i si marxa és per alguna raó, no perquè no vol jugar, hi haurà persones que sí, però la gran majoria no. Si no hi ha un bàsic; un espai i uns horaris decents, material… per molt que tu vulguis aprendre, en aquestes condicions difícilment milloraràs.

Aliza: És evident que el material és necessari. Considero que la federació o l’entitat ha d’encarregar-se de donar el material als infants.

Si les diferents entitats i clubs s’encarreguessin de proporcionar el material, seria molt més còmode per a les noies. Això es deu al fet que si vols demanar material des del teu país d’origen, en el meu cas Pakistan, a banda que és molt difícil de portar, moltes vegades les talles són incorrectes. Això ho dic des de la meva experiència personal, ja que vaig demanar uns guants “júnior” que se suposa que són de nens, i m’anaven justos, mentre que si demanava d’home m’anirien grans. Considero que el criquet és un esport on la majoria dels materials han de ser personalitzats per poder jugar còmodament.

Abdullah: Nosaltres al Besòs és al contrari, el material el tenim fàcil, el que tenim difícil és l’espai.

Més enllà de jugar, què us ha aportat el criquet?

Aliza: Viatjar i conèixer equips nous, on s’aprèn molt. Tenir un entrenador que ve del criquet 11 i no d’un altre esport és el millor.

Naila: És un esport que em permet estar activa, i en comptes d’estar a casa els caps de setmana puc anar a jugar.

Samia: La confiança que s’adquireix en jugar en equip amb les noies. A mi em va molt bé, i jugar m’ajuda a desconnectar la ment.

Abdullah: Vaig fer les pràctiques del curs de monitor esportiu sobre criquet i així em vaig vincular amb el Casal de Barri. I a partir del criquet vaig acabar treballant en el Casal com a informador, on organitzo diverses activitats esportives per a joves. El criquet és part de la nostra cultura i en jugar ens mantenim units a ella, al nostre país d’origen i als nostres familiars.