L'avinguda del Paral·lel ha estat històricament el carrer dels espectacles de la ciutat de Barcelona.
Inaugurada oficialment a l'octubre de 1894, en la primera dècada del segle XX, l'avinguda del Paral·lel es va convertir en un lloc dedicat gairebé exclusivament al lleure i la diversió de les classes populars barcelonines. Hi va haver més d'una desena de teatres, a més de music-halls com ara l'emblemàtic El Molino, cafès, sales de ball i cinemes.
La varietat d'espectacles i gèneres teatrals que s'hi oferien incloïa el circ, la pantomima, el vodevil, el melodrama, el drama català, la revista, la sarsuela, el cuplet, les primeres exhibicions cinematogràfiques, etc.
Aquesta profusió d'espectacles va donar lloc a tot un seguit de personatges, actors, actrius, cupletistes, com ara Raquel Meller, la Bella Otero, Josep Santpere, Carles Saldaña "Alady", Carmen Amaya, entre d'altres.
Però el Paral·lel també és escenari de les tensions polítiques i socials del moment, els moviments catalanistes i anarquistes (Salvador Seguí, "el Noi del Sucre"), el republicanisme radical i populista d'Alejandro Lerroux, el pistolerisme, tenien al Paral·lel un espai estratègic per a la trobada, la difusió i l'acció.
Així, doncs, el Paral·lel era l'equivalent barceloní al Montmartre de París, al West End de Londres o el Broadway de Nova York però, a diferència d'aquests, va ser un espai predominantment popular i de masses que va donar lloc a uns espectacles genuïns, expressions dels conflictes socials i polítics de la Barcelona de la primera meitat del segle XX.
