Casal de Barri Can Baró - el Pirineu

El Teatre Principal és un edifici situat a la Rambla de Barcelona, catalogat com a bé cultural d'interès local. Antic Teatre de la Santa Creu i també Teatre de l'Hospital, és el més antic de la ciutat i un dels més antics de l'Estat. Funcionà des de la segona meitat del segle xvi fins al 2006, i fou novament obert el 2013; tancà definitivament el febrer del 2017. Entre 1919 i 1986, va funcionar sobretot com a cinema. De 1872 a 1906, al local de la planta superior s'instal·là la seu de l'Ateneu Barcelonès. El primer teatre, la Casa i Corral de les Comèdies, es va poder construir gràcies a la donació d'un terreny i unes cases al final de la Rambla, l'anomenada Horta de Trentaclaus, realitzada per Joan Bosch a favor de l'Hospital de la Santa Creu. La junta de govern de l'hospital va pensar, poc després, d'aprofitar el lloc per hostatjar-hi representacions teatrals: amb el beneficis de les representacions, l'hospital podria sufragar part de les seves despeses. Per tal que aquests beneficis fossin superiors, el teatre tindria l'exclusiva de les representacions: la junta de canonges l'arrendava i en cedia l'explotació al millor postor en subhasta pública. Així, demanà el privilegi d'exclusivitat al lloctinent i capità general de Catalunya Fernando de Toledo, que el concedí el 30 d'abril de 1579 i fou ratificat per Felip II d'Espanya en 1587, el 25 de juliol, que en concedia el privilegi a perpetuïtat. Estableix el monopoli per a "dar funciones de música y declamación, con el derecho a conceder permiso, mediante alguna retribución, a las compañías o personas que lo soliciten para ejecutar aquella clase de funciones". La construcció d'un teatre estable no començà fins a 1596, però ja s'hi feien representacions des del moment de la concessió del privilegi, en un recinte de fusta a l'horta de les cases donades a l'Hospital. Així, en 1591, el bisbe Joan Dimas Loris va publicar un edicte contrari a les farses i comèdies que s'hi feien, considerant-les immorals i perilloses, la qual cosa indica l'arrelament i repercussió del teatre en la societat. En 1597, els consellers de la ciutat fan enderrocar el teatre de fusta, amb un corredor amb sis cambres, ja que els canonges de l'Hospital encara no els havien demanat els permisos corresponents; el mateix any, però, l'Hospital comença a construir-hi un teatre de pedra i al·lega el privilegi reial per justificar l'activitat. La mort de Felip II en 1598 comportà la prohibició de les representacions teatrals en senyal de dol, fins al 1600. L'explotació del teatre fou un negoci pròsper i animà a mercaders i artesans rics, sovint agrupats en companyies, a arriscar-hi els diners convertint-se en empresaris inversors que contractaven companyies teatrals: en 1689 fou arrendat a Pere Tort, blanquer, per tres anys i al preu total de 1.160 lliures. Les peces que s'hi representaven canviaven cada un o dos dies, amb un repertori força gran, la qual cosa fomentava l'afluència del públic i l'èxit econòmic de l'empresa. Per exemple, la companyia de Josep Torras es compromet en 1673 a fer vint-i-cinc obres al llarg de cinquanta dies; en 1674, Fulgencio López hi representa cinquanta obres diferents i en 1687 i 1699 sengles companyies hi fan seixanta obres cadascuna. El repertori era gairebé exclusivament en castellà, amb les obres més actuals de les estrenades a Madrid, especialment i durant l'últim terç del segle, de Calderón i, a distància, d'Agustín Moreto i altres autors d'aquesta generació (Rojas Zorrilla, Antonio Solís y Rivadeneira, Andrés Claramonte, etc.). Al 1714, després de la conquesta de la ciutat, Felip V d'Espanya volgué tancar el teatre, però l'ordre no es dugué a terme. Una cèdula reial de Felip V de 1725 va regular el desenvolupament de les funcions: separava els seients d'homes i dones, les entrades d'artistes, separades de les del públic, i establia que les obres comencessin a les dues i mitja de la tarda en hivern i a les quatre l'estiu. No obstant això, aquests horaris van canviar i sabem que en 1793, les comèdies començaven a les cinc de la tarda i les òperes a les sis. En 1735 es constituí una cooperativa d'actors com a responsable de la gestió del teatre. Durant la segona meitat del segle xviii va acollir espectacles d'òpera, preferentment italiana: així, des de 1750, a més de l'habitual temporada de teatre, va fer-se una temporada anual d'òpera amb una companyia contractada exclusivament per a això. Des de final del xviii també es van anar fent concerts i recitals vocals i instrumentals (anomenats acadèmies), i temporades de dansa. El primer terç del XIX va veure la popularitat de les comèdies de màgia (que permetien espectacles amb grans efectes escènics, tramoies i decorats variats), la sarsuela i l'apogeu de l'òpera com a espectacle de masses. En 1827 comença a imprimir els cartells, fins llavors manuscrits, amb els títols i artistes dels espectacles. El 1833, però, va acabar el monopoli de les funcions teatrals a la ciutat (en 1820, durant poc temps, va obrir el Teatre dels Gegants, a la Plaça dels Gegants) i el teatre va començar a tenir competidors: el Teatre de Montsió (1837-1844), el Teatre Nou (1843-1848) i, finalment, el Gran Teatre del Liceu (1847). La rivalitat amb aquest teatres (especialment el Nou, que també va començar a programar òperes, i el Liceu), va fer que es creessin "bàndols" a la ciutat: cruzados y capuchinos primer (els caputxins eren els del Teatre Nou), i liceístas y cruzados després: la comèdia de Serafí Pitarra Liceístas y cruzados satiritza aquest enfrontament entre partidaris d'ambdòs teatres, que es va mantenir fins als anys setanta del segle xix. Des de 1840 adoptà el nom de Teatre Principal per tal de marcar distàncies respecte altres teatres nous, i sobretot del recentment creat Gran Teatre del Liceu. El canvi de nom va anar acompanyat d'una reforma arquitectònica, de la qual data la façana actual (1847), projectada per Francesc Daniel Molina i Casamajó. La rivalitat amb el Liceu continuà, programant tots dos òperes i mirant de ser els primers a estrenar els títols de més èxit o de contractar els millors cantants. Fins als anys quaranta, el Principal va mantenir la primacia, però a partir de llavors, el Liceu, més innovador i ric, va convertir-se en el gran teatre de la ciutat. Tot i això, el Principal encara va ser el primer a estrenar Aida o una òpera de Wagner, Lohengrin (el 1882, un any abans que el Liceu). Estrelles del moment, com Enrico Tamberlinck o Adelina Patti van cantar al Principal sense fer-ho mai al Liceu. En 1866 s'hi instal·là l'enllumenat amb gas i se'n reformaren la sala i l'escenari. Als anys setanta del segle xix va començar la seva decadència, que no s'aturarà: l'Hospital intenta vendre'l en 1877, degut a la seva minvant rendibilitat. Una campanya popular va impedir que es derruís el 1889. Va abandonar la programació d'òperes (era un espectacle molt car) i va tenir moments importants en la renovació del teatre català, com quan va acollir els Espectacles i Audicions Graner. Des de 1905, s'hi alternen funcions teatrals amb projeccions cinematogràfiques. Un nou incendi el 4 de novembre de l'any 1915 va marcar l'inici de la seva desaparició com a teatre de grans esdeveniments teatrals. Reconstruït, ja no va recuperar el prestigi anterior. La seva capacitat era llavors de 1.600 seients. El 7 de març de 1919 va començar a funcionar com a cinema, amb el nom de Principal Palace, però fent encara espectacles teatrals i musicals. Els 1924 i 1933 (el 17 de setembre) va patir els seus dos darrers incendis que van alterar totalment la seva estructura actual. L'1 de juny de 1934 va obrir aquesta etapa amb la revista Las mujeres del zodíaco. Després d'unes reformes, dirigides per Antoni Bonamusa, i ja en mans de l'empresa Balañà, el 10 de setembre de 1979 s'obrí com a cinema amb dues sales: la principal, anomenada Pantalla 1, amb 991 seients (s'hi donà Moonraker) i la Pantalla 2 a la sala de l'antic Latino, amb 400 butaques (s'hi donà Tarantula). La sala gran tancà com a cinema el 1986 (l'1 de maig) i la petita, el 1988 (2 d'octubre), tot i que va hostatjar una sala de cinema X. El febrer de 2013 s'anuncià la reforma del local, l'apertura del qual es va produir el 6 d'octubre d'aquell any, i amb l'actor Toni Albà com a director artístic. El febrer de 2017, el teatre tanca definitivament i se'n retiraren els cartells i rètols que l'anunciaven.