Centre Cívic Sant Andreu

La petició és l’últim pas dins dels quatre passos que proposa la Comunicació No Violenta (CNV) per expressar de forma sincera i conscient el que ens passa en el nostre interior i, així enriquir la nostra vida.

Penso que sovint tenim una relació distorsionada respecte a fer peticions. Sovint el que passa és que tendim a anar als extrems, a llocs oposats. O bé, no demanem ajuda perquè ens costa, perquè volem ser independents, no ser una càrrega, no volem que ens percebin amb carències o no quadri amb la imatge que volem donar de nosaltres mateix@s. O per l’altra banda, demanem sense filtre, sense posar-hi consciència, sense considerar la persona a la que ens dirigim i expressem la demanda com una exigència, fins i tot indignant-nos o enfadant-nos quan no es concedeix. En ambdós casos ens privem de l’oportunitat de connectar amb l’altra, de nodrir-nos mútuament i d’aportar bellesa a les vides de les dues persones. Per què passa això?

Pensa per un moment en una situació en la qual has ajudat una altra persona simplement perquè ho volies fer, perquè veies que ho necessitava i ho has fet amb gust... Com et vas sentir aleshores? I com et sents ara al recordar-ho?

Segurament connectaràs amb sensacions de plaer, alegria, contentament, obertura, motivació i sentit, sempre que ho hagis fet realment des de la llibertat, escollint lliurement.

I aquesta és una de les bases en les que s’erigeix la CNV: és un llenguatge i una consciència que ens convida a aportar voluntàriament bellesa i benestar a les vides de les persones que tenim al voltant nostre sabent que les primeres persones que se’n beneficien som nosaltres mateix@s, creant connexió, complicitat, suport, alegria, proximitat, generositat, gaudi, amor i inspiració. Expressant una petició, ofereixo a l’altra persona l’oportunitat de viure l’alegria de poder contribuir a la meva vida, enriquint-la amb la seva en el mateix acte, moment o situació.

Podem començar a jugar un nou joc que consisteix en embellir les nostres vides i deixar de jugar el joc de “qui està bé i qui està malament” que solem jugar per inèrcia i desconeixement. De quina altra forma de jugar és possible? Podem sortir d’aquest sistema de dominació i judicis morals que ens divideixen per establir-ne un de nou el qual tinguem en consideració les necessitats de cada persona implicada, connectant, donant suport i apoderant-nos.