La crisi sanitària ja ha esdevingut una crisi econòmica i social, que previsiblement es prolongarà durant molts mesos. Per això, una vegada que l’epidèmia estigui controlada, la prioritat de totes les administracions ha de ser fer front a aquesta situació d’aturada econòmica i patiment social. Hem de reaccionar a aquesta crisi de manera contrària a com vam reaccionar a la del 2008. En aquell moment, la prioritat dels governs va ser rescatar els bancs, al preu d’unes retallades que van colpejar durament el nostre sistema de benestar, la qual cosa va agreujar la situació de les persones més vulnerables de la nostra societat.
Totes les administracions hem de fer tots els esforços possibles per protegir les persones que més estan patint l’aturada sobtada de l’activitat econòmica com a conseqüència de la pandèmia i de la crisi econòmica i social que aquesta comporta. Treballadores i treballadors precaris, petits autònoms i milers de persones que vivien de l’economia informal han de ser la nostra prioritat. El confinament ha colpejat més fort els que menys tenien, i, sobretot, les que menys tenien. Com tots els grans fenòmens socials, la crisi de la Covid-19 té un impacte més fort en les dones. És per això que la nostra resposta també ha de ser feminista.
La crisi econòmica i social provocada per la Covid-19 ens ha confinat a casa, sovint en pisos massa petits, ha deixat sense feina molts milers de persones i ens ha trencat els plans de vida a molts i moltes de nosaltres. Però, com totes les crisis, aquesta difícil situació que estem patint també ens proveeix d’alguns ensenyaments. Aquesta crisi ens ha recordat la importància de feines poc valorades. Les dones que cuiden les persones grans, les caixeres i altres treballadors dels supermercats, el personal sanitari, els treballadors i les treballadores de l’agricultura i de l’alimentació, etc. Són aquests col·lectius, tan poc visibles en temps normals, els que han mantingut funcionant la societat, els que sostenen la vida. Quan passi la crisi sanitària, aquests i molts altres treballadors n’hauran de sortir reforçats. Els aplaudiments als balcons s’han de traduir en més drets laborals i en mecanismes de renda que garanteixin una vida digna a tothom, independentment de la situació laboral, en polítiques d’habitatge valentes i uns serveis públics reforçats.
Aquesta crisi també ens ha recordat la importància de les cures. Amb la generalització obligatòria del teletreball, el mur entre l’espai públic i l’espai privat s’ha difuminat. Les reunions telemàtiques s’omplen de nens i nenes que busquen l’atenció dels seus pares i mares. Homes que fins ara veien la cura dels infants i altres persones com una tasca allunyada, es veuen obligats a replantejar-se el seu rol. No podem perdre aquest ensenyament. Després de la Covid-19, les cures s’han de situar en el centre, amb polítiques que promoguin un repartiment més just d’aquestes tasques cabdals i una millora radical de les condicions laborals i de vida de les cuidadores professionals, dones en la seva gran majoria i en molts casos migrants en situació administrativa irregular. Hem de reclamar tots els drets per a les dones que estan cuidant en unes condicions duríssimes.
La crisi ens ensenya moltes coses i també obre el camí a transformacions que ja eren necessàries abans. L’enfonsament econòmic ens obliga a repensar la nostra economia, fins ara més preocupada per la multiplicació de la riquesa d’uns pocs que per satisfer les necessitats de totes les persones. Haurem de construir una economia més justa i realment sostenible, que respecti els límits naturals i no deixi ningú enrere. També haurem de repensar les nostres ciutats, posant al centre la necessitat de garantir la cura de les persones que ho necessiten amb un nou model social, on les xarxes veïnals i comunitàries hauran de tenir un paper clau.
Gemma Tarafa
Regidora de Salut, Envelliment i Cures
Ajuntament de Barcelona
