Quan pensem en herois o heroïnes sovint ens els imaginem amb capes i antifaços, impartint justícia social pels carrers de les ciutats. Però deixant de banda aquesta imatge hollywoodiana i reduint-ne la parafernàlia, els herois i heroïnes de carrer són aquelles persones discretes amb un ferm compromís amb la seva causa, disposades a sacrificar-se per tal de defensar uns ideals que millorin la vida del col·lectiu al que pertanyen. Entre els molts noms que inclou la col·lecció Ramon Marull, avui ens en quedem amb un: Josefa Ortiz.

Josefa Ortiz de Domínguez, oli sobre tela, 1807. Museo Nacional de Historia.

Nasqué el 8 de setembre de 1768 a la ciutat Valladolid, actualment denominat Morelia, a Mèxic. Filla d’un capità de regiment i d’una mestressa de casa; ambdós d’origen espanyol però assentats a la Nova Espanya. Néixer lluny del país d’origen, a la colònia, en principi no sembla que sigui cap gran cosa, però si ens traslladem al segle XVIII, tot canvia. En aquella època suposava passar a formar part del grup de criolls i, per tant, convertir-se en un ciutadà de segona.

Les reformes borbòniques del segle XVIII prioritzaven als nascuts a Espanya per davant dels nascuts a la colònia. Malgrat gaudir d’un estatus econòmic acceptable, patien limitacions pel que fa a l’accés als alts càrrecs administratius del Virregnat, reservats exclusivament als nascuts a la metròpoli.

Aquestes diferències socials només eren un dels nombrosos problemes de la Nova Espanya. La duresa de les condicions de vida i la pobresa s’agreujava en el cas dels indis natius. Imperava un clima de descontentament general i d’escalada de tensions que només podia desembocar en un aixecament contra les autoritats espanyoles.

Però retornem a la història de la nostra protagonista. La mort prematura dels seus pares suposà l’ingrés al Colegio de San Ignacio de Loyola Vizcaínas, tot implicant la pèrdua d’aixopluc de l’àmbit familiar. Aquest fet resulta important perquè, a més d’aprendre a llegir i escriure, allí coneixeria fortuïtament a Miguel Domínguez, qui acabaria sent el seu marit.

Miguel treballava a la Real Hisenda del virregnat de Nova Espanya. Amb el pas del temps, les bones relacions amb el virrei Félix Berenguer de Marquina propiciaren un ascens professional, essent nomenat corregidor de Santiago de Querétaro, l’any 1802.

Josefa sempre va compaginar el seu paper d’esposa i mare d’onze fills amb l’atenció als més desafavorits. Sovint participava en obres de caritat en favor dels indis mexicans. Una sensibilitat que cada cop prenia més cos davant l’escalada de tensions socials.

Josefa Ortiz va ser la promotora d’un grup de membres que de la mateixa manera que ella, eren contraris al poder imperant i aspiraven a nous ideals polítics i socials. Josefa Ortiz va posicionar ideològicament al seu marit, i arriscant-se a ser descoberta, oferia la seva pròpia casa com a espai per a reunions conspiratòries de caràcter marcadament polític i d’estratègia militar.

                             Retrat de Miguel Hidalgo

La junta secreta de la rebel·lió la formaven Joaquín Arias, Juan Aldama, Mariano Abasolo i Ignacio Allende, entre d’altres. Ara bé, per sobre d’ells, el principal ideòleg polític de la conspiració va ser el sacerdot Miguel Hidalgo, figura clau de les primeres revoltes que van precedir la guerra d’independència de Mèxic. Tot un revolucionari que va instigar el moviment independentista, i que acabaria sent empresonat i afusellat.

Un bon dia, l’any 1808, el grup de Josefa Ortiz es va fer ressò de la invasió napoleònica a Espanya, ocupació que derivaria en la guerra del Francès. Aprofitant aquesta conjuntura de confusió dintre de la metròpoli, el moviment independentista mexicà tenia l’ocasió de prendre les armes i iniciar la revolta. Dit i fet, s’activava així la conspiració de Querétaro.

Tot i que l’aixecament armat estava planificat  per a l’octubre de 1810, el dia 13 de setembre es va produir una filtració a les autoritats. Ràpidament el jutge va ordenar-li al corregidor Miguel Domínguez que detingués als insurgents. Naturalment ell formava part de la junta rebel i coneixia perfectament  als líders del moviment i els magatzems d’armes. Però amb una situació tan complexa  on se li exigien detencions, Miguel va avisar de la notícia a Josefa Ortiz. En un intent de desmarcar-la dels fets i evitar possibles represàlies, algunes fonts expliquen que després de donar-li la notícia a la seva esposa, va tancar-la a la seva habitació. Però l’obstinació de Josefa i la necessitat de protegir a la insurgència va fer que s’arrisqués i pogués advertir al capità Ignacio Allende de la situació, qui a la vegada informaria a Miguel Hidalgo.

El dia 16 de setembre, la notícia filtrada per Josefina va suposar un sotrac a la situació dels rebels. Com cada dia, Hidalgo convocà la missa patronal a les cinc del matí al repic de les campanes. Però aquest cop no seria amb intenció de fer missa sinó de promoure la lluita armada. El moment havia arribat. Les fonts historiogràfiques expliquen que Hidalgo pronuncià el Grito de Dolores, considerat l’inici formal de la guerra de la independència de Mèxic.

S’anomena el “Grito de Dolores” perquè l’aixecament va tenir lloc a Dolores Hidalgo, Guanajuato.

L’avís de la corregidora resultà cabdal per evitar la detenció dels integrants de la junta i, encara més, de la frustració de la revolta. Malgrat tot, però, ella no en va sortir ben parada. La seva acció seria descoberta i un tribunal la declarà culpable de traïció. L’empresonament durant més de deu anys al convent de Santa Teresa i, posteriorment, al de Santa Caterina de Siena, no minvaria la seva esperança en la revolta.

Onze anys més tard, el 1821, Agustin Itubirde va liderar la independència fàctica del país, proclamant-se emperador de Mèxic a l’any següent. En aquesta nova situació política, Josefa Ortiz fou alliberada del seu captiveri, reconeixent així el seu compromís amb la independència mexicana.

Tot i recuperar la llibertat, Josefa mai es mostrà afí al règim imperial perquè no el considerava com una alternativa del procés d’emancipació. Per aquest motiu, dedicà els següents anys de la seva vida a donar suport als grups liberals de caràcter radical.

Josefa Ortiz va morir a Ciutat de Mèxic el 2 de març de 1829, a l’edat de seixanta-un anys. Alguns historiadors l’anomenen Madre de la Patria Mexicana, pel seu esforç i dedicació.

Actualment les seves restes mortals es troben al Panteón de los Queretanos Ilustres, on reposen juntament amb les del seu marit.

Panteón de los Queretanos Ilustres. Font: Wikipedia