Tot just al final de la Primera Guerra Mundial, Alemanya estava passant per un moment molt baix. Derrotada per les forces aliades, es va veure forçada a firmar El Tractat de Versalles, acord internacional que va suposar la fi de la Gran Guerra (1.914-1.918). Alemanya com a nació perdedora va haver d’assumir la reparació dels danys provocats pel conflicte. Els països vencedors no passaven per una bona situació, ja que la guerra havia deixat molta devastació i tenien deutes amb tercers països; no estaven en disposició de donar cap mena de respir als alemanys. Les quantitats i els venciments acordats pels pagaments eren pràcticament impossibles d’acomplir.

Un altre element agreujant fou el paper de la indústria durant i després del conflicte. Durant el mateix, les activitats empresarials s’orientaven principalment al subministrament de material bèl·lic. Però un cop acabada la contesa, era necessària una reconversió de la indústria per satisfer el dia a dia de la ciutadania, tot i que no es disposava dels recursos per dur-ho a terme. Els desajustos entre l’oferta i la demanda incrementaven la tensió entre una economia bolcada amb l’art de la guerra i les necessitats d’una societat ansiosa per recuperar la normalitat.

Aquest període convuls de profunda crisi econòmica va ser assumit per la república de Weimar (novembre, 1.918 – gener, 1.933) que va haver d’enfrontar-se als desajustos de les finances internes, la creixent inflació, l’escassetat de treball i les conseqüències derivades de la Gran Guerra. El govern per enfrontar les necessitats derivades de la situació va decidir emetre més paper moneda. Però aquestes noves emissions, conegudes com papiermark, no estaven recolzades per les reserves d’or del país. En aquell període històric era imprescindible que tota moneda complís el patró or, per garantir-ne el seu valor.

Papiermark emès l’any 1923

Tot i la devaluació monetària durant la primera meitat del 1.921, la moneda es mantenia relativament estable, cada dòlar tenia una correspondència de 60 marcs.  Però la situació va canviar a partir de l’agost d’aquest mateix any, Londres va exigir el pagament anual de 2.000 milions de marcs en concepte de compensació pels danys ocasionats durant la guerra. La fugida massiva de golmarks a l’exterior va obligar a emetre molt més papiermark, provocant així una devaluació exponencial del marc. A principis del 1.922 el dòlar tindria un tipus de canvi de 320 marcs i a finals d’aquest mateix any augmentaria fins als 8.000 marcs.

Les fluctuacions econòmiques obligaven a desprendre’s ràpidament dels diners. Un treballador podia cobrar dos cops al dia, i fins i tot tres. L’enorme quantitat de bitllets sovint obligava a transportar el salari dins de maletes i a gastar-los ràpidament, abans de la seva devaluació. Per fer-nos una idea, al 1.923 una barra de pa va arribar a costar 80.000 milions de marcs. Aquest fenomen d’increment dels preus dels béns en milers de milions és el que es coneix en termes econòmics com hiperinflació. L’economista Xavier Sala Martín identifica aquest fenomen com els atacs de cor de les economies.

Els segells no deixen de ser el comprovant del pagament d’una tarifa per un enviament. És a dir, igual com el paper moneda, també és una altra forma de representar quantitats de diners. Per tant, és lògic que les emissions filatèliques estiguin també afectades per les fluctuacions econòmiques.

Durant un període de la República de Weimar els segells van ser sobrecarregats de manera continuada amb imports cada cop més elevats, arribant als milers de milions de marcs. Aquestes sobreimpressions es realitzaven tant a Berlín com a les oficines postals d’arreu del país com Breslau, Frankfurt, Hamburg, Leipzing o Munic. La col·lecció Marull presenta una sèrie d’emissions de l’any 1.923 que exemplifiquen aquesta situació. Podeu consultar-los a través de la pestanya “Descobreix la col·lecció”, posant Alemanya a “Lloc de procedència” i filtrant per any.

El govern va haver de cercar noves solucions per tal de parar l’escalada de preus i la impressió descontrolada de bitllets sense valor. L’arribada d’una nova moneda, el reichsmark, es recolzava en una hipoteca sobre les terres i els béns de la nació. Aquest canvi de referent va facilitar l’emissió de paper moneda amb garanties i valor al seu darrere. La nova moneda tenia un valor fix i sense fluctuacions descontrolades. El reichsmark presentava una nova manera de sostenir l’economia sense necessitar el patró or, avui dia abandonat a nivell mundial.

A finals del 1923 Alemanya aconsegueix redreçar la seva crisi monetària. No obstant això, la situació viscuda va afectar profundament a la societat del país. No en va, va ser un dels arguments més emprat per Hitler, 10 anys després, per aconseguir el poder.