Una fàbrica al final del s.XIX
Una aposta per la seda
Creixement i crisi del tèxtil
La fàbrica es trasllada
La Sedeta
La Sedeta és un exemple d’arquitectura industrial del principi del segle XX, però també del poder i les possibilitats del moviment veïnal a la Barcelona dels anys setanta. Era una antiga fàbrica tèxtil, edificada cap al 1900, que es va convertir, gràcies a la lluita de les veïnes i els veïns del Camp d’en Grassot, en un gran motor de dinamització de la vida al barri i al districte, un d’aquells espais on es teixeix el futur de la ciutat.
Accés al recinte fabril de La Sedeta. Fons fotogràfic: Germanes Soms Aparicio. Any 1944
Al final del segle XIX es va crear la fàbrica Pujol y Casacuberta Sociedad en Comandita, que tenia la seu empresarial al carrer d’Ausiàs Marc, número 37 i estava dedicada a la fabricació de teixits de llana i de cotó.
L’any 1900 la societat Pujol i Casacuberta va ampliar les seves instal·lacions tèxtils del Poblenou (situades al carrer del Dos de Maig) i va adquirir un gran solar situat en el límit fronterer entre els barris de Camp d’en Grassot, de l’antic terme de Gràcia, i de Poblet, de l’antic terme de Sant Martí de Provençals. Primer van aixecar l’edifici corresponent al xamfrà del carrer de la Indústria (entrada i sortida de la fàbrica); després van construir la primera nau del carrer de Sicília, i progressivament van afegir diverses naus que tancaven el solar a les façanes dels carrers de la Indústria i de Sant Antoni Maria Claret i al passatge Llavallol. L’any 1942 es va enlairar la nau del carrer de la Indústria per afegir-hi una planta més.
L’any 1900 la societat Pujol i Casacuberta va ampliar les seves instal·lacions tèxtils del Poblenou (situades al carrer del Dos de Maig) i va adquirir un gran solar situat en el límit fronterer entre els barris de Camp d’en Grassot, de l’antic terme de Gràcia, i de Poblet, de l’antic terme de Sant Martí de Provençals. Primer van aixecar l’edifici corresponent al xamfrà del carrer de la Indústria (entrada i sortida de la fàbrica); després van construir la primera nau del carrer de Sicília, i progressivament van afegir diverses naus que tancaven el solar a les façanes dels carrers de la Indústria i de Sant Antoni Maria Claret i al passatge Llavallol. L’any 1942 es va enlairar la nau del carrer de la Indústria per afegir-hi una planta més.
Pati interior del recinte fabril. Fons fotogràfic: Germanes Soms Aparicio. Any 1944
El conjunt industrial de Pujol i Casacuberta es va dedicar des de l’inici a la filatura, el teixit i el tenyit del cotó i la llana. L’any 1919 es van afegir als telers de llana i cotó, dotze màquines més de filar seda (artificial i natural) i aquest va passar a ser un dels seus productes principals. De fet, va ser el treball amb la seda el que va marcar la diferència respecte a altres conjunts tèxtils de Gràcia i, alhora, el que en va marcar el futur i li va permetre créixer. Segons consta en les publicacions de l’època, al final dels anys vint van entrar-hi a treballar aproximadament sis-cents treballadors. En aquella època, l’empresa ja era coneguda popularment amb el nom de “La Sedeta”.
Plegadors d’ordits buits i, al fons, màquina d’encolar seda i raió. Fons fotogràfic: Germanes Soms Aparicio. Any 1944
Treballadores i treballadors de la fàbrica. Fons fotogràfic: Àngel Tomàs. Any 1909
Personal de la Fábrica de Tejidos Pujol i Casacuberta. Fons fotogràfic: Àngel Tomàs. Any 1903
La Sedeta es va consolidar com a fàbrica tèxtil durant les primeres dècades del segle XX i es va aprofitar de l’aturada que va patir el tèxtil europeu durant la Primera Guerra Mundial (1914-1918). Tot just acabada aquesta guerra, Salvador Casacuberta va adquirir màquines procedents d'Europa (sobretot d’Alemanya) i va remodelar part de la maquinària de la fàbrica, fet que va provocar la marxa de l'altre propietari, el senyor Pujol, que no estava d’acord amb aquesta adquisició.
L’any 1927, la plantilla de La Sedeta ja era de més d’un miler de treballadores i treballadors, que cobrien el funcionament de la fàbrica durant gairebé 24 hores al dia, de dilluns a dissabte, per poder respondre a l’elevada demanda de teixits. El creixement de La Sedeta va continuar durant els primers anys de la dècada dels trenta i va coincidir amb el desenvolupament de la sederia a Catalunya, vinculat a la producció creixent de teixits de mescla, on el fil de seda es barrejava amb el de cotó i el de llana.
Grup de treballadores i treballadors de la Fàbrica Salvador Casacuberta amb alguns dels seus familiars dins del recinte de la fàbrica, amb motiu d‘haver guanyat un premi de la loteria el 9 de maig de 1933. Fons fotogràfic: Josefa Nonell. 9 de maig de 1933
Acabada la Guerra Civil, La Sedeta va anar recuperant el ritme a poc a poc. Afortunadament, la fàbrica i, en especial, la maquinària, no havien quedat gaire malmeses. El seu propietari, Salvador Casacuberta, va recuperar la gestió absoluta de la fàbrica, però, amb la seva mort l’any 1939, la propietat va passar a mans de la seva germana, Josepa Casacuberta. L'any 1944, l'empresa esdevé Manufacturas Textiles Casacuberta, SA, i manté el despatx a l'Eixample tèxtil barceloní, concretament al carrer d’Ausiàs Marc, 37. La plantilla de treballadores i treballadors es va anar ampliant progressivament, a mesura que l’electricitat i el carbó s’alliberaven de les restriccions de la postguerra, fet que va afavorir que la fàbrica emprengués un període de forta expansió.
Grup de treballadores i treballadors de la secció de bitllaires.Fons fotogràfic: Conxita Fuster Graells. Dècada del 1950.
La Guerra Civil Espanyola (1936-1939) va comportar una forta reducció del ritme productiu de La Sedeta i una reducció dràstica de la plantilla. Es treballaven moltes menys hores, la major part dels homes eren al front i, a més, l’electricitat i el carbó escassejaven. A més, la producció de La Sedeta es va especialitzar en teixits militars. Encara avui, antigues treballadores de la fàbrica evoquen els capots o el teixit per fer els paracaigudes, entre altres elements de la indumentària militar. Durant la guerra, La Sedeta va ser col·lectivitzada. La sirena, que quotidianament marcava el principi i el final de cada torn de treball, també es va utilitzar per avisar la població dels bombardeigs i, posteriorment, com a senyal d’inici i final de la jornada escolar.
Funeral de Salvador Casacuberta Vinyals, mort el 5 d'agost de 1939, celebrat a l'església de la Concepció. Fons fotogràfic: Àngel Tomàs. Agost del 1939
En la segona meitat del segle XX, els torns de feina es redueixen a vuit hores i es milloren les condicions laborals. Els sous pugen lentament i la propietat condiciona diversos espais dins de la fàbrica: infermeria, menjadors i dutxes per a dones i homes. Tot i així, la plantilla de La Sedeta no és manté aliena als brots reivindicatius de la classe obrera barcelonina i una gran part va participar a la vaga de l'any 1952.
Durant la dècada dels seixanta comencen a produir-se canvis estructurals en la indústria tèxtil en general, que també afectaran La Sedeta. Els canvis freqüents en la demanda de nous teixits i el protagonisme creixent de les modes van provocar un cicle de producte cada cop més curt. No totes les grans empreses, com ara La Sedeta, tenien una estructura adient per acomodar-se a aquesta nova realitat. Així, al final dels seixanta, La Sedeta havia perdut gairebé dos terços de la seva plantilla.
La producció de La Sedeta es va mantenir fins a la dècada dels setanta, però durant els darrers mesos la fàbrica ja només funcionava com a magatzem, fins que va tancar definitivament l’any 1975. La propietat va decidir traslladar la producció a Sant Vicenç de Castellet (Bages), atesa la crisi del sector i també l’increment de queixes veïnals pel soroll dels telers. La major part de treballadores i treballadors de La Sedeta van ser acomiadats perquè no van voler traslladar-se al Bages (només hi van anar alguns). Alguns anys després, el 1984, l’empresa de Sant Vicenç de Castellet va tancar definitivament.
Durant la dècada dels setanta, Barcelona, com a ciutat, començava a fer fora del seu terme municipal les grans fàbriques, a causa dels greus problemes de trànsit i de contaminació ambiental que provocaven i també per la demanda creixent de sòl per destinar a habitatges.