gener de 1976
novembre de 1976
juliol de 1976
maig de 1978
novembre del 1978
maig de 1985
la Sedeta per al barri
La transformació de la fàbrica La Sedeta en equipaments socials va ser el resultat de la reivindicació de les veïnes i els veïns del Camp d'en Grassot i de la Sagrada Família durant la dècada dels setanta.
La reivindicació veïnal de La Sedeta va arribar a la plaça de Sant Jaume, davant de l’Ajuntament de Barcelona, durant els mandats de Joaquim Viola i Josep Maria Socias, qui va aprovar la compra del solar. Any 1976
Coincidint amb la darrera etapa de la fàbrica, les queixes veïnals se centraven en el soroll que produïa la maquinària i la sirena que marcava els torns laborals. A mesura que la fàbrica iniciava el seu procés de tancament i el trasllat posterior al Bages, el moviment veïnal es va reorientar i va reivindicar La Sedeta com a equipaments educatius i socials per al barri, especialment davant de la possibilitat creixent que es reconvertís en habitatges.
Paral·lelament, la Caja de Ahorros Provincial de Barcelona va comprar el solar corresponent al conjunt fabril de La Sedeta al gener del 1976 (quan era alcalde de la ciutat Joaquim Viola), just abans que els terrenys fossin declarats edificables. Al final d'aquell mateix mes, l'entitat financera ja va sol·licitar a l'Ajuntament de Barcelona la llicència per fer-hi una promoció immobiliària de gran envergadura (5 blocs de 8 plantes cadascun, amb un total de 260 habitatges), que mai no s'arribarien a construir.
Al mes de novembre de 1976, la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB) va fer una crida al conjunt de la ciutadania per donar suport la campanya "Salvem Barcelona", a la qual es va adherir l'alcalde d'aquell moment, Josep Maria Socias. No obstant això, el mateix mes, l'Ajuntament va concedir la llicència d'enderroc de La Sedeta, que es va iniciar a l'abril del 1977.
El veïnat es va manifestar ràpidament, va adreçar escrits a l'Ajuntament i va dur a terme altres accions reivindicatives: pintades, llençols als balcons, manifestacions, talls de carrers i els milers d'impugnacions presentades cap al final del 1975. Malgrat la intensa activitat ciutadana, el 14 de juliol de 1976 es va aprovar el Pla comarcal que requalificava La Sedeta com a terrenys de densificación urbana intensiva.
Un any més tard, el 26 de maig de 1978, a primera hora del matí, es va enderrocar la xemeneia de l'antiga fàbrica. Les mobilitzacions veïnals es van intensificar tant al barri com a la plaça de Sant Jaume. Sota els lemes "La Sedeta per al barri", "Volem equipaments" i "Pisos no", les veïnes i els veïns van ocupar la fàbrica fins que van aconseguir aturar l'enderroc i forçar les negociacions entre diverses institucions públiques i la Caja de Ahorros Provincial de Barcelona. Les veïnes i els veïns van iniciar espontàniament les obres de neteja i sanejament de l'interior del recinte industrial i van començar a fer-hi activitats culturals i lúdiques: teatre, xerrades, tallers o música (fins i tot s'hi va formar una orquestra).
Article "La Sedeta ya es del barrio", publicat el 10 de novembre de 1978
Finalment, la reivindicació va aconseguir el seu objectiu. Al novembre del 1978, l'entitat financera va vendre La Sedeta a l'Ajuntament de Barcelona per 150 milions de pessetes, aproximadament. La Sedeta, finalment, es convertiria en equipaments per a la ciutat.
El 1982 i el 1983, respectivament, es van inaugurar els centres d'ensenyament que ocupen una part del complex fabril, l'Escola La Sedeta i l'Institut La Sedeta. El 26 de maig de 1985, l'alcalde Pasqual Maragall va inaugurar el Centre Cívic La Sedeta i la plaça (segons el projecte dels arquitectes Ricardo Fayos Molet, Pere Giol i Draper, Ferran Llistosella i Vidal, i Xavier Llistosella i Vidal, que va ser finalista del Premi FAD 1985). Aquest acte festiu tancava una dècada de reivindicació veïnal: s'havia guanyat La Sedeta per al barri!